Tel.: (+34) 93 412 76 00

La sanitat pública té qui la defensa

Coneixement dels barris, visió de ciutat i capacitat d’entendre com funciona el sistema que gestiona un dret humà troncal, el dret a la salut. Organització i constància per denunciar -a l’estil “gota malaia”- les deficiències en els equipaments als barris, llistes d’espera, ràtios professionals o dotacions econòmiques. I segurament el més important: consciència política per no resignar-se a adoptar el rol de mers “usuaris” de la sanitat.

Poden ser alguns trets que expliquin el paper que des dels anys 70 han jugat les vocalies de sanitat del moviment veïnal de Barcelona i la Comissió en Defensa de la Sanitat Pública de la Favb, que ja porta 23 anys com a espai de coordinació de les diferents lluites en defensa d’aquest servei bàsic.

Un treball de formigues. Ens ho explica la Marcel·la Güell, una de les responsables de la comissió, que ha viscut totes les reformes sanitàries de la democràcia i que coneix de primera mà, com a professional sanitària ara jubilada i com a activista, quant li costa al sistema acceptar el control i seguiment ciutadà.

Un sistema sanitari, el de Barcelona, gestionat per un consorci entre l’Ajuntament i la Generalitat que és un monstre que mou milions d’euros d’inversió (7.075.391,70 euros en l’exercici de 2017), està format per centenars d’equipaments (70 centres d’atenció primària, 7 hospitals, 14 centres sociosanitaris, més altres espais com els centres de salut mental o l’assistència sanitària de les residències geriàtriques), en els quals treballen milers de professionals que atenen una població de més d’1 milió i mig de persones.

Més enllà de les xifres, el sistema sanitari públic és juntament amb l’educatiu una eina essencial des de la qual promoure l’equitat social i combatre les desigualtats. Les organitzacions veïnals ho han tingut molt clar des de la seva fundació i, com s’explica en altres articles d’aquest dossier, van assumir que la millora de la qualitat de vida de tot el veïnat tenia un important component de defensa de la salut. I que per poder incidir en el funcionament del sistema calia organització i establir complicitats amb uns professionals sanitaris de tradició molt corporativa.

Els anys 1982 (en què Catalunya assumeix les competències en sanitat “sense diners ni hospitals públics”, afirma Güell), i 1985 (quan es fa la primera reforma de l’atenció primària) van ser dues dates que van marcar les lluites de les dècades posteriors. S’estaven assentant les bases del model sanitari i els activistes, a banda de demanar la construcció dels CAP als barris, denunciar l’estat deplorable de molts centres o els primers col·lapses de les urgències dels hospitals, demanaven la total gestió pública de la xarxa sanitària, una oportunitat que es va perdre quan es va aprovar la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya, amb Xavier Trias com a conseller.

El Departament de Salut apostava per -i fins i tot finançava- les associacions d’usuaris com a interlocutores, mentre que les vocalies de sanitat reivindicaven el dret a participar des de la seva independència i assentament en el territori. De fet, apostaven perquè les comissions de control estiguessin formades només per associacions veïnals per facilitar la unitat d’acció.

A part de les denúncies i el control democràtic, les vocalies van tenir una important labor formativa per explicar el nou model d’atenció primària en els seus barris -que no va acabar la seva implantació fins al 2003-, acompanyant el veïnat per accedir correctament als serveis i a l’atenció o assessorant sobre com fer reclamacions per reivindicar els seus drets. “Tot això, sense correu electrònic ni mòbils; les nostres eines eren les assemblees, les xerrades als barris, concentracions, comunicats a la premsa…”, recalca Güell.

En aquelles dates de canvi de segle, i després de fortes inversions, els equipaments sanitaris de Barcelona, amb algunes sonades excepcions, havien assolit un nivell més que acceptable. La lluita per la sanitat, que com tantes altres té molt de reactiva, es quedava a la base de les organitzacions sostinguda per un mínim d’activistes. Fins que el 2010 van arribar les retallades: un tsunami que va sacsejar la consciència de la població i la de molts professionals, en especial els treballadors hospitalaris, que van lluitar colze a colze amb els activistes al crit de “sanitat 100×100 pública”.

Treball constant i poc lluït
Però a banda de moments crítics de reacció contra atacs directes a la línia de flotació del sistema públic de salut, la labor del dia a dia de les vocalies de sanitat és discreta, perseverant i sostinguda. Es mou entre un mar de dades sobre ràtios, estadístiques, gestors o responsables d’àrees, un coneixement que la Llei de Transparència està ajudant a fer més assequible i democràtic.

Pot tenir més incidència en el funcionament de l’atenció primària -per altra banda, la base del sistema- que no en les directives poc accessibles del món hospitalari. I que té “bona salut” organitzativa, com ho demostra per exemple la quinzena d’associacions veïnals de tot Barcelona que formen part activa de la comissió de la Favb i que es reuneixen regularment com a mínim un cop al mes.

Algunes de les lluites actuals passen per aconseguir representació veïnal en els CAP mitjançant els Consells de Centre; que es replantegi el funcionament dels Consells de Salut dels districtes per fer-los més participats, o aconseguir que les persones que viuen en les residències assistides per a la gent gran tinguin el mateix dret a ser atesos al CAP de zona que els seus veïns i veïnes: per tant, que els diners que Sanitat gasta en la privada Mutuam, que cobreix l’assistència sanitària a les residències, els inverteixi directament en l’atenció primària per absorbir aquesta població, massa aïllada i mal atesa, a la comunitat sanitària.

El rerefons de tot plegat és reivindicar precisament aquesta comunitat sanitària que, com l’escolar, per funcionar de manera més democràtica hauria de comptar amb la representació reglada de tots els actors i interessos implicats (gestors, professionals i usuaris).

Un tema bàsic, el de la participació, com també ho és el de continuar lluitant per una sanitat 100% pública, universal i de qualitat. És a dir, anar revertint els concerts amb la privada i assegurar una cobertura sanitària per a tota la ciutadania. Una cursa de fons amb molts objectius per assolir i temes pendents des de fa molts anys, però també amb molts avenços aconseguits.

El Raval s'ha mobilitzat per defensar un centre de salut al barri

Favb.cat