Barcelona es qualifica de ciutat refugi i forma part d’una aliança de ciutats amb el mateix nom que planteja unitàriament una sèrie de demandes a l’Estat a favor dels immigrants i refugiats. Però cal preguntar-se si supera la prova de la pràctica, és a dir, si en el fets reals de cada dia Barcelona és una ciutat on les persones immigrades i les demandants d’asil troben una acollida digna.
Probablement trobarem respostes diverses segons quin sigui el col·lectiu que analitzem. En aquest article posarem el focus sobre un col·lectiu particular: els menors estrangers no acompanyats, conegut també amb les sigles MENA, format per adolescents i joves migrats sense referents familiars que arriben procedents majoritàriament del continent africà.
Aquests joves i adolescents han de gaudir segons la llei internacional, estatal i catalana d’una protecció especial: se’ls ha de proporcionar sostre, alimentació i educació fins a l’edat de divuit anys. Incomplir aquestes obligacions no és solament una falta d’humanitat o de solidaritat sinó un incompliment legal que hauria de ser sancionat. Però en els darrers mesos molts mitjans de comunicació s’han fet ressò de l’existència a la nostra ciutat de menors estrangers sense protecció. Fem-ne un breu repàs.
Abans de l’estiu es va informar que el grup de joves migrats que passava la nit a la Ciutat de la Justícia va ser desallotjat. El setembre es va parlar de grups de joves a les barraques abandonades del camí de la Cadena, a la muntanya de Montjuïc i a d’altres indrets. Més tard s’informava que moltes d’aquestes persones passaven el dia i la nit a les comissaries dels Mossos.
A principi d’octubre la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) informava de l’apertura d’un nou centre d’atenció d’emergència i feia una crida als ajuntaments i consells comarcals per trobar espais per habilitar centres d’acollida.
Al mateix moment Lluís Vila, vicepresident del Col·legi d’Educadores i Educadors socials de Catalunya, declarava: “Del sistema de salut i de l’educatiu en podem estar orgullosos. Del de protecció a la infància, no; està desprestigiat i abandonat”.
A principis de novembre el conseller Chakir El Homrani declarava que estaven creant un centre d’acollida cada setmana i el desembre el Departament d’Afers Socials va engegar un pla pilot de mentoria a Barcelona i Girona per posar en contacte els joves estrangers amb ciutadans que els puguin ajudar.
Però a principi de gener El Periódico publicava un mapa dels llocs de Barcelona on hi havia menors estrangers sense protecció: Montjuïc, Poble Sec, Barceloneta, Vila Olímpica… I el 7 de febrer el diari Ara informava que la presència de menors a les comissaries no s’havia acabat i que només a les seus policials de Ciutat Vella i plaça d’Espanya hi havien passat la nit 700 nens en tres mesos. En definitiva, per a un nombre important de menors estrangers no acompanyats Barcelona no està sent una ciutat refugi, com tampoc no ho està sent Catalunya.
Per explicar aquesta falta d’acolliment se sol parlar que l’any 2018 va registrar una allau d’arribades de menors estrangers no acompanyats. Però la paraula allau és una exageració. Segons un informe del Departament de Treball de gener del 2019, l’any 2017 van arribar 1.489 menors i 3.659 el 2018. Sens dubte hi ha hagut un increment important, però 3.659 infants i joves no són cap allau per a un país de set milions i mig d’habitants.
El més correcte seria parlar de falta de previsió, sobretot arran de la tancada de la ruta migratòria terrestre dels Balcans, de l’acord de la Unió Europea amb Turquia i del tancament dels ports italians des de l’arribada de Salvini al ministeri de l’Interior. No era cap tasca impossible i la prova és que actualment ja s’ha fet la previsió que aquest any 2019 les arribades de menors no acompanyats serà de 5.526. El problema és que un increment no previst d’arribades ha posat en evidència un sistema d’acollida que ja era molt deficitari.
Retrets entre administracions
Un segon problema és la col·laboració insuficient entre la DGAIA i els ajuntaments, també amb el de Barcelona: cada vegada que un problema ha sortit a llum pública hem pogut veure un encreuament de retrets entre la Generalitat i l’Ajuntament. I el mateix ha passat quan el problema ha estat a Santa Coloma o en un altre municipi. En canvi per avançar en la solució del problema es necessitaria una col·laboració entre aquestes administracions i un front comú per exigir a l’Estat els canvis legislatius necessaris i una dotació econòmica suficient.
Importància de la xarxa social
Un tercer problema és que la DGAIA no impulsa prou la col·laboració amb les entitats socials: associacions de veïnes i veïns, organismes de solidaritat amb persones migrades i refugiades, entitats culturals, esportives, de lleure, etc. Els adolescents i joves migrats sense referents familiars han vingut per quedar-se i necessiten conèixer la societat catalana i començar a participar-hi, coses que no poden fer tancats en un centre.
Un darrer problema és l’estructura del sistema d’acollida, en particular el fet que els centres públics d’acollida siguin una minoria molt petita. Això vol dir que en la majoria de casos la DGAIA fa un contracte amb una empresa social o una entitat sense ànim de lucre per gestionar un centre de menors i li paga pels seus serveis, un sistema que té similituds amb la xarxa d’escoles concertades, però amb la particularitat que en aquest cas el sistema concertat és àmpliament majoritari.
Probablement és un sistema més car i menys eficient que una xarxa de centres públics amb educadors contractats per la Generalitat. I probablement s’evitarien casos com el que ha obligat a la Conselleria de Treball a personar-se com a acusació particular contra l’exdirector de la DGAIA, acusat d’haver firmat contractes de centres de menors amb fundacions amb les quals havia estat vinculat professionalment com Fasci, Gentis, Resilis i Plataforma Educativa.
Convertir Barcelona en una ciutat refugi per als menors estrangers sense referents familiars necessita, com tantes altres coses, la iniciativa ciutadana. És el que estem intentant amb la plataforma Sants, Hostafrancs i la Bordeta Acullen on ja hi participen més de trenta entitats dels nostres barris.
Martí Caussa és membre de l’entitat Stop Mare Mortum de Sants, Hostafrancs i la Bordeta
