Des de fa setmanes, enmig d’una segona onada de l’epidèmia, els desnonaments es multipliquen a la ciutat de Barcelona. Centenars en l’últim mes. També a l’Esquerra de l’Eixample. En nombroses ocasions, els llançaments es realitzen amb imponents desplegaments policials. Les persones afectades són famílies en situació precària; sovint, dones amb infants a càrrec.
La sentència que acaba de pronunciar el Tribunal Suprem, revocant l’absolució dictada per l’Audiència Nacional i condemnant ara a tres anys de presó vuit de les dinou persones encausades arran de l’acció de protesta davant del Parlament el 15 de juny de 2011, pretén ser un “escarment”, una mena de càstig exemplar i un avís per a navegants. Com més allunyades de la ciutadania i més desacreditades es veuen les institucions, més veneració i submissió ens exigeixen per la força.
Aquesta setmana comença un seguit de judicis en què hauran de comparèixer més de vuitanta persones, encausades pels aldarulls que es produïren al barri de Sants la setmana del 26 de maig de 2014, arran del desallotjament de Can Vies. Les imputacions i les peticions de penes són diverses i, en alguns casos, la sol·licitud arriba fins a gairebé set anys de presó.
Sembla ser que l’amenaça planava sobre nosaltres i no en sabíem res. Si hem de fer cas als comunicats policials i a les disquisicions d’alguns mitjans de comunicació, resulta que acaben de salvar-nos de la devastació que ens preparava una “xarxa anarquista violenta”. De debò?
Amb el suport:
