No sé si és la condició humana o el pes dels nostres ancestres, però abans, quan una persona et donava paraula, es segellava un compromís lleial. La cohesió social d’una comunitat es basava en aquesta confiança mútua. Temps era temps que aquest vincle es va trencar, i des de fa molt transcorrem de la desafecció cap a la classe política a l’antipolítica farcida de populismes salvadors de tota mena.

Aquesta guia pretén ser una eina útil per a les entitats veïnals quan encarem els problemes que dia a dia ens trobem per exercir el nostre dret a la participació.

Aquests darrers mesos la seguretat ha passat a ocupar el primer pla del debat ciutadà a Barcelona. Conscients que és una qüestió que no es pot obviar, a la Junta de la Favb hem encetat diverses iniciatives per entendre la naturalesa del problema i les propostes que cal tirar endavant. Aquí presento algunes de les idees i reflexions que han començat a sortir (encara que ningú més que jo és el responsable del que escric).

Des de 1978 la Conferència d’Alma Ata i l’OMS han promogut que la participació comunitària obrís a la ciutadania la possibilitat de ser agent del desenvolupament i la millora de la salut. Mitjançant el millor coneixement de la situació i amb l’incentiu de resoldre els problemes comuns, la participació comunitària s’entén des d’aleshores com l’inici d’un procés d’assumpció de responsabilitats per part dels individus i les famílies sobre el benestar propi i de la col·lectivitat i, en conseqüència, la promoció de les accions necessàries.

Tres alcaldes y 18 años. Tres administraciones municipales dirigidas por mayorías políticas de diferente ideología y casi dos décadas de lucha vecinal. Y todo sigue igual. Ni Jordi Hereu, socialista, ni Xavier Trias, convergente, ni Ada Colau, Barcelona en Comú, han sido capaces de concretar un proceso participativo real que permita a los vecinos de una parte de Sants y la Bordeta intervenir en el futuro de su barrio.