Segons les dades d’Acnur, des del febrer i fins al 9 de maig passat, quasi sis milions de persones (5.917.703) van travessar les fronteres d’Ucraïna fugint de la guerra. Es tracta de l’èxode més gran de persones a Europa des de la segona guerra mundial. Aquest article vol aportar dades i reflexions sobre com la Unió Europea (UE) ha activat, en aquest cas, directives i recursos exprés d’asil i refugi, cosa que celebrem, en contrast amb el bloqueig de la protecció i l’acollida per als que fugen d’altres guerres, fam o persecució per ètnia, religió, gènere, etc.
La Decisió d’execució (UE) 2022/38 del Consell, del 4 de març del 2022, ha suposat l’aplicació de la Directiva de protecció temporal 2001/55/CEE, prevista per a casos d’afluència massiva de persones desplaçades. Aquesta directiva, creada fa més de 20 anys però mai activada fins ara, obliga els estats membres al reconeixement individual temporal en el cas dels desplaçats per la guerra d’Ucraïna. Això permet oferir-los una protecció anàloga a la de l’asil, que suposa el principi de no devolució al país d’origen de qui sol·licita la protecció i li permet tenir permís de residència i treball, recolzament econòmic i acollida. A això cal afegir la celeritat amb la qual s’han aplicat els sistemes d’acollida i l’enorme solidaritat d’institucions i de la societat civil.
Països com Polònia i Hongria, que van rebutjar les quotes establertes per la UE per acollir demandants d’asil el 2016 i no en van acceptar cap, s’han convertit en dos dels països amb el més gran nombre de refugiats ucraïnesos. Pel que fa a l’Estat espanyol, i segons dades de la web de la Presidencia del Gobierno del 26 d’abril, el Ministeri de l’Interior havia concedit un total de 74.965 proteccions temporals a ucraïnesos. A més, poden fer servir els seus permisos de conduir a Espanya, almenys durant un any.
L’altra política d’asil i refugi de la UE
Han passat 22 anys del Consell Europeu de Tempere, moment en què es van establir els fonaments d’una política comuna de migració i asil per a tots els estats membres. Malauradament, i sobretot arran de la mal anomenada “crisi dels refugiats” del 2015-2016, l’únic espai on s’ha avançat i hi ha hagut convergència d’interessos entre els estats ha estat en l’externalització del control de fronteres a països com Turquia, el Marroc i molts altres, i el blindatge i la militarització de les del territori europeu. Així s’ha deixat de banda una política comuna que permeti gestionar les migracions amb uns estàndards comuns posant els drets humans de les persones refugiades i migrades al centre.
La inexistència de vies legals i segures per als desplaçats de països de fora de l’espai Schengen té com a conseqüència que milers de persones hagin de fer travesses costoses i arriscades per arribar a les fronteres europees i, en el cas que ho aconsegueixin, moltes d’elles són deportades o tancades a camps i presons o als Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) sense haver comès cap delicte. En el millor dels casos, i després de fer la sol·licitud de protecció internacional, no poden ser deportats, però triguen mesos per aconseguir una entrevista amb la Policia per entrar dins del programa d’asil, que en la majoria de casos els hi deneguen i els aboca a una situació d’il·legalitat amb els riscos i la manca de drets que comporta.
A títol d’exemple, aquestes són les xifres del 2021 pel que fa a les resolucions de demandes d’asil a l’Estat espanyol. De les 69.891 sol·licituds se n’han denegat 49.537 (71%). El percentatge de concessió de protecció internacional és només del 10,5% -refugi, el 5%, i protecció subsidiària, el 5,5%-, i un 18,5% correspon a la protecció per raons humanitàries concedida a demandants d’asil veneçolans -amb una durada d’un any-. Arribats a aquest punt es pot concloure que a Europa i a l’Estat espanyol hi ha refugiats de primera i de segona. La celeritat amb la qual s’ha aplicat la Directiva de protecció temporal demostra que quan es vol es poden donar les garanties de protecció i acollida, i que no fer-ho en altres casos respon a una política de racisme institucional i de construcció d’una Europa fortalesa.
Solidaritat i tràfic de persones
Els discursos de bona part dels mitjans de comunicació i de determinades formacions polítiques alimenten una xenofòbia que fa que no identifiquem com a iguals en drets les persones que ens diuen que “no són com nosaltres”. És paradoxal també el fet que desplaçar-se a recollir ucraïnesos que fugen i traslladar-los a altres països de la UE és considerat un acte de solidaritat, mentre que fer-ho amb altres es considera tràfic de persones.
Des de Stop Mare Mortum Sants, Hostafrancs i la Bordeta denunciem aquesta flagrant discriminació i vulneració dels drets humans, i exigim que es garanteixi l’exercici del dret a migrar i l’asil a totes les persones que es veuen forçades a desplaçar-se.
Maria José Hernández és membre d’Stop Mare Mortum de Sants, Hostafrancs i la Bordeta
