Les caricatures del Manel Puyal Cardona han estat fidels a les pàgines de Carrer. Però el Manel mai havia sortit en aquesta última pàgina, La del darrere, ara La contra. Ha passat de ser un productor, en terminologia del Sindicato Vertical, a ser un protagonista molt a contracor. Però una cosa és ser discret i modest i una altra és passar-se de frenada. Si arribeu al final d’aquest retrat veureu fins on arriba la seva discreció.
Aquest canvi d’escenari, de les pàgines de dins a aquí fora, és perquè el Manel va tenir un ictus el passat mes d’abril i ens va donar un bon ensurt. I en aquesta circumstància hem pensat que era l’oportunitat d’explicar qui és l’home que hi ha al darrere de les caricatures. I és que malgrat haver treballat molt i bé i haver fet dibuixos per a un ventall molt ampli de publicacions, mai n’ha fanfarronejat. No s’ha donat mai aires de superioritat.
Va néixer el 1947 damunt de la taula del menjador al carrer Pujades número 172, al Poblenou. “Soc un poblenoví de soca-rel”, afirma en evocar el barri de la seva infantesa i les romegueres -ganxos, en argot del barri- que la mare anava trobant de camí al mercat quan ell hi anava agafat de la maneta. Ser del Poblenou, a més d’imprimir caràcter, li va permetre estrenar-se com a dibuixant d’historietes a la revista 4 Cantons, que va ser una bona pedrera de gent de l’ofici. I per al Poblenou ha treballat sempre de franc tant dibuixant com participant en el moviment associatiu. Ha estat molt vinculat al Centre Moral, i a L’Aliança li guarden la cadira com a membre de la Junta.
De la pedrera del ‘4 Cantons’
El seu pare era aragonès i de la conya i potser li ve d’herència la seva fina ironia que mai ofèn. “El Manel no és àcid. Les seves són caricatures amables. No vol ridiculitzar ningú. Sap expressar els aspectes positius i sempre amb una punta d’humor”, diu el periodista Juanjo Caballero, que com el Manel va fer les seves primeres armes a 4 Cantons. L’Àngela Vinent i jo mateixa també vàrem coincidir amb ell en la segona etapa de la revista, la que va dirigir el Huertas Claveria, i hem rigut quan hem evocat els crits espectaculars que ens fotia el mestre.
A l’escola feia caricatures dels professors “sempre procurant que s’assemblessin i mai cruels” i dibuixava també per als seus companys uns quadernets de personatges del futbol. “Amb el Kubala no me’n vaig sortir”. Es va apuntar a uns cursos de dibuix per correspondència que dirigia Josep Escobar, el dibuixant del TBO que es va inventar el Carpanta i els Zipi y Zape. Ha admirat els dibuixants Valentí Castany i Jordi Giner, Gin de nom artístic, i per ell Miquel Ferreres va ser un “far”.
Va estar anys treballant en una oficina i alhora fent caricatures per a publicacions molt diverses. “No sé quants dibuixos he fet; un fotimer”, diu traient-se importància. La seva primera feina pagada com a caricaturista va ser a Mundo Diario. “Un dia vaig parlar amb el Ferran [Sales], que el coneixia del Poblenou, i l’endemà ja vaig anar a portar un acudit”. També va col·laborar amb la revista Canigó i allà va conèixer Josep Faulí i Josep Maria Cadena, que estaven preparant la sortida de l’Avui, i va col·laborar en aquest diari fins que va arribar Jordi Maluquer. “Que es pensa vostè, que l’Avui és un tebeo?”, li va engaltar el nou director, i el Manel va haver de plegar i se’n va anar a l’altra banda del ventall ideològic, a l’ABC, d’on conserva un bon record. Li pagaven molt bé i no el marejaven. Seguint les indicacions del redactor en cap, dibuixava “cabecitas”, en llenguatge del diari madrileny, calcant les caricatures de les fotos amb paper vegetal.
També ha publicat en el setmanari El Be Negre amb potes rosses; El Triangle, El Diari de Barcelona, Don Balón; la tira còmica “El Burladero”, de La Vanguardia; a Tribuna.cat, Regió 7, El Temps… i va ser un dels impulsors de la revista en línia Elwebnegre.com. Quan ha calgut, ha fet caricatures canyeres, sobretot a l’hora de retratar gent de dretes com la Inés Arrimadas, el Carlos Carrizosa i altres pollosos.
Quan el més petit dels seus tres fills tenia tres anys, es va morir la Rosa, la seva dona. Ell va assumir el paper de pare coratge i els va tirar endavant. Diu que els pares el van ajudar molt i també els amics i sobretot la Magda, la pediatra, i el seu home, l’Andrés.
Ara fa la rehabilitació que li manen amb la seva acostumada bonhomia. I ha començat a fer algun esbós en una llibreta. Acull els amics que el van a veure amb el seu mig somriure de sempre, movent el bigoti. Està al dia de tot i ja es permet algun comentari burleta. L’exemple que millor retrata la seva discreció és la conversa que va tenir amb el seu quiosquer habitual del carrer Lope de Vega un diumenge del mes d’abril. “Em penso que estic tenint un ictus”, va dir baixet el Manel al quiosquer, que no ha parat d’explicar-ho a tothom.
