L’octubre passat Barcelona va acollir la Convenció de Turespaña, un organisme del Govern central encarregat de la promoció a l’estranger d’Espanya com a destinació turística. L’acte, amb poca repercussió mediàtica, va culminar amb la intervenció del primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Collboni. Tant ell com el regidor de Turisme i Indústries Creatives, Xavier Marcé, van avançar cap on va el model turístic barceloní post-covid.

L’empresariat hoteler ens té acostumats a la queixa constant. Però no només ells: aquesta pràctica s’estén a múltiples activitats vinculades al turisme. Constantment reclamen a l’administració pública recursos i actuacions de tota mena que els faciliti el negoci i, al mateix temps, exigeixen que els deixin fer, que ja n’hi ha prou de regulacions. I això passa a Barcelona, però no només: és arreu. Tant és així que es tracta d’un empresariat que s’ha especialitzat en plorar. I ho fa com si li deguéssim alguna cosa, perquè, sincerament, creuen que la ciutat és seva.

Uns xurros amb xocolata..., i una crema catalana..., i una ensaïmada i una orxata i un cacaolat”. A la Granja M. Viader (“Iogurts, brioixeria i pastissos”), a deu metres de la Rambla, una turista de Puerto Rico menja pels ulls. Fins i tot el cambrer l’avisa: “Molt està demanant vostè”. Ella riu amb un moviment de verònica: “És que demà torno al meu país i m’han dit que he de tastar les postres típiques d’aquí”. La Rambla de Barcelona ha recuperat el ple rendiment després de dos anys de pandèmia.

A Juan Carlos Tajafuerce, profesor de instituto, le invade un sentimiento de cabreo e impotencia. Nació y se crió cerca del Parque Güell. “La entrada fue siempre libre para los vecinos”, recuerda con añoranza, “y no olvidemos que durante décadas fue el único espacio verde que tuvimos los habitantes de los alrededores: allí transcurrió mi infancia y la de toda la gente del barrio”.

Ja fa anys que els productes que abunden al Mercat de la Boqueria de Barcelona són els que els turistes poden consumir in situ -sucs de fruites, empanades argentines, burritos...- o bé els que poden endur-se de tornada al seu país, com ara els embotits envasats al buit. De fet, de totes les parades que hi ha, només nou no ofereixen cap producte enfocat al turisme. Una de les poques que resisteixen és la botiga de fruites i verdures Cal Neguit, regentada per Pere Miquel, que és la cinquena generació de la seva família que es dedica a la pagesia.

Alto y enjuto, de ojos pequeños e intensos, Dani Pardo habla con una seguridad apabullante, al menos sobre el tema que nos ocupa. Me cita en un bar oscuro, de mesas adosadas a la pared y asientos de escay, situado al borde mismo de la plaza de Sant Pere. El barrio tiene una atmósfera alternativa en la que Daniel, por ética y estética, encaja a la perfección. Y así, entre cerveza y cerveza, disecciona en canal un fenómeno que en su opinión amenaza a Barcelona: el turismo.