Tel.: (+34) 93 412 76 00

“El millor parc de Barcelona és la Ciutadella i el pitjor, Diagonal Mar”

Vicenç Casals Costa, professor del Departament de Geografia Humana de la UB i un gran expert en el verd urbà, afirma que Parcs i Jardins ha estat un aparell de propaganda de l’Ajuntament. I que durant anys es van fer “plantacions electorals” amb molta flor. I posa com exemple el cas de Can Galopa, la finca de Collserola que l’alcalde Joan Clos va voler convertir en una vinya per poder regalar ampolles de vi made in Barcelona a les visites il·lustres. Van tirar endavant el projecte saltant-se totes les lleis hagudes i per haver. El súmmum és que van començar les obres sense haver-se concedit el permís a ells mateixos.

Tinc entès que també es van saltar la normativa de la Unió Europea.
La UE exigia que si volies plantar una vinya nova calia arrencar-ne una altra que fos equivalent en hectàrees. No es podien fer moviments de terra perquè era una zona protegida, i n’hi van fer. Si es muntaven bancals, s’havien de fer amb pedra seca i es van fer talussos tipus autopista amb hidrosembra. Hi havia una zona amb una petita bassa que l’Autònoma feia servir per a recerca, perquè hi anaven animalons a beure, i se la van carregar i les recerques es van quedar a mitges. S’ho van saltar absolutament tot.

Però es van fer perdonar una mica construint una casa taller per a nois disminuïts.
Allò es va fer bastant temps després. I dubto que aquells habitatges es fessin d’acord amb la legalitat urbanística. Allà no s’hi podia construir.

Per acabar-ho d’arrodonir, els enòlegs diuen que el vi no és bo.
No és cap misteri. Tota la serra de Collserola eren vinyes abans de la fil·loxera. Després no es van tornar a plantar perquè tothom sabia que el terreny no dona per fer un vi de qualitat.

Vostè i d’altres experts van al·legar contra aquest projecte. Els hi van fer cas?
Van modificar algunes coses. L’informe tècnic que van presentar era per fer una instal·lació de rec per aspersió d’un parc de Barcelona. És increïble, però es així. Van tallar camins tradicionals. Es van carregar 300 xiprers que eren les restes de l’antic viver. En total es van talar 1.000 i escaig d’arbres. Per aquella època hi va haver una condemna contra un pagès de Collserola per talar 33 pins.

També va protestar un grup de treballadors de Parcs que es deia “Males Herbes” quan es va projectar el parc central del Poblenou de Jean Nouvel. I tampoc els hi van fer cas.
És un parc plenament antiurbà. Hi ha altres exemples a Barcelona que segueixen les pautes de la postmodernitat. És considerar la natura des d’un punt de vista formal. Per l’efecte estètic. Això no té res a veure amb la tradició jardinera. En el Central Parc de Nova York -i també la reforma que va fer Haussmann a Paris- el parc està considerat un equipament urbà. És un parc enorme de tipus naturalístic al centre d’una gran ciutat, però molt ben integrat.

Però hi entren cotxes.
Això dels cotxes és posterior. Abans, els vianants i els carruatges estaven segregats. A diferencia del jardí medieval, que és un espai tancat, el parc és un lloc d’oci i per tant obert, transparent i que s’integra en la trama urbana. En el parc del Nouvel, d’integració, res.

I també es carrega el traçat de l’antiga carretera de Mataró (ara carrer Pere IV).
És un espai murallat. En alguns punts les muralles arriben fins a sis metres d’alçada. No té res a veure amb la tradició. Segons la versió postmoderna el parc és un espai mineralitzat o fossilitzat. Un espai on predominen els elements minerals i la vegetació és purament un element formal.

Els parcs els han de fer els arquitectes?
Els arquitectes poden fer parcs. Això em recorda la història de les palmeres. Hi ha una certa tradició de plantar palmeres a casa nostra que la van portar els “americanos” perquè els recordava els paisatges de Cuba. Aquí, des d’un punt de vista ambiental, no tocava plantar palmeres. Però per què els agraden als arquitectes? Perquè és l’únic arbre que evoca una columna i després, i això ja té a veure amb l’ego del col·lectiu, perquè és l’arbre que menys tapa les construccions. A Barcelona s’ha arribat a plantejar treure els plataners que hi ha a l’illa de la discòrdia del passeig de Gracia perquè es poguessin veure millor les façanes!

I què opina del parc de Diagonal Mar?
Un grup multidisciplinari americà que estudia els parcs i fa el rànquing dels millors i dels pitjors el va col·locar en el primer lloc dels parcs més dolents. Tornem a la història de la mineralització i la visió formalista dels arbres i de l’aigua utilitzada des del punt de vista estètic. Aquí hi ha una llarga tradició que ve dels àrabs, i de més enrere i tot, que van recollir Forestier, Rubió… i que és la utilització de l’aigua per crear microclimes. Tu vas a un jardí tradicional i l’aigua es pot tocar, i vas a Diagonal Mar i hi ha molta aigua però no es pot tocar. Sembla dissenyat per a advocats. Per anar a menjar el bocata. Neofuncionalisme amb mala pota. Espais molt grans, desorganitzats i sense coherència. És un edifici discontinu. Es deia en broma que l’arquitecte Miralles havia de tenir accions en una fàbrica de canonades, perquè està ple de canonades. Miralles estava molt influït per Gaudí. Però Gaudí de jardineria no en sabia gens. Sabia molt de fer plantes de pedra, i això ja ho deia Rubió i Tudurí.

Un altre parc polèmic va ser el de l’Escorxador.
Va ser el primer parc de la democràcia. Allà en Cerdà ja hi havia dibuixat un parc. Dels parcs que ell va preveure només hi ha aquest i el de Sant Martí. El de l’Escorxador és on el conflicte entre els nens i els gossos es va solucionar posant els nens darrere d’unes tanques. No és el pitjor parc, però no m’atreu gaire i el que menys m’agrada és la peça del Miró. Una zona dura no ha de ser necessàriament un mal parc. Les places renaixentistes són places molt dures.

Aquest és el gran argument de l’Oriol Bohigas.
I te raó. Però hi ha places dures que poden ser molt dolentes.

Com la plaça dels Països Catalans?
En una visita que Alfonso Guerra va fer a Barcelona, l’alcalde Maragall el va portar de passeig i en arribar al final de l’avinguda Josep Tarradellas, Guerra va preguntar si allò era una gasolinera. Sigui o no certa l’anècdota, mai no han sabut què fer d’aquell espai, i l’argument que no es podia plantar un jardí perquè a sota hi ha la volta de l’estació no cola. No hi pots fer un bosc, però hi ha d’altres solucions. Ara és un aparcament.

A més dels esmentats, quins són els pitjors parcs segons vostè?
La plaça Sóller i el del Besòs que hi ha entre la Mina i el riu.

I el millor?
La Ciutadella. Durant molts anys se’l va conèixer com “el parc de Barcelona” perquè no n’hi havia cap altre fins que es va urbanitzar Montjuïc per a l’exposició del 29. I encara ara quan es parla de zones verdes es parla de la Ciutadella. El mateix grup interdisciplinari que diu que Diagonal Mar és el pitjor, creu que la Ciutadella és el millor parc de Barcelona, i un dels millors del món. Per valorar-ho utilitzen una sèrie de criteris que són l’accessibilitat, l’ús, estètica… Diuen que és un dels parcs més utilitzats que han estudiat. Després de més de 150 anys de vida és encara amb diferència el millor. I mira que ha sigut maltractat i ho continua essent! Però les persones que han intervingut en el seu disseny són la flor i nata: Fontseré, Forestier, Rubió…

[Casals lamenta que s’hagi maltractat la zona que hi ha davant del Parlament, la plaça d’Armes, i que s’hagi fet més transparent, a base d’eliminar vegetació, l’àrea del voltant de la Cascada on hi havia racons íntims que es van convertir en perillosos per manca de vigilància].

Tots els alcaldes de la democràcia s’han omplert la boca dient que la ràtio de zona verda per habitant ha augmentat tant.
El 1900 hi havia mig metre quadrat de verd per habitant a Barcelona. Quan el 1917 es crea la versió moderna de Parcs i Jardins, Rubió, seguint l’ensenyament de Forestier, marca que el mínim que es pot exigir són 5 metres per habitant i l’òptim, entre 10 i 12. Del 1929 al 1983 es fan parcs nous, però com que la població també creix, la ràtio fins i tot baixa. Del 1979 al 1985 s’intervé molt en petits parcs dels barris. El 1985 s’arriba als 3 metres per habitant i al 1992, als 5 metres. I del 92 al i 2004 es passa als 7 metres, i des d’aleshores que no ha tornat a augmentar.
[Això es com el 3%. Estem lluny del que és bo.]

Un entès que es fa entendre
És un plaer parlar amb el Vicenç Casals. Ho sap tot sobre el verd de Barcelona i no només coneix la teoria sinó també la pràctica, perquè va treballar cinc anys fent de jardiner a l’Institut Municipal de Parcs i Jardins.

I també ha fet de professor universitari, però no ho sembla, perquè no és gens pedant. Explica les coses perquè s’entenguin. I aquí es noten els seus orígens: va viure de nen en contacte amb la natura a Santa Maria de Merles on va néixer el 1951. A Barcelona va començar la carrera de Biologia però el seu pas per “l’hotel” de la Model i a continuació per una mili dura van truncar aquesta primera vocació. En acabar el servei militar va tornar a la Model per no voler pagar una multa de 25.000 pessetes. Va fer feines diverses i finalment es va llicenciar en Geografia i Història.

Ha donat classes a la Universitat de Girona i a la de Barcelona des del 2000 al 2017 que es va jubilar. Si mireu per internet veureu com parlen d’ell els seus alumnes. I a la redacció de Carrer opinen que és un savi.

Vicenç Casals al Col·legi de Periodistes, on li vam fer l'entrevista

Favb.cat