Qui més qui menys, coneix o ha sentit parlar de la mesura del 30%. ¿Sabem, però, què aporta, d’on va néixer i quins n’han estat els resultats?
Per començar, cal saber que funciona de forma molt senzilla: totes les noves construccions i grans rehabilitacions d’habitatge de més de 600 m² situades en sòl urbà consolidat -dins la ciutat ja construïda- hauran de destinar el 30% dels seus habitatges a protecció oficial. És a dir, si fins ara un privat podia vendre o llogar a preu de mercat el 100% de les promocions, amb la nova obligació haurà de destinar el 30% dels habitatges a preu de protecció oficial (taxat per llei i més baix que el de mercat).
Actuar sobre l’habitatge existent
Fins ara l’habitatge protegit només es podia situar en zones noves de creixement, fora de la ciutat (sòl urbanitzable) o en zones de grans transformacions internes (sòl urbà no consolidat: com el 22@ o la Sagrera). Mentre que si parlem d’habitatge protegit o 30%, inserim i distribuïm habitatge protegit en el procés de renovació i rehabilitació de la ciutat existent. Aquest habitatge protegit no serà de propietat pública, sinó que actuem sobre el preu, que haurà de ser assequible (protegit). Barcelona és la primera ciutat catalana que ho ha aplicat, a través d’una regulació urbanística.
El febrer del 2018, la PAH, l’Observatori DESC, el Sindicat de Llogateres, la Favb i l’ABDT anunciàvem la presentació al Plenari de l’Ajuntament de la moció municipal per a l’ampliació del parc públic. Menys de 10 mesos després, el primer dels seus 5 punts, conegut com el 30%, entrava en vigor amb l’aprovació definitiva de la modificació del Pla General Metropolità per part de la Generalitat.
Entremig, les entitats socials vam haver de batallar en diversos fronts simultanis que, a més, interaccionaven entre ells: negociació i pressió política per aplegar els suports municipals, treball amb l’equip tècnic de l’Ajuntament i la Generalitat per plasmar en termes urbanístics el contingut de la moció, foment del debat social, exercici de comunicació transparent pràcticament en viu, etc.
Tot plegat va ser un èxit sorgit dels moviments socials que, superant l’habitual dificultat amb les vies formals, suposava un aprenentatge col·lectiu i l’arribada d’una mesura innovadora a cavall entre l’urbanisme i l’habitatge, i amb un caràcter inequívocament transformador.
Amb el 30% es calculaven guanyar uns 330 habitatges protegits a l’any. Si s’hagués aplicat des del 2007, any en què es va aprovar la Llei catalana del dret a l’habitatge que possibilitava fer-ho, avui tindríem 3.960 habitatges protegits més. Un any després d’aprovar-se, voldríem veure més promocions sotmeses a aquesta corresponsabilització.
Cal aclarir que la causa de la baixa quantitat fins al moment no és l’impacte negatiu de la mesura, com pretén el sector privat en un exercici de victimisme, sinó la negativa de diversos grups municipals (concretament ERC i PSC) a acompanyar l’aprovació inicial amb la suspensió de llicències, d’aplicació normativa quan es tracta d’una mesura d’aquest tipus. Així, el sector privat va tenir mesos per avançar la petició de llicències a l’aprovació definitiva i estalviar-se la responsabilitat que hagués hagut d’assumir.
D’igual manera, sabem que als tribunals hi ha en curs diversos processos oberts contra el 30%. És un fet lamentablement normal: el sector privat continua ignorant la funció social de l’habitatge i es torna contra tot allò que pot restar-li una mínima rendibilitat als seus elevats beneficis.
A més dels resultats tangibles, és a dir, nous habitatges protegits en una ciutat que només té un 1,5% d’habitatge públic, amb l’aplicació de la mesura del 30% s’han fet aportacions al debat sobre com garantir el dret a l’habitatge. Aquest és un debat central, ja que l’accés a l’habitatge ha estat vehiculat principalment pel mercat, ha produït desigualtat, segregació, expulsions i desnonaments.
Amb l’horitzó d’aconseguir un futur amb més drets i justícia urbana, el 30% ha posat de nou el focus en la dimensió estructural del problema de l’habitatge: cal augmentar el parc d’habitatge assequible i per fer-ho necessitem més que la iniciativa pública. Els privats també han d’aportar habitatge protegit, per superar l’enorme dèficit i per una qüestió de retorn social de les plusvàlues que obtenen.
Una altra aportació important ha estat posar altre cop l’atenció sobre l’habitatge de protecció oficial, per denunciar-ne la seva pèrdua massiva en els darrers 60 anys i exigir-ne la qualificació permanent. Enmig del debat sobre la regulació de preus dels lloguers i davant l’alarma que -raonadament- causa la gentrificació, el 30% és una primera mesura urbana de contenció de preus i anti-gentrificació.
A més d’exigir el compliment exhaustiu del 30% a Barcelona i de seguir fent front als embats mediàtics i judicials en contra, serà clau estendre’l a d’altres municipis. Perquè el problema d’accés a l’habitatge s’estén arreu -especialment a la regió metropolitana i àrees urbanes, però no només- i perquè, en cas contrari, serà més fàcil per als lobbies torpedinar-lo.
Fent quatre números, veiem ràpidament l’impacte que tindria aconseguir-ho: 2.478 habitatges protegits a l’any si s’estengués als municipis de més de 20.000 habitants i capitals de comarca. I 29.736 habitatges protegits més a tot Catalunya si s’hagués aplicat des del 2007. A més, amb el nou decret llei d’habitatge 17/2019 aprovat pel Parlament i gràcies a les propostes d’entitats socials i municipis, tots aquests habitatges protegits no es podran desqualificar i es podria obligar que fossin de lloguer, repte pendent a Barcelona.
Responsabilitats compartides
Considerem un èxit i un aprenentatge tot el procés de proposta i lluita fins aconseguir l’entrada en vigor del 30%. Una mesura inèdita a la nostra geografia, on era desconeguda fins fa només dos anys, i que d’entrada va sorprendre no pocs partits polítics i sectors. Aquesta via no exclou en absolut la lluita a peu de carrer, sinó que la complementa.
Només cal veure la virulenta reacció de part del món de la construcció i les seves pressions als grups municipals, o el munt de portades a la premsa amb “les deu plagues d’Egipte del 30%”, per entendre que la corresponsabilització a què sotmet el sector privat és eficaç.
Cal continuar apostant per aprofitar al màxim el potencial del marc legislatiu existent, obrir totes les escletxes possibles i enderrocar mites i tabús que bloquegen canvis més ambiciosos i igualment necessaris.
Grup Promotor del 30% a Barcelona: PAH de Barcelona, Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic, Sindicat de Llogateres, Observatori DESC, Favb
