José Miguel Benítez –Josemi, para la clientela– regenta desde hace ocho años El Club de la Empanada, un pequeño bar restaurante en la calle Dagueria del Gòtic. ¿Su especialidad? El manjar gallego que les da nombre y que ellos ofrecen con sabores de lo más variopintos: desde las tradicionales de atún o de carne, hasta la guasona empanada mental de pollo con menta y ron. Entre sus clientes habituales se contaban muchos trabajadores de la zona –a menudo funcionarios del Ayuntamiento o la Generalitat–, que iban a desayunar o por el menú del día.

Xavi Artal reparteix el correu al carrer Escudellers i rodalies des de fa 17 anys. En fa 34 que és carter. Abans havia treballat a Rubí, a Sabadell, a l’Hospitalet... Però va ser en aquests carrers antics, bruts i de moral dubtosa del centre de Barcelona que va trobar la seva mitja taronja. “Això em va semblar com un poblet”.

L'any 1841, el metge Pere Felip Monlau publica Abajo las murallas, un escrit amb to de manifest on defensa l’enderroc de les muralles que confinaven Barcelona, amuntegant la població al seu intern. L’al·legat de Monlau va ser clau per a la demolició d’aquell mur, i va endegar el procés d’eixample de la ciutat pel pla que va culminar en l’aprovació del Pla Cerdà. A mitjan segle XIX una raó higienista empeny un canvi en l’urbanisme de Barcelona. Passarà ara el mateix?

En el context de pandèmia, el treball a distància va aparèixer com una possible solució per a una part de les persones treballadores. Però tal com es va plantejar, sense una regulació i de forma obligatòria, podria reforçar les desigualtats. Així ho veu Sara Moreno, professora de Sociologia de la UAB i especialitzada en temps, treball i gènere. Amb ella parlem de les “trampes” del teletreball i dels efectes que pot tenir des d’una perspectiva de gènere i de classe.

Què opines del teletreball?

L'exagerada mortalitat que han patit les residències de gent gran durant els mesos més durs de la primera onada de la pandèmia de Covid-19 ha posat en qüestió un sector que acumulava anys d’expansió. El progressiu envelliment de la població havia propiciat un increment constant de places -majoritàriament de titularitat privada- i l’aterratge de grans fons d’inversió i grups asseguradors, atrets per una demanda en augment que els feien veure el de la vellesa com un negoci segur.

El fort impacte del coronavirus en les residències de Barcelona ha posat en evidència la vulnerabilitat dels centres per a gent gran. No és nova: les administracions havien rebut per terra, mar i aire tot tipus de queixes de familiars d’ingressats.

En pocs mesos la pandèmia ha esdevingut una crisi global però d’efectes desiguals. El seu devastador impacte es veu al Regne d’Espanya on, comparat amb anys previs, s’ha produït un alt excés de mortalitat de 50.000 morts (només darrere de països com Perú i Equador), o a Barcelona, on l’excés és del 158% (sobretot a Nou Barris i Horta-Guinardó). Fins a mitjan agost, a les residències geriàtriques espanyoles havien mort per Covid-19 gairebé 20.000 persones, el 68% de les morts oficials registrades a Espanya (el 72% a Catalunya).

La pandèmia és universal. Però no té el mateix impacte arreu. Tampoc a Barcelona, als seus barris i a la seva població. La web de l’Agència de Salut Pública de Barcelona publica diàriament una detallada informació sobre com afecta la Covid-19 a la població de Barcelona que permet fer-se una representació aproximada del seu desigual impacte sobre la ciutadania i de la seva evolució.

Quan semblava que sortíem de la pandèmia, l’Ajuntament va considerar que tocava anar tots a una i va conjurar-nos a fer el que calgués per curar una ciutat malferida per les conseqüències socials que ha provocat la Covid-19. El consistori ens convidava a contribuir a un gran acord històric que s’havia de saldar amb la signatura del Pacte per Barcelona. Per arribar aquí, el govern municipal va obrir un procés participatiu al qual va convocar els agents socials, polítics, econòmics, culturals i veïnals que va creure convenient.