Després de la vaga general del 29-M, el Govern central i el Govern de la Generalitat han anunciat un enduriment del Codi Penal i promouen unes propostes que limiten severament l’abast de llibertats civils fonamentals com el dret de reunió o manifestació. Tot això posa en perill el nostre règim de drets i garanties jurídiques.
Cap d’aquests anuncis s’ha produït de manera aïllada o capritxosa. Formen part d’un estratègia en què la creació d’alarma social, la desviació de l’atenció sobre el conflicte social existent, i la gestió de la por s’entremesclen i es complementen. Són la resposta a la creixent mobilització de la ciutadania i les organitzacions i moviments socials contra les retallades de drets socials i laborals realitzades en els últims temps. Una resposta que pretén deslegitimar la mobilització social, desincentivar-la i, en última instància, procurar restar-li eficàcia.
Les retallades socials i el trencament del model de relacions laborals suposen greus incompliments de la legalitat constitucional i internacional vigent, i han produït una deteriorament notable en la qualitat de vida d’amplis sectors de la població. Davant d’aquest deteriorament, la mobilització social no només és legítima, sinó estrictament necessària per contribuir a una sortida democràtica i socialment justa de la crisi.
Les mesures anunciades reflecteixen una perillosa deriva vers l’autoritarisme i una confessió d’impotència política. Estan destinades a servir de cortina de fum per ocultar les cessions als poders econòmics i financers amb un enduriment dels instruments penals que projecti una impressió de fermesa. Aquesta actitud no és nova. Forma part d’un populisme punitiu que ha acompanyat el desmantellament de l’Estat de benestar en les darreres dècades i que s’ha intensificat amb l’esclat de la crisi financera.
Si el Govern volgués atallar fenòmens com el vandalisme gratuït, ja compta amb instruments suficients. Però el seu propòsit és un altre: reinstal·lar, com ha declarat el conseller Puig, la “por al sistema”, a través de mecanismes punitius pensats per limitar les modalitats de protesta aparegudes en l’últim any. L’intent d’incloure la resistència passiva pacífica, característica de les respostes ciutadanes al desallotjaments per impagament d’hipoteques, les mobilitzacions sindicals i el 15-M dins el delicte de desordres públics, n’és una prova.
És especialment greu que per impulsar aquestes mesures s’hagi pres com a excusa una jornada de vaga general que va transcórrer de forma massiva i majoritàriament pacífica. Aquesta realitat ha estat ignorada pel govern, que ha atiat l’alarma social per reforçar els mecanismes de control social en una conjuntura especialment conflictiva al nostre país i al conjunt d’Europa. D’una banda, a través d’anunciades reformes penals que suposarien trencar amb el principi de proporcionalitat i que només troben justificació en la voluntat d’intensificar la repressió. De l’altra, amb revisions dels drets de reunió, de vaga, de manifestació i d’informació que amenacen amb deixar-los buits de contingut o d’eficàcia, en un retrocés democràtic inadmissible. A on ens retrotreu el foment de la delació ciutadana o la voluntat de recuperar les detencions preventives?
Aquesta visió de les coses és interessada i parcial. Bona part de la violència entorn del 29-M va tenir a veure amb actuacions contra treballadors i manifestants. Arreu del país, es van rebre centenars de denúncies per coaccions empresarials que podrien encabir-se en els delictes contra la llibertat sindical previstos en l’article 315 del Codi Penal. A molts punts de la península, s’ha exercit violència física contra piquets informatius o manifestants pacífics. En canvi, ha estat només contra aquests darrers que s’han utilitzat de manera abusiva tipus penals com els desordres públics o els atemptats a l’autoritat per inculpar o empresonar arbitràriament a persones que van participar en les protestes.
En un context d’exclusió i precarització social creixents, els poders públics haurien de ser especialment respectuosos amb el dret de crítica i de manifestació de la ciutadania. Aquesta obligació hauria de ser especialment intensa respecte d’aquells grups que menys veu tenen en l’espai públic. I hauria de ser especialment intensa, també, respecte de drets específics com el de vaga, que no debades gaudeix de major protecció constitucional que la llibertat d’empresa i que, en certes circumstàncies, preval sobre d’altres com la llibertat de circulació.
Res de tot això no suposa atorgar carta blanca a la violència indiscriminada. No obstant això, les conductes antijurídiques s’han de sancionar pel que són, i no pel seu vincle imaginari amb el “terrorisme”, la “guerrilla urbana” o altres fenòmens que no tenen res a veure amb l’actual protesta social.
Les propostes dels governs del PP i de CiU pretenen criminalitzar el malestar generat per la gestió de la crisi i s’emmarquen en una lògica d’excepció, pròpia del Dret Penal de l’enemic. De tirar endavant, suposaran un atemptat contra els drets i les llibertats civils, amenaçaran la cohesió social i augmentaran la sensació de bloqueig de les vies institucionals del diàleg social i de la possibilitat d’exercir el dret de crítica. Enfront de l’ús demagògic del discurs sobre la seguretat, és més necessari que mai exigir el respecte als drets civils, polítics i socials de tota la ciutadania.
Contra la por i per la llibertat.
En defensa dels drets i les llibertats civils, i la democràcia!
Barcelona, 14 d’abril de 2012
Favb i més 100 entitats (http://retalladesllibertatscivils.wordpress.com/ )