Fins a l’any 1955 van coexistir cinc noms diferents per a les adreces de correus de la Rambla: Canaletes, dels Estudis, de les Flors, del Centre i de Santa Mònica. Cadascuna tenia la seva numeració pròpia. L’any 1955 l’Ajuntament va decidir unificar la numeració sota un únic nom i des d’aleshores les antigues denominacions s’han anat perdent i han anat deixant pas poc a poc al nom únic de les Rambles, primer, i la Rambla, finalment.
En fer-se el canvi de numeració, l’edifici que tenia el número 12 de la Rambla del Estudis va passar a tenir el 130 de la Rambla. En aquell edifici hi havia, des del 1945, la Delegación Provincial de Prensa, en la que uns censors a les ordres de les autoritats governatives del franquisme assenyalaven als directors dels diaris allò que no es podia publicar i allò que calia publicar. Als baixos d’aquest edifici de cinc plantes que fa cantonada amb el carrer de la Canuda hi ha ara una botiga Mango, i l’any que ve vés a saber què hi haurà, perquè no hi ha res més efímer que els magatzems de prêt-à-porter.
De pla de Palau a Canuda
Des de l’ocupació de Barcelona per les tropes franquistes fins al 1945, la censura de premsa havia estat radicada a l’edifici de Govern Civil, al pla de Palau. El trasllat a la Rambla va facilitar la feina dels ciclistes que feien la seva jornada laboral transportant les proves d’impremta dels textos que anaven a publicar els diaris de l’endemà i recollint-les al cap d’una estona amb les corresponents ratllades del llapis vermell.
Els qui ho tenien més a prop eren La Vanguardia, que tenia la redacció al carrer Pelai i per tant podia fer les anades i vingudes a censura fins i tot a peu, i El Correo Catalán, que aquell mateix any 1955 s’havia traslladat al soterrani del número 124 de la Rambla des dels vells locals del carrer Banys Nous.
Al Noticiero Universal i la Hoja del Lunes tampoc no els quedava gaire lluny, ja que el primer era a baix de tot del carrer de Llúria i l’altre a la Rambla de Catalunya, tocant a la plaça. Els que havien de pedalar més eren els conserges del Diario de Barcelona i els dels dos diaris falangistes, que tenien les redaccions al carrer Consell de Cent, el primer amb entrada per Muntaner i els de la Cadena Azul per Villarroel. Els de setmanaris i altres publicacions s’ho podien prendre amb més calma, en treballar amb uns terminis no diaris.
Aquesta activitat amunt i avall donava certa vida a aquell tros de la Rambla, que aquells anys no estava pas tan concorreguda com ho està ara. En les oficines de censura, per sorprenent que pugui semblar, hi treballaven periodistes. Hom s’imagina que els censors eren anònims homes de negre, però no: eren coneguts i fins i tot reconeguts homes de lletres que feien bullir l’olla retallant els textos que escrivien els seus companys dels diaris. Noms com per exemple Sebastià Sánchez-Juan o Carles Sindreu.
També n’hi havia que feien el doblet, treballant unes hores en un diari i unes altres en les oficines de censura, com Domingo de Fuenmayor, Fèlix Ros o Ramon Aliberch. Així tot quedava a casa. La veritat, però, és que no tenien gaire feina a retallar textos, perquè els qui els escrivien, o bé eren entusiastes del règim, o bé ja sabien quin pa s’hi donava i no es volien complicar la vida.
I fins i tot es va donar el cas que en algunes ocasions, per descuit dels censors, es va publicar un text que va molestar alguna autoritat i que va suposar problemes menors, però força molestos, al periodista que els havia escrit. Problemes com ser acomiadat, passar unes quantes nits a comissaria, veure com li rapaven el cabell o haver-se de menjar la pàgina de diari on havia sortit publicat el text.
Per això, als periodistes de l’oficina de censura els ocupava més temps redactar textos elogiosos a l’obra del franquisme que no pas la lectura censora. Uns textos que eren enviats als diaris amb estrictes indicacions que havien de ser publicats. A vegades no s’enviaven els textos ja escrits, sinó consignes esquemàtiques sobre com calia tractar un tema. Així s’evitava que tots els diaris publiquessin el mateix text i es veiés massa el llautó.
Una altra feina que els ocupava la jornada laboral era elaborar els fulls d’inspecció, molt meticulosos, sobre el que publicaven els diaris i revistes. Aquests fulls d’inspecció, convenientment numerats, eren unes anàlisis exhaustives de la forma i el fons de cada exemplar d’una publicació, amb informes sobre la personalitat dels autors dels treballs publicats.
La delegación de prensa franquista, i per tant l’oficina de censura, va estar vint anys a la Rambla. La primavera de 1966, dos anys després que Manuel Fraga Iribarne fos nomenat ministre d’Informació i Turisme, i pocs dies després que entrés en vigor una nova Llei de Premsa que eliminava la censura prèvia però no les prohibicions sobre allò que es podia publicar i el que no, es va traslladar la seu de la delegación de prensa a un dels pisos del número 431 bis de la Diagonal, que aleshores es deia oficialment Avenida del Generalísimo, entre Aribau i Enric Granados, en un característic edifici situat al costat mar, amb grans plafons de ceràmica vidriada a la façana, inaugurat el mes de gener d’aquell mateix any 1966.
Allà va acabar el 18 de març de l’any 1976 la manifestació de periodistes demanant la llibertat de Josep Maria Huertas, que era a la presó, primera manifestació autoritzada a Barcelona des de la mort de Franco.
Benvinguda als viatgers
Nou mesos després de la manifestació dels periodistes demanant la llibertat de Huertas Claveria, i deu anys després que abandonés la Rambla la sinistra oficina de censura, el ceramista Joan Gardy-Artigas i els tallers Escofet van acabar l’execució del paviment dissenyat per Joan Miró al Pla de la Boqueria.
Quan es va inaugurar, el 30 de desembre de 1976, feia un any que Franco havia mort i la censura de premsa estava fent els últims espasmes agònics. A l’agost hi havia hagut el primer decret d’amnistia; al setembre, la primera Diada legal; al novembre els procuradores en Cortes franquistes s’havien fet l’hara-kiri i havien aprovat la llei de Reforma Política; el 10 de desembre, Santiago Carrillo havia aparegut en públic inesperadament a Madrid, havia estat detingut, i deixat en llibertat el dia 30, precisament el mateix dia que Josep Maria Socías Humbert, l’alcalde de la Transició, acabat de nomenar, va inaugurar el paviment de Joan Miró a la Rambla.
Barcelona, tot el país, bullia amb un aire nou que corria amb especial intensitat per la Rambla, escenari, aquells mesos, de manifestacions de tota mena. Aquell paviment, a més tenia una significació molt especial: Quan el 1968 se li va proposar a Joan Miró el disseny d’un mural per a una nova terminal de l’aeroport de Barcelona, no solament va acceptar l’encàrrec, sinó que va prometre que faria per a la ciutat tres obres que donarien la benvinguda als viatgers que hi arribessin per terra, mar i aire.
Va complir la seva promesa, amb uns terminis de sis anys en sis anys, i cadascuna d’aquestes obres, de característiques molt diferents, saluden els visitants que arriben volant a la terminal 2 (el mural, realitzat en ceràmica per Llorens Artigas, va quedar col·locat el setembre de 1970); els qui arriben per mar, amb el paviment del Pla de la Boqueria, inaugurat el 30 de desembre del 1976, i els qui entren a Barcelona amb vehicle terrestre per la Gran Via, amb la monumental i fàl·lica escultura Dona-bolet amb barret de lluna, més coneguda com Dona i ocell, al Parc de l’Escorxador -ara de Joan Miró- des de l’abril de 1983.
Seguint la voluntat de l’artista, el paviment de Miró al Pla de l’Ós o Pla de la Boqueria no ha estat protegit com una peça de museu que no s’ha de tocar, sinó que es limita a acomplir la missió de qualsevol paviment: ser trepitjat i acumular damunt la seva superfície tota mena d’immundícies, i entre aquestes els xiclets que els serveis de neteja han d’anar desenganxant. Ha aguantat bé totes les agressions gràcies a l’excel·lent realització tècnica que li fa resistir força bé les agressions quotidianes. Tot i així ha estat necessari anar fent reparacions periòdiques, sobretot de les peces de color blau, que són les que més fàcilment es deterioren. El 1992 es va fer una substitució important de peces d’aquest color i el 2007 se’n van haver de tornar a canviar, i també de les de color groc i vermell.
Els temps de l’oficina de censura, símbol de la repressió, i els que han transcorregut des de la instal·lació del paviment del Pla de la Boqueria, símbol d’acolliment, marquen dos dels molts decorats que han ocupat l’escenari de la Rambla, diversa, viva, on hi ha el pistil de la Rosa de Foc.