Festes de Gràcia. Concerts, bullici, oci, gaudi. Milers de turistes s’arrepleguen a la Vila i es barregen amb barcelonins, disposats a buidar les seves butxaques de diners i a evadir-se durant algunes nits xafogoses d’estiu. A l’altra banda dels taulells, però, ni rastre d’hedonisme. Els assalariats que omplen les panxes dels visitants no celebren res. “Vaig treballar del 14 al 24 d’agost sense tenir ni un sol dia de descans entre mig”, explica l’Ana, empleada d’un negoci gracienc de la restauració.

L’equip municipal presidit per Ada Colau ha decidit, unilateralment, reobrir la guerra de les terrasses i enfrontar-se directament amb tota la restauració i amb el conjunt de la ciutadania. [...] Estem davant d’una situació absolutament irracional, que solament motiva la ràbia i l’odi contra un sector, és absolutament intolerable”. Aquest és un fragment de les declaracions fetes pel director del Gremi de Restauració de Barcelona, Roger Pallarols, després que l’Ajuntament aprovés escurçar l’horari nocturn en les terrasses d’alguns dels punts més sorollosos de la ciutat.

Aquest article més aviat cerca plantejar qüestions que no pas resoldre-les. Cerca problematitzar al voltant de la idea de patrimoni i, més en concret, tractar de la relació sovint conflictiva amb el planejament urbanístic, i del lligam ambivalent de la protecció del patrimoni arquitectònic amb els processos de gentrificació. En aquest sentit, proposem uns àmbits de reflexió, el primer dels quals, sens dubte, hauria d’abordar què és patrimoni arquitectònic, material, i hauria de cercar en quina mesura es diferencia del patrimoni immaterial.