Tel.: (+34) 93 412 76 00

Ball d’aspirants per presidir el Barça menys triomfant

En aquesta entrada de 2021 s’havia de produir un fet del tot inèdit en la història recent catalana: en pocs dies havien de coincidir les eleccions per escollir la composició del Parlament i el futur Govern de la Generalitat i, en paral·lel, els comicis per triar un nou president i junta directiva del Futbol Club Barcelona. Era una bona oportunitat per comprovar, des de la proximitat, fins a quin punt és cert aquell tòpic segons el qual el Barça és una representació a petita escala dels interessos de poder econòmics i polítics del país.

La Covid-19, però, ho ha regirat tot. Per començar, ha acabat forçant l’ajornament d’ambdues cites amb les urnes. Però més enllà d’això, la incertesa dels escenaris provocada per la crisi sanitària ha situat el procés electoral blaugrana en un marc d’allò més enrarit. La crítica perspectiva econòmica de l’entitat, la gens triomfant trajectòria recent del primer equip masculí de futbol, la sortida abrupta de l’anterior consell presidit per Josep Maria Bartomeu acorralat per una sorprenent moció de censura, sumades a la crisi social del futbol -reconvertit en espectacle de consum audiovisual, amb les masses socials allunyades de la vida activa dels clubs-, han derivat en un procés electoral de perfil discret.

Lluny queden els esforços de grans patums del patriciat barceloní que buscaven en la poltrona barcelonista una palanca de prestigi social, com va fer Josep Lluís Núñez, exitosament, el 1978, o el publicista Lluís Bassat (no tan exitosament) els anys 2000 i 2003. Lluny queden també les grans operacions dissenyades des d’entorns polítics per ficar la poteta a l’entitat, com les operades des del pujolisme amb Ferran Ariño (1978) o Sixte Cambra (1989) o des de certs sectors del PSC amb la candidatura liderada per Marc Ingla l’any 2010.


L’únic intent seriós per part d’un representant selecte de les oligarquies barcelonines semblava que el podia protagonitzar Joan Rosell Lastortras, empresari que ha format part dels consells d’administració d’Enher, Fesca, Endesa, Agbar o Applus o Siemens, entre altres grans corporacions, i conegut, sobretot, per haver presidit la patronal catalana Foment del Treball Nacional i l’estatal CEOE. Menys recordat és el seu efímer pas per la política quan, el 1980, va formar part de la llista de Solidaritat Catalana (de fet, una mera marca de l’Aliança Popular de Manuel Fraga) a les primeres eleccions al Parlament, sense obtenir representació. A mitjan novembre passat, tots els mitjans de comunicació van donar per fet que Rosell anunciaria de forma imminent la seva candidatura a presidir el Barça. Però al cap de pocs dies la seva opció es va fer fonedissa sense que arribés a fer cap anunci oficial. A una escala més discreta, un altre globus sonda, el de Jordi Roche, expresident del Girona FC i la Federació Catalana de Futbol, també es va desinflar.


Sense grans moviments de la societat civil per prendre el control de la llotja del Camp Nou, la cursa electoral s’ha vist circumscrita bàsicament a personatges ja coneguts de la galàxia barcelonista, integrants dels consells directius dels últims anys, que ja ho havien intentat en altres processos electorals, i algun oportunista en cerca de minuts de glòria mediàtica sense un projecte sòlid. Després d’un vodevilesc procés de recollida d’avals dels socis, només tres aspirants l’han superat i es disputaran, si no hi ha renúncies ni pactes abans de les eleccions, la trona barcelonista: Joan Laporta, Víctor Font i Antoni Freixa.

Sis descarrilats
Fins a sis precandidats no han passat el tall necessari de la recollida de firmes per arribar a ser presidenciable del Barça, que estava fixat en 2.257. D’alguns ja no s’esperava, com de Pere Riera Paul, empresari del sector químic i immobiliari que es va presentar sense equip conegut. Tampoc semblava amb grans possibilitats Lluís Fernández Alà, figura ignota fora de la ciutat on resideix, Sant Cugat del Vallès, on és el principal executiu de la Fundació Sant Cugat Actiu, vinculada al comerç local.

Un cas diferent és el d’Agustí Benedito i Benet, que un dia abans del termini ja va anunciar que no aniria a les oficines del club a entregar les signatures. Benedito, antic propietari d’una popular cadena de concessionaris d’automòbils i exmilitant d’UDC, optava per tercer cop a la cursa presidencial, després dels intents del 2010 i el 2015. Vinculat inicialment a Laporta (va ser fundador amb aquest de la plataforma opositora al nuñisme Elefant Blau), després se’n va distanciar. No l’ha ajudat aquest cop l’intent no reeixit de presentar una moció de censura contra la presidència de Bartomeu que va impulsar fa tres anys. Benedito va ser l’únic precandidat que va apostar obertament per construir un nou estadi en un emplaçament diferent, però sense concretar què pensava fer amb el solar que deixarien lliures les actuals instal·lacions de les Corts.


Xavier Vilajoana Eduardo, principal executiu del grup constructor Euroconstruc, era l’únic precandidat a qui es podia atribuir l’etiqueta de continuista, ja que va formar part de la directiva de Bartomeu fins que va dimitir en ple. Malgrat una gran inversió en falques publicitàries, va quedar lluny del nombre de suports exigit.

Pel que fa a Jordi Farré Muñoz, el més jove dels precandidats, i que ja ho va intentar el 2015, arribava a la casella de sortida amb un bon cartell pel fet d’haver estat la cara visible de la moció de censura que va forçar la sortida de la junta de Bartomeu. Però no ha estat suficient per a aquest empresari dedicat a l’explotació d’escorxadors a través de la societat Appeal Agrifood (a part d’altres negocis immobiliaris) per arribar a la fase final. Alguna anècdota -com la de regalar pizzes als socis que li donaven suport- ell mateix ha reconegut que no l’ha ajudat.



Emili Rosaud Parés, conseller delegat de l’operador energètic Factor Energia, sí que va presentar a les oficines del club les firmes necessàries per poder ser candidat. Però abans que acabés la fase de verificació va renunciar davant l’evidència que les anul·lacions per irregularitats el deixarien fora. Rosaud va ser directiu discret del consell de Bartomeu des de l’any 2015 i en un moment semblava ungit com a delfí del fins ara president. Però va marxar de la junta, juntament amb altres membres, arran del cas de contractació d’una empresa per crear perfils digitals falsos (conegut com a Barçagate). Va arribar a la cursa electoral prometent una candidatura “d’unitat”, però a l’hora de la veritat només va atreure el mediàtic representant de futbolistes Josep Maria Minguella, que ja havia estat candidat l’any 2003.



Joan Laporta, el fill pròdig
L’advocat Joan Laporta Estruch, intentarà per segon cop recuperar la presidència que va deixar l’any 2010, després del fallit intent del 2015, quan fou derrotat clarament per Josep Maria Bartomeu. Aquest cop ha optat per una estratègia prudent. Fins que no es va confirmar la dimissió de l’anterior consell directiu no va fer pública la seva candidatura. I ha exhibit des d’aleshores un perfil discret, institucional, lluny de l’agressivitat amb els entorns que no li són afins que fins ara el caracteritzava.

Aquest nou estil i una potent campanya mediàtica l’han fet sortir amb una posició de força de la fase de recollida de firmes, on ha duplicat el nombre de suports dels seus rivals. Tampoc s’ha mullat massa amb un programa de propostes trencadores i fins i tot ha beneït, amb matisos, el projecte de reforma urbanística de l’entorn de l’estadi impulsada per les juntes de Rosell i Bartomeu.

També ha pres distància d’alguns noms incòmodes de la seva primera etapa al capdavant del club, com l’economista mediàtic Xavier Sala i Martin (que li dona suport però no entraria ara a la seva junta) i, sobretot, de qui va ser primer executiu del Barça en la seva etapa, Joan Oliver, de qui ara no vol saber res. Oliver va esdevenir l’any 2013 màxim accionista del CF Reus Deportiu, club que va abocar a la desaparició després d’una pèssima gestió i de vendre’s les accions a un ignot empresari de Miami. Per cert que el club reusenc va ser administrat en aquesta etapa final a través de Corel Store, una societat que estava domiciliada a la seu del despatx professional de Laporta, i on aquest i un altre dels seus homes de confiança, Rafael Yuste, també hi tenien una participació. Però ara el candidat a la presidència assegura que no va participar de cap manera en la gestió de l’entitat.



Víctor Font, el nouvingut
Víctor Font Manté juga el paper de la novetat en l’arena presidencial blaugrana, tot i que en els comicis del 2010 va formar part de l’equip de la candidatura de Marc Ingla. Per suplir la manca de coneixement entre la massa social, ha optat per una estratègia de llarg recorregut: va anunciar la seva candidatura fa més de dos anys. Des de llavors ha intentat visibilitzar-se amb gestos com la presentació d’una proposta de nous estatuts per introduir el vot electrònic, que li va tombar l’assemblea de compromissaris l’any 2019.

Justament, la transformació a fons del club aprofitant les noves tecnologies i jugant fort la carta de l’economia de plataforma és el punt fort de la proposta d’aquest empresari fundador i CEO de Delta Parners Group, una consultoria especialitzada en l’àmbit
 de les telecomunicacions que té la seu a Dubai, on Font ha residit habitualment des del 2010.

També és accionista i administrador des de l’inici del diari Ara, un detall no menor, ja que un dels noms de la seva proposta és el periodista d’aquest mitjà Antoni Bassas, presentat com a futur cap de gabinet del club en cas de victòria, i que ha suplert les carències comunicatives del seu cap de cartell. Font també intenta vendre una reestructuració a fons de l’organigrama de l’entitat amb criteris de professionalitat i eficiència, i en aquest sentit també ha presentat uns quants fitxatges mediàtics, com el de Toni Nadal, oncle i exentrenador del tenista Rafael Nadal (que dirigiria una àrea de millora del rendiment esportiu) o el metge Ramon Cugat (que pilotaria l’àrea de salut). Però la seva dèria per anunciar incorporacions l’ha fet incórrer en alguna relliscada, com la suma al seu equip de l’excandidat Jordi Majó (anunciada i desmentida amb poques hores de diferència) o l’anunci d’una futura àrea esportiva amb els exfutbolistes Xavi Hernández i Jordi Cruyff com a peces clau (de la qual ambdós s’han desmarcat).

En el seu futur equip directiu, que ja ha fet públic, destaca un nombre significatiu de dones, sense arribar però, a la paritat: fins a cinc, entre les quals l’actual directora general de Societat Digital de la Generalitat, Joana Barbany, vinculada fins ara al PDeCAT. Respecte a la reforma urbanística del Camp Nou, de moment no s’ha mullat: proposa deixar en stand by el projecte Espai Barça i sotmetre el futur del recinte a una consulta als socis, després d’auditar el club.


Antoni Freixa, advocat del continuisme
Antoni Freixa Martín ha aconseguit arribar a l’últim nivell de la cursa electoral barcelonista, després de recollir 2.634 avals de socis considerats vàlids per la junta electoral. L’enquesta informal del recapte de firmes el deixa, d’entrada, lluny del que promet ser un duel entre Joan Laporta i Víctor Font.
 Però Freixa té camp per córrer en el segment més conservador del barcelonisme i menys procliu a les transformacions en el model de club que encarnen els altres dos candidats, el cert nuñisme sociològic encara molt present al club per molt que passin els anys. Hi ha contribuït amb una campanya fins ara discreta, austera, sense anuncis espectaculars de mesures ni noms (més enllà de l’exfutbolista Lluís 
de Carreras com a futurible director de l’àrea de futbol) i assumint bona part del llegat i de la gestió dels darrers anys, inclòs el projecte urbanístic de l’Espai Barça tal
 i com està concebut actualment.

Titular del bufet Freixa Advocats, especialitzat en dret esportiu, Freixa aterra per primer cop a l’entorn blaugrana l’any 2003, quan Alejandro Echevarría, cunyat del llavors president Laporta, el coopta com a assessor jurídic del club. Però en va sortir al cap d’un any. Des de llavors l’enemistat entre tots dos és notòria. Sandro Rosell, set anys més tard, el recupera i li dona pes, fent-lo portaveu de la junta, tot i que la destresa comunicativa no és un punt fort d’aquest lletrat. Però després, Josep Maria Bartomeu el degrada deixant-lo sense responsabilitats i Freixa ja es va presentar a les eleccions de fa cinc anys enfrontant-se al fins ara president. Políticament, ha participat en alguns actes de Lliures, la formació impulsada per l’exconvergent Antoni Fernández Teixidó i l’exdirigent d’UDC Roger Muntanyola, de perfil liberal i catalanista no independentista; ell assegura, però, que no n’és militant.




Les eleccions del Barça es presenten en un context marcat per la crisi econòmica del club

Favb.cat