El passat 2 d’agost, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) va decretar per primer cop l’emergència per sequera a 22 municipis. Una mesura que vol donar resposta a una realitat: les reserves d’aigua dels embassaments de les conques internes de Catalunya no superaven el 25% a principi de setembre. És una xifra molt inferior a la de l’any passat, quan estaven al 38%. L’excepcional manca d’aigua evidencia la importància que aquesta té per al consum humà, però també com a eix patrimonial i cultural de la ciutadania.

L’associacionisme veïnal és una carrera de fons: els resultats del seu treball se solen veure a mig i llarg termini. Sovint passen dècades fins a veure com s’aconsegueix fer realitat una reivindicació. I a vegades no s’assoleix mai. Els successius equips de govern municipal es responsabilitzen durant quatre anys de dotar de pressupost i executar la majoria de les intervencions de millora als barris. També de decidir les prioritats de les actuacions, d’acord -o no- al seu programa electoral. Però quan els polítics marxen, les veïnes es queden, patint els problemes de l’entorn on fan vida.

El 20 d’abril del 2022, l’Ajuntament de Barcelona aprovava una mesura de Govern, anomenada Barcelona, ciutat patrimoni, amb l’objectiu de “posar al dia el sistema d’eines actual i engegar-ne de noves, pensades i estructurades segons els criteris més recents [...]”. Amb ella es volia donar sortida a les indicacions elaborades al llarg dels anys, que la mateixa Administració havia anat realitzant, i que van començar a donar una nova mirada del patrimoni, en la que s’hi van sumar els elements immaterials i de memòria col·lectiva.

Acorralada per la modernitat, la masia de Can Riera, al barri de la Verneda, resisteix en un entorn al qual sembla totalment aliena. Envoltat per un aparcament, un camp de futbol i dues pistes de pàdel, l’edifici és el vestigi d’un passat agrícola en un territori totalment urbanitzat. Una inscripció al portal d’accés data la consagració del mas el 1574, tot i que hi ha documents que assenyalen un origen més antic de la residència. Ha resistit el pas dels segles d’una Barcelona canviant i en l’actualitat és l’última masia que queda a la Verneda.