Més que un esdeveniment mediàtic, l’emissió del documental Ciutat Morta el passat dissabte 17 de gener pel Canal 33 ha sacsejat la consciència de la nostra societat i ha desfermat un terratrèmol polític. Ara, ja és indefugible. Allò que durant anys les víctimes d’un esgarrifós muntatge policial, polític i judicial, les seves famílies i amics i -gràcies a la seva tenacitat- un nombre creixent de persones i col·lectius han estat reivindicat, ha de ser finalment atès: cal reobrir el cas del 4-F.
Arran de la mort de Patricia Heras, la FAVB declarava el 28 d’abril de 2011: “Volem expressar la nostra preocupació davant d’unes actuacions policials i judicials que posen en qüestió el principi de seguretat jurídica i presumpció d’innocència. Exigim una revisió del cas 4-F i demanem una reflexió serena als responsables polítics, agents socials i mitjans de comunicació sobre les tràgiques conseqüències d’assenyalar, acusar i empresonar cinc joves que sempre han proclamat la seva innocència i mostrat la seva incomprensió davant d’unes acusacions únicament fonamentades en testimonis policials. Fins al punt d’arribar, en el cas de la Patrícia, a llevar-se la vida”. L’Ajuntament de Barcelona, aleshores, va guardar silenci.
I, des d’aleshores, els fets no han parat de desmuntar la versió oficial. Aquest magnífic documental així ho palesa. Els testimonis sobre els quals es basava tota l’acusació han resultat ser els de dos agents de la Guàrdia Urbana a hores d’ara empresonats per tortures i falsificació de proves. “Sempre creuré en la paraula d’un policia abans que en la vostra”, deia la jutgessa Carme García mentre refusava proves de la defensa i testimonis cabdals. Pas a pas, i a còpia de molts sofriments, però, la veritat s’ha anat obrint pas.
Avui, hi ha silencis clamorosos (de responsables polítics implicats), twits desvergonyits (de gent que es va afartar de cridar venjança) i afirmacions defensives de governants que segueixen defugint el problema. No és admissible que l’alcalde Trias, sota el mandat de qui s’han concedit pensions vitalícies i promocions a policies torturadors, es limiti a invocar l’honorabilitat “en general” dels cossos de seguretat. De la mateixa manera que resulta esgarrifós que el Sindicat de Mossos d’Esquadra faci escarni deCiutat Morta, titllant-la de “fantasia”, menyspreant un cop més la paraula i la memòria de les víctimes d’aquest cas.
Això s’ha d’acabar. Cal restablir tota la veritat. Els innocents han de ser exonerats, els culpables del muntatge condemnats. La Fiscalia té prou elements per tornar a obrir el cas. Que ho faci, dependrà sens dubte encara de la pressió de l’opinió pública. Certament, això no esborrarà els cops, els anys de presó injustament soferts, ni tornarà la vida a la Patricia. Els seus poemes ens deien la grandesa i la misèria de la condició humana en aquesta Barcelona, alhora dura i màgica, que ella va estimar. Gairebé quatre anys després, la seva mort segueix interpel·lant-nos sobre la ciutat que volem. És hora de començar a respondre-hi.
Barcelona, 19 de gener de 2015
