Tel.: (+34) 93 412 76 00

Qui té un bon metge té un tresor

La medecina moderna és cada cop més complexa i sofisticada, els aparells i altres mitjans tècnics de què disposa ajuden a aconseguir solucionar malalties que fins fa relativament poc temps eren considerades mortals de necessitat, i el progrés científic i tecnològic avança cada cop a més velocitat.

En els països desenvolupats com el nostre els responsables dels sistemes sanitaris han de facilitar la incorporació d’aquests avenços continus i espectaculars de la ciència mèdica però, al mateix temps, no han d’oblidar l’altre gran pilar de l’atenció sanitària: l’atenció familiar desenvolupada pels metges, infermeres i la resta de professionals que treballen en els centres de salut (CAP).

Un bon sistema sanitari és aquell que sap guardar un equilibri correcte entre el progrés científic i tecnològic i una òptima assistència personal i col·lectiva dirigida a solucionar els problemes i les necessitats de la salut més freqüents, i a coordinar i seguir el curs, amb la col·laboració d’altres especialistes de l’hospital, d’aquells que per la seva complexitat o urgència hagin requerit l’actuació d’altres centres assistencials.

Medecina de família
El metge i l’infermer de família han de ser els responsables de la direcció de l’assistència de tots i cadascun dels problemes de salut que tinguin les persones assignades, però aquest objectiu és a vegades difícil d’aconseguir davant la fragmentació recent de l’atenció entre diferents especialistes, generalment radicats als hospitals. Fins i tot dintre de la mateixa atenció primària obligatòria també es propicia aquesta divisió de l’assistència, per exemple, amb la posada en marxa de programes específics per a l’atenció de persones amb problemes de salut crònics o terminals.

Cal tornar a posar èmfasi en la conveniència que totes les persones del mateix grup familiar o de convivència siguin atesos pels mateixos professionals de la medicina i infermeria de família i que cadascun dels seus components els tingui com a referents experts per al diagnòstic i tractament de tots els seus problemes de salut.

Continuïtat en l’atenció
Molts problemes de salut requereixen l’actuació conjunta de serveis i professionals d’altres sectors diferents del sanitari, sobretot en el camp social. L’exemple més clar el tenim habitualment en les persones amb problemes crònics que pateixen algun tipus de discapacitat que les dificulta, fins i tot impedeix, tenir l’autonomia necessària per portar a terme totes o part de les activitats pròpies de la vida diària.

En aquests casos és imprescindible un treball coordinat dels professionals de medicina de família amb els treballadors socials (del CAP i del territori). Però no hem d’oblidar que també pot ser necessària la col·laboració assistencial d’altres professionals com, per exemple, els fisioterapeutes i rehabilitadors.

L’atenció domiciliària és un dels components essencials del treball dels professionals de la medecina i la infermeria de família, així com dels treballadors socials, aspecte que, a vegades, no es valora suficientment per part dels responsables de la gestió sanitària. Un funcionament adequat d’aquesta modalitat assistencial pot garantir una millor salut i satisfacció de les persones i, a més, evitar ingressos hospitalaris innecessaris. L’atenció domiciliària ha de ser responsabilitat dels professionals de l’atenció primària de salut, dels mateixos que presten l’assistència a les consultes dels CAP.

Quan s’assigna a altres sanitaris diferents, es corre el risc de lesionar greument dues característiques essencials de les cures que presta l’atenció primària i comunitària ambulatòria: la longitudinalitat i la continuïtat. La primera es garanteix quan són els mateixos professionals sanitaris els que presten l’assistència a cada persona o grup familiar durant tota la vida, des de la infància fins a l’ancianitat i mort.

La continuïtat implica que els professionals de salut familiar són sempre els responsables últims de l’assistència i seguiment de tots els problemes i necessitats de salut de la seva població assignada, amb independència del lloc en què reben atenció (hospital, CAP, urgències…).

Per això és important saber i defensar que l’atenció primària ambulatòria no sigui només la “porta d’entrada” per la qual s’ha de passar per rebre assistència al sistema sanitari, sinó la seva columna vertebral, l’eix principal sobre el qual s’assenta i que el travessa i sosté des de la base fins al vèrtex.

No es tracta només de la salut
La salut forma part d’un concepte més ampli, que és el de la qualitat de vida, i aquesta ve determinada per múltiples factors, alguns dels quals estan efectivament relacionats amb la primera: són els anomenats determinants de la salut (nivell socioeconòmic, atur, habitatge i urbanisme, cultura, hàbits vitals, etc.), sobre els quals s’ha d’actuar si volem incidir de forma efectiva i suficient sobre ella. Per aconseguir aquest objectiu és essencial el concurs d’altres sectors diferents al sanitari presents al teixit comunitari. Sota aquesta perspectiva, és essencial comptar amb la participació activa de la població.

Aquesta participació ha de dissenyar-se de forma flexible i adaptada a les característiques de cada àmbit comunitari, fugint en tot cas de fórmules rígides d’aplicació universal, sense dubte una de les causes del fracàs dels consells de salut en tot el territori espanyol i català. Cal que els gestors i professionals sanitaris assumeixin que les accions dirigides a millorar la qualitat de vida, i dintre d’aquesta la salut, no poden estar centrades i protagonitzades en exclusiva pel sistema sanitari.

S’ha de dissenyar i fer operatiu el terreny de les estratègies intersectorials, en les quals la salut estigui present però que no girin només al voltant d’aquesta. Avançar en la implantació real del concepte de “salut en totes les polítiques” i fer-ho de forma participativa amb els actius i líders comunitaris, sense pretendre assumir com a sector sanitari la direcció única dels processos, pot permetre avançar significativament en aquest camp.

Un dels problemes més greus amb els quals s’enfronta avui l’atenció primària ambulatòria al nostre país és el de la fragmentació de l’assistència, en part propiciada per la superespecialització tecnològica i dels professionals de la medicina. És necessari que la ciutadania prengui consciència clara de la importància que té poder rebre assessorament preventiu, diagnòstic i terapèutic per als seus problemes a través d’un sol punt d’assistència sense haver de ser visitat (excepte quan sigui estrictament necessari) en diferents llocs i per professionals d’especialitats diferents que, en moltes ocasions, no mantenen contacte habitual entre ells i que, a més, no tenen una visió global del conjunt de problemes i necessitats de salut de cada persona, una visió que només pot tenir el seu metge o infermer de família.

La medecina i la infermeria de família han de poder donar solució satisfactòria a més del 90% dels problemes de salut de les persones. Són els professionals més importants per a la cura de la seva salut i en els quals han de dipositar la seva confiança. Realment és certa l’afirmació que “qui té un bon metge i infermer de família té un tresor”.

Amando Martín Zurro és metge de família

Acte informatiu i reivindicatiu a Nou Barris en defensa de l'atenció primària

Favb.cat