Dret a l’habitatge
El dret a l’habitatge digne i assequible és un dels drets recollit a la Declaració Universal dels Drets Humans i també en el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, i en la Constitució Espanyola, però no com a dret fonamental. També apareix a la llei pel dret a habitatge de Catalunya que, per primera vegada, reconeix la funció social de l’habitatge.
A Barcelona l’accés a l’habitatge per a la majoria de la ciutadania és una missió impossible i sense habitatge no hi ha projecte de futur, ni per a les famílies ni per a la ciutat. A més, un sistema que no tingui capacitat de regular els efectes perversos de l’oferta i la demanda és, en termes de democràcia, un sistema injust i feble. En aquest sentit, s’està produint una pèrdua del teixit social de la ciutat per l’inici d’un procés de gentrificació generalitzat provocat per l’increment especulatiu del preu del lloguer sumat als canvis dels usos residencials que comporten els allotjaments turístics.
Les dificultats i les problemàtiques que es generen s’incrementen clarament segons els barris i si superposem el mapa de la distribució de la riquesa -i a més hi afegim altres indicadors com l’atur i els serveis socials-, veurem que l’impacte més gran es dóna en els barris amb emergència habitacional. El mapa de distribució de la renda també constata que la crisi ha estat transversal i que hi ha bosses cada vegada més grans de famílies afectades als barris de rendes mitjanes.
La bombolla immobiliària, la crisi econòmica, la precarització laboral i les polítiques d’ajustaments que s’han dut a terme fan que moltes famílies no tinguin garanties ni estabilitat laboral per accedir a un crèdit hipotecari. Tampoc tenen capacitat d’estalvi per tenir el 30% del valor de l’habitatge i això, juntament amb la por al comportament del mercat hipotecari, les acaba expulsant perquè no poden accedir ni a un habitatge de compra ni tampoc de lloguer.
Barcelona és el refugi dels petits, mitjans i grans especuladors ja siguin nacionals, estatals o internacionals. Invertir a la ciutat és una aposta segura que els garanteix seguretat i una bona rendibilitat. Aquest és un dels efectes col·laterals del que s’ha denominat la Marca Barcelona.
Per què s’ha arribat a aquesta situació crítica?
D’entrada per culpa d’un parc públic testimonial (1,5% del total de l’habitatge residencial) que ni tant sols és capaç de cobrir la demanda d’habitatge per a situacions d’emergència dotacional. Aquesta situació ha provocat que un segment de la població amb ingressos baixos hagi optat per hipotecar-se com a única forma d’accedir a un habitatge. Aquest sector ha estat la primera víctima de la bombolla immobiliària i de la desregularització total. La proliferació d’habitatges d’ús turístic i els habitatges tancats propietat de grans inversors i buidats a cop de desnonament en són alguns exemples.
La Favb està fent un estudi estadístic de l’evolució dels preus de lloguer als barris i les dades són preocupants perquè en alguns indrets allunyats dels circuits especuladors també s’han incrementat els preus dels lloguers per sobre de la mitjana. Els veïns dels barris del centre de la ciutat expulsats pels efectes del turisme s’estan desplaçant a barris perifèrics generant nous processos de gentrificació.
Què fem per revertir aquesta situació?
La Favb treballa en tots els àmbits perquè prevalgui la funció social de l’habitatge per sobre del dret a la propietat privada. Formem part del Consell de l’Habitatge Social i de la seva Permanent. També som part del grup promotor del Sindicat de Llogateres i Llogateres que té com l’objectiu de protegir el dret al lloguer com un règim de tinença assequible, estable, segur i digne, i alhora, reivindicar de manera col·lectiva els seus drets i incidir en tots els àmbits administratius i de govern. Som interlocutors davant de les administracions de les problemàtiques que sorgeixen en els barris al voltant del dret a l’habitatge.
