Tarda del 29 de març. El World Trade Center acull la presentació oficial de la Copa Amèrica de Vela del 2024, que tot just el dia abans s’havia confirmat que tindria Barcelona com a seu. Després d’una operació llampec endegada per determinats sectors empresarials -fonamentalment vinculats al lobby Barcelona Global- que ha comptat amb el suport tant del govern municipal com de la Generalitat, ha arribat l’hora de les fotos i d’alimentar el relat que Barcelona torna a demostrar que juga a l’elit de les ciutats del planeta, acollint un nou esdeveniment de projecció global. No hi falta ningú: el president de la Generalitat, Pere Aragonès; l’alcaldessa, Ada Colau; el conseller d’Empresa, Roger Torrent; el primer tinent d’alcaldia de la ciutat, Jaume Collboni; el president del Port, Damià Calvet…
“Vam fer els millors Jocs Olímpics de la història i ara volem fer la millor Copa Amèrica de Vela”, afirma Aragonès. Tot seran bones paraules. Setmanes després, Roger Torrent assegurarà al Parlament que la competició “aportarà valor al país” i, a més, una “projecció a nivell global”, mentre que Colau, en una entrevista al diari Públic, manifestarà que “la nova formulació que ha fet la Copa Amèrica significa apostar per la tecnologia, per la innovació, per nous combustibles sostenibles. Aquests dos anys, els organitzadors i els equips que hi competiran s’instal·laran a Barcelona i generaran sinergies amb l’ecosistema existent de l’economia blava”.
Impacte econòmic incert
Des que es va oficialitzar l’anunci es repetirà constantment com un mantra la xifra que la cita generarà un impacte econòmic de 1.000 milions d’euros. Setmanes més tard, però, la Directa destaparà documents interns de l’organització i Barcelona Global que rebaixen substancialment la xifra. El sector turístic serà dels primers a apuntar-se al carro i aplaudir l’esdeveniment, sempre assedegat d’incrementar els visitants de la ciutat i, de passada, d’enterrar els debats que tant l’incomoden sobre la necessitat d’avançar cap a un decreixement turístic i de posar límits a una activitat que acumula un bon grapat d’externalitats negatives per als veïns, especialment a Ciutat Vella.
Rere la quasi unanimitat institucional -amb l’única excepció destacable de la CUP- i els discursos triomfalistes s’hi projecten algunes ombres, com ara les raons per les quals Auckland (Nova Zelanda) i València havien renunciat prèviament a acollir una prova que ja havien organitzat en el passat, el qüestionament de la xifra màgica dels 1.000 milions d’impacte -per poc realista-, la poca necessitat que té Barcelona d’aconseguir una major projecció turística i, especialment, l’absència d’un mínim debat polític i ciutadà sobre el projecte. Les converses prèvies -realitzades a tota celeritat- van estar envoltades de secretisme i tot plegat es va conèixer quan ja estava dat i beneït.
El paper de Barcelona Global
Nascuda el 1851, la Copa Amèrica de Vela és la competició més important d’aquest esport i un esdeveniment d’enorme projecció mediàtica, tot i que fonamentalment en els països anglosaxons. Fins ara se n’han celebrat 36 edicions -dues de les quals, el 2007 i el 2010, a València-, de manera que la capital catalana acollirà la 37a. La tria de Barcelona ha recaigut en el Team New Zealand com a guanyador de la passada competició, cosa que explica el paper clau jugat per Grant Dalton, director executiu de l’esquadra, a l’hora de decidir la nova seu i la seva presència a la capital catalana els darrers dies de març.
Segons van relatar mitjans com La Vanguardia, a l’equip neozelandès no el convencien les candidatures de Cork (Irlanda) ni Jiddah (Aràbia Saudita), de manera que la pugna final es reduïa a Màlaga i Barcelona, després que tant Auckland com València decidissin no optar a repetir com a seu, sobretot per les pèrdues econòmiques que arrossegaven d’edicions prèvies [vegeu peça final]. L’opció de la capital catalana la van activar representants del sector nàutic aliats amb el lobby Barcelona Global, que actualment presideix Aurora Catà i aplega representants de grans empreses destacades de la ciutat, com CaixaBank, Glovo, Focus, Cuatrecasas, el Grup Godó o les escoles de negocis, entre d’altres.
Ben connectat amb un PSC local que els darrers anys s’ha convertit en el principal suport polític del gran poder econòmic barceloní -representat per organitzacions com Foment del Treball o el Cercle d’Economia i partidari de l’ampliació de l’aeroport del Prat i el port, i de no posar límits al turisme-, ràpidament va aconseguir la implicació de Jaume Collboni. El primer tinent d’alcaldia va participar en algunes de les reunions cabdals per activar la candidatura, en les quals també acabarien participant membres del Govern -de l’equip de confiança d’Aragonès- i de Barcelona en Comú, fins aconseguir l’esmentada fumata blanca del 28 de març. La Copa Amèrica de Vela encaixa de ple en la política de grans esdeveniments amb una forta projecció turística que defensa el PSC. Pot xocar amb el model de ciutat dels Comuns, si bé fonts de l’organització han exposat que a un any de les eleccions no els semblava una bona opció oposar-s’hi -“no podem dir no a tot”- pel desgast que podria comportar.
Una festa pagada amb diners públics
Mentre que els presumptes beneficis econòmics que hauria de generar la prova recauran fonamentalment en el sector privat, el gruix dels costos d’organitzar-la els assumeixen les administracions públiques. Es calcula que comportarà una despesa d’un mínim de 70 milions, 30 milions dels quals per pagar el cànon que cobrarà l’Emirates Team New Zealand com a organitzador de la competició, i la resta es destinarà a muntar l’esdeveniment i a algunes inversions que s’hauran de fer al Port Vell, la terminal del Port Nou i la zona del Port Olímpic. L’Ajuntament ha confirmat que hi aportarà 10 milions, mentre que l’estimació és que tant la Generalitat com el Govern espanyol n’assumeixen 15 milions en cada cas. També hi posaran diners Turisme de Barcelona i la Diputació de Barcelona, mentre que els empresaris privats tot just hi posarien uns 20 milions i en forma d’aval, de manera que no hauria de convertir-se en despesa.
Projecció internacional
L’economista urbà Ramon Marrades, director de la fundació Placemaking Europe -una xarxa continental per a la millora de les ciutats i els espais públics-, considera que organitzar un esdeveniment com aquest pot tenir sentit des de l’òptica econòmica “depenent dels objectius que tinguis i la gestió que en facis. No és el mateix obtenir insercions en televisions o un impacte mediàtic, que atreure turistes o generar feina i que aquesta sigui de qualitat”.
Qui entre el 2016 i el 2020 va ser director estratègic del Consorci València 2007 -l’ens creat per diverses administracions per transformar part del port de la ciutat perquè acollís la Copa Amèrica de Vela i, posteriorment, responsable de la gestió i explotació de La Marina- qüestiona que Barcelona necessiti la projecció internacional que aporta un esdeveniment com aquest. Alhora, però, afegeix que realment podria servir per impulsar una indústria nàutica o l’economia blava a la ciutat si la gestió se centrés en això i no pas en la projecció.
Marrades opina que la Copa Amèrica “no és la millor manera per aconseguir una indústria nàutica i una economia de la mar” i afegeix que en ser “un esdeveniment molt elitista”, amb els vaixells “més sofisticats del món”, tampoc és el millor camí “perquè la gent de Barcelona s’apropi a la vela. S’ha tecnificat tant que s’aparta de la nàutica popular”. També posa èmfasi en què, “al final, el que es fa és finançar una empresa privada [el Team New Zealand]” i qüestiona que “els riscos s’assumeixin des del sector públic i que, en canvi, no participi en els beneficis privats”.
Finalment, Marrades destaca que el sorprèn molt que “amb tanta tradició de debat públic que hi ha a Barcelona i sent, probablement, la ciutat d’Europa on hi ha la reflexió més profunda i continua sobre el seu futur urbà, s’hagi pres una decisió de tanta transcendència de manera tan ràpida, sense debat i de manera opaca”, i conclou subratllant que en cap cas és “la millor manera d’invertir els diners per beneficiar la nàutica popular i l’economia blava, però que, un cop has fet el pas, has de posar les condicions i garanties perquè el retorn públic sigui millor”.
Retorn a un model del passat
L’antropòleg i membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), José Mansilla també posa el focus en què hi ha “una transferència directa de diners públics a mans privades” i denuncia l’aposta per un model que veu “anacrònic”. “És un retorn a un model del passat; és com tornar al Windows 95. La Copa Amèrica de Vela no té cap sentit perquè a Barcelona no li cal més projecció turística, en tot cas li cal aturar-la una mica, perquè ja hi ha una saturació. No fa gaire es parlava de redistribuir el turisme i ara tornem enrere”. Finalment, considera que l’impacte econòmic “es concentra en un període molt curt i només beneficia un tipus de gent molt concret. Al final els impulsors busquen sobretot que Barcelona torni a aparèixer al mapa d’esports globals”. Sense debat, amb quasi unanimitat oficial i amb acriticisme mediàtic, però el que és segur és que la ciutat viurà la Copa Amèrica de Vela durant 14 setmanes de l’estiu del 2024.
Llegat dubtós a Auckland i València
La neozelandesa Auckland i València són dues de les ciutats que van renunciar a ser la seu de la Copa Amèrica del 2024, després d’acumular experiències recents no del tot reeixides. Auckland va acollir la darrera edició, celebrada el 2021, i va acumular unes pèrdues de 94 milions d’euros, després que la inversió pública fos major que la projectada inicialment i l’arribada de visitants fos pràcticament nul·la, a causa de la pandèmia de covid-19. València va ser la seu de les edicions del 2007 i el 2010 -aleshores, tant la ciutat com la Generalitat estaven en mans del PP- i si bé l’esdeveniment va permetre projectar-la internacionalment, també va generar un enorme deute econòmic, de centenars de milions, sobretot per la reforma del port. De fet, l’Ajuntament de València encara ha abonat aquest 2022 sis milions per pagar-ne l’herència.
