El representant del Gremi de Restauració, Roger Pallarols, demanda judicialment l’entitat veïnal Associació SOS carrer Enric Granados per haver fet servir la paraula “cacic” en un escrit d’al·legacions en el marc del procés participatiu de modificació de l’Ordenança de terrasses de Barcelona
Rebutgem la creixent escalada d’accions hostils contra les entitats veïnals en el legítim exercici de les seves funcions promogudes pels lobbies econòmics i condemnen els intents dirigits a restringir el dret de llibertat d’expressió
1) La pressió que els lobbies empresarials de la ciutat exerceixen sobre les forces polítiques i els mitjans de comunicació s’està traslladant en els darrers temps de manera inacceptable vers als moviments socials, particularment els veïnals, per tal de silenciar aquells discursos que són incòmodes amb determinades pretensions dels poders econòmics. Entre d’altres amenaces a la pluralitat, és necessari fer front a qualsevol pretensió que intenti impedir o retallar l’exercici del dret fonamental de llibertat d’expressió.
2) L’entitat SOS Enric Granados, que defensa els interessos de veïns i veïnes residents en un carrer que suporta una forta pressió a l’espai públic a causa de la proliferació d’establiments de restauració i terrasses, ha estat demandada civilment pel “Director General” del Gremi de Restauració de Barcelona, Roger Pallarols Taylor.
El pretext en què es basa la demanda és una frase continguda en un extens correu electrònic, adreçat de manera personal al Cap de Participació d’Ecologia de l’Ajuntament de Barcelona, responsable del procés participatiu de modificació de l’ordenança de terrasses, en què, segons afirma, apareix la frase següent:
“Però tot aquest temps, tot aquest esforç, no ha servit absolutament per a res perquè el senyor Pallerols, un dels actuals cacics de la ciutat, no ha parat de maniobrar fins aconseguir polvoritzar la proposta d’ordenació singular [de carrer d’Enric Granados], que havia arribat a ser aprovada inicialment l’estiu de 2016.”
A la demanda prèvia de conciliació per vulneració del dret a l’honor es manifesta que aquestes paraules “lesionan el honor y la dignidad del Sr. Pallarols y le descalifican personalmente y desprestigian públicamente, siendo susceptibles de constituir injurias y/o calumnias” [cal recordar que les injúries i calumnies estan tipificades com a delicte al Codi Penal] i es requereix a l’entitat una rectificació pública.
3) Encara que els fets als quals fa referència la demanda fossin certs en la seva integritat (la qual cosa haurà de ser acreditada pel demandant, atès que li correspon exclusivament a ell la càrrega de la prova), es considera que jurídicament són del tot insignificants i no tenen la rellevància suficient per poder prosperar en un procediment judicial.
Una reiterada jurisprudència assenyala que queden emparades en el dret fonamental a la llibertat d’expressió aquelles manifestacions que, encara que afectin l’honor aliè, es revelen com a necessàries per a l’exposició d’idees o d’opinions d’interès públic. En concret, la sentència del Tribunal Suprem de 29 de desembre de 1995 declara en un cas anàleg que “con el acertado análisis que las sentencias de instancia realizan de la acepción que ha de atribuirse a la palabra “cacique”, en su sentido figurado y familiar, tal como se constata en el Diccionario de la Real Academia Española, es llano que no existe intromisión ilegítima en el honor, intimidad personal y familiar del recurrente (…) la expresión “cacique”, aunque peyorativa, no puede considerarse infamante, degradante o con entidad suficiente para hacer desmerecer en la consideración ajena”.
4) El terme caciquisme, encara que provinent d’un context històric anterior, pot presentar clars paral·lelismes quan s’analitzen situacions del present, com és el cas, en què els grups municipals i una organització empresarial privada pacten bilateralment els canvis en la normativa de terrasses que afecten el conjunt de la ciutat i dels veïns i veïnes, exercint una influència que es considera excessiva en els assumptes públics, i això és plenament lícit plantejar-ho almenys en termes de debat.
5) En un altre ordre de coses, cal posar de manifest el menyspreu a la llengua i cultura catalanes que es desprèn del redactat de la demanda presentada pel director general del Gremi de Restauració, en què de manera sistemàtica es refereix al nom del carrer i de l’associació com a “Enrique Granados” (sic), fingint desconeixement del nomenclàtor oficial de carrers de la ciutat i del nom registrat de l’associació, que és àmpliament conegut pel demandant i pel Gremi després d’haver mantingut nombroses reunions en el passat per tractar sobre l’ordenació singular del carrer.
Cadascú és lliure d’anomenar com vulgui el carrer, però si ho fa així amb l’ànim d’escarnir, només denota la seva manifesta ignorància o els seus prejudicis, de la mateixa manera que seria dir “Jacinto” a Verdaguer o “Antonio” a Gaudí. No saben o segurament no volen saber que Granados, nascut a Lleida i resident a Barcelona, va ser una de les grans personalitats del modernisme, retratat per Ramon Casas, i amic íntim i col·laborador de Pau Casals, entre d’altres referents.
6) Per últim, reiterem la crida als grups municipals perquè repensin la seva posició i optin finalment per no aprovar la modificació a la carta de l’Ordenança de terrasses instada pel Gremi de Restauració, no sols perquè no resoldrà cap dels problemes que afecten actualment l’espai públic, sinó perquè tindrà un efecte crida i farà més gran l’actual bombolla de bars i restaurants, incrementant el nombre d’establiments econòmicament inviables que hauran de basar la seva subsistència en l’explotació intensiva del carrer mitjançant la instal·lació de terrasses.
