El passat 20 d’octubre, Ciments Molins, fabricant de materials de construcció amb planta productora a Sant Vicenç dels Horts, feia pública la decisió de fixar la seu corporativa a Madrid, “per salvaguardar els interessos del grup” davant “la situació política que es viu a Catalunya i la inseguretat que provoca”.
El grup cimenter actuava seguint el senyal de les grans corporacions empresarials i financeres de Catalunya que, durant els dies posteriors al referèndum de l’1 d’octubre, anunciaven el trasllat del seu domicili social a altres punts de l’Estat, incentivats per un decret aprovat cuita-corrents pel Govern central que agilitzava la presa d’aquesta decisió. El grup es va afanyar a aclarir que la decisió era provisional, i que les seves filials industrials (Cementos Molins Industrial, Promsa i Propamsa) no canviaven de seu.
Encara que durant els últims anys -particularment a partir de la crisi del sector immobiliari de fa deu anys- ha centrat bona part de les seves operacions en el mercat de fora de la península, sobretot a l’Amèrica Llatina, on ha adquirit diverses plantes productores i ha arribat a facturar més del 60% del seu volum de negoci, Molins és una companyia fortament empeltada a l’elit de la burgesia barcelonina i cabdal en la història del poder econòmic català al llarg del segle XX.
Fundada el 1928 i controlada accionarialment fins avui per les diverses branques de la família Molins, el hòlding cimenter també ha escrit la lletra petita d’algun capítol vinculat a la història de Barcelona i les seves lluites veïnals.
Un 11 de novembre fatídic
L’11 de novembre de l’any 1990, l’esfondrament d’un edifici al número 33 del carrer del Cadí, al barri del Turó de la Peira -que va causar la mort d’una persona- posava en evidència que bona part dels immobles d’aquella barriada, sorgida com un bolet en els anys de l’urbanisme descontrolat i el barraquisme vertical tardofranquista, s’estaven desfent com un terròs de sucre per culpa de les deficients tècniques constructives i, particularment, per l’ús de bigues pretensades fabricades amb l’anomenat ciment aluminós.
Aquesta modalitat d’àrid, descobert als anys 20 pel gegant cimenter francès Lafarge, utilitzava aluminat de calci hidràulic, que feia que l’assecatge fos fins a 28 vegades més ràpid que el del portland tradicional, però el temps va acabar demostrant que, en condicions d’humitat i forta calor, es tornava porós i perdia consistència.
A l’Estat espanyol, el ciment aluminós va ser produït de forma exclusiva pel grup Molins. De fet, des de l’any 1948, el fabricant de Sant Vicenç dels Horts tenia la patent mundial exclusiva del producte, ja que Lafarge havia deixat vèncer la seva quan una normativa francesa en va restringir molt l’ús a França. Amb tot a l’Estat, durant els anys següents, es va continuar utilitzant sense cap control legal, en tota mena d’edificis i fins i tot algun estadi de futbol, com el Vicente Calderón de Madrid, que va haver de ser rehabilitat a fons als anys 90.
Ferida taponada amb ciment
Es calcula que durant els anys 50 i 60, unes 100.000 edificacions es van aixecar a Catalunya sostingudes amb bigues de ciment aluminós. Només al Turó de la Peira van servir per aixecar un total de 4.000 habitatges. Construït entre el 1953 i el 1961, aquest polígon habitacional va ser impulsat pel constructor Romà Sanahuja, i beneït per l’Ajuntament de l’alcalde José María Porcioles amb un pla parcial que limitava el perímetre de l’antic parc que dóna nom al barri, en el marc del que s’anomenava pla per “desbarraquitzar” la ciutat.
El Turó de la Peira, en efecte, va acollir famílies provinents de les onades migratòries d’aquells anys que s’havien instal·lat en diversos poblats de barraques.
L’esfondrament del 1990 va ser la crònica d’una mort anunciada, perquè des de feia anys diverses denúncies dels veïns assenyalaven les esquerdes cada cop més preocupants en els blocs, i un informe del Col·legi d’Arquitectes del 1988 alertava del greu envelliment prematur en ben bé un centenar d’immobles. Amb tot, l’accident va causar un gran impacte social i va mostrar la cara menys amable d’una Barcelona que vivia en plena disbauxa preolímpica.
La ferida es va anar taponant amb temps i ciment. Es van construir 1.200 habitatges nous i es van realitzar 2.800 rehabilitacions, en un procés molt més llarg del que el veïnat reclamava. Molt més curta va ser la deriva judicial de l’episodi, que es va arxivar el 1993, sense que el jutge veiés la possibilitat d’exigir responsabilitats ni a l’administració, ni a la constructora ni al fabricant del producte. Des de Ciments Molins es va al·legar que en els sacs del producte s’advertia de les condicions en què es podia usar i dels riscos que podia comportar.
Els Molins, una nissaga que toca moltes tecles
Ciments Molins va ser fundada el 1928 per Joan Molins Parera i el seu fill Joaquim Molins Figueras. El fill gran d’aquest darrer, Casimiro Molins Ribot, n’ha estat president del consell d’administració durant quasi 72 anys, des del 1945 fins a la seva mort el passat 2017. De sempre, les diverses ramificacions de la família han controlat la companyia, que va reforçar l’estructura familiar el 2004, quan va adquirir el 40% de capital que posseïa el grup francès Lafarge. Actualment, set dels 12 integrants del consell d’administració porten el cognom Molins.
Casimiro Molins va casar-se amb Dolores, germana de Laureano López-Rodó, ministre de Franco entre els anys 1965 i 1974 i fundador d’Alianza Popular, i així va emparentar la família amb la jerarquia del règim franquista.
Però la branca familiar d’on han sortit més personatges mediàtics és la dels Molins i Amat, de la qual sobresurt el polític de la nissaga, Joaquim Molins, fundador en la transició del partit Centre Català, impulsat per l’elit empresarial barcelonina i més endavant integrat a la Convergència Democràtica de Catalunya de Jordi Pujol. Va ocupar diverses conselleries als governs pujolistes i, el 1999, fou alcaldable convergent a Barcelona, però va ser derrotat per Joan Clos. Dos anys després abandonaria la política. Joaquim Molins, que va morir el juliol del passat 2017, va fer un darrer servei al patriciat barceloní presidint el patronat del Gran Teatre del Liceu.
El més petit dels seus deu germans és l’advocat penalista Pau Molins, que va acaparar força atenció mediàtica quan fou contractar per Fèlix Millet com a defensor quan va esclatar l’escàndol del Palau de la Música, l’any 2009. Amb Millet la relació es va trencar en pocs mesos, però Molins col·lecciona una important nòmina de clients VIP, entre els quals destaca Cristina de Borbó, a qui va defensar durant el procés del cas Nóos, juntament amb el seu soci, Jesús María Silva, i d’un altre exconvergent il·lustre, Miquel Roca i Junyent.
Un altre membre de la família Molins també ha tingut relacions privilegiades amb la família reial, en aquest cas no jurídiques sinó quirúrgiques. Es tracta de Laureano Molins López-Rodó, cap de cirurgia toràcica de l’Hospital Clínic, que l’any 2009 va operar l’aleshores rei Joan Carles d’un nòdul al pulmó.
Segons el rànquing que elabora anualment el diari El Mundo, l’any 2016 les diverses branques dels Molins acumulaven un patrimoni de 475 milions d’euros, el que els situava com la cinquena fortuna de Catalunya.
