Un preàmbul per entendre de qui són les competències sobre l’ordre públic a Barcelona. La preservació de l’ordre en l’espai públic de la ciutat és competència de l’Ajuntament, exercida a través del cos de la Guàrdia Urbana, mentre que la persecució del delicte és competència dels Mossos d’Esquadra, la policia autonòmica amb la qual, evidentment, col·labora la policia local.
Durant el mandat 2015-2019, amb Ada Colau com a alcaldessa, l’Ajuntament de Barcelona no ha tingut una regidoria de seguretat ciutadana, segurament perquè cap regidor dels Comuns no volia agafar una responsabilitat que porta molts mals de cap, entre els quals, administrar situacions amb violències indesitjables. Això, en general, els partits d’esquerres no ho tenen assumit. Així, la responsabilitat va recaure en la mateixa alcaldessa, que va delegar en un Comissionat, Amadeu Recasens, la responsabilitat de dirigir el cos de la policia local.
Recasens va presentar un nou Pla Director de la Guàrdia Urbana que, entre d’altres qüestions de menor importància, destacava de manera notable la posada en marxa de la policia de proximitat o policia de barri. Una proposta que pretenia abordar tres qüestions importants: primer, la col·laboració de la ciutadania, d’aquí el qualificatiu “de proximitat”; segon, adequar aquest servei al territori de la ciutat, és a dir, que tots els barris el tinguessin; i tercer, gaudir de transparència, ja que es pretenia fer pública tota la informació de les accions portades a terme.
Aquesta proposta que va implementar-se primer de manera provisional el maig de 2017 a Nou Barris, al final del mandat es va estendre a tots els districtes de la ciutat. Va consistir en un equip fix instal·lat en totes les comissaries de districte on es rebien les queixes de la ciutadania i immediatament es donava resposta, i en el cas de ser necessari, una patrulla es desplaçava al lloc de l’incident.
Aquest servei pretenia ser un referent per a les entitats, equipaments i per al veïnat dels barris, amb la missió d’actuar de manera preventiva i mediadora en els conflictes de convivència que, en la seva immensa majoria, són els que més preocupen la ciutadania. Aquest nou servei no actuava de forma reactiva, perquè les emergències violentes ja són abordades pels serveis policials dels telèfons 112 o 092.
La policia de barri, per desplegar-se, va necessitar d’una formació diferenciada, ja que la seva actuació anava destinada a fer front a les incidències que afecten la convivència en la vida comunitària. Un projecte que havia d’incorporar un cop desplegat 140 agents, amb dos agents per a cadascun dels 73 barris, a part dels que estaven a la comissaria completant el servei.
Es tractava d’una proposta innovadora perquè a diferència de la funció tradicional de la Guàrdia Urbana d’ordenar i protegir l’espai públic, el policia de barri es presentava per oferir cura a les persones davant les complexes relacions humanes que en ocasions acaben en conflicte, i intentava aportar mediació per a la resolució o transformació del conflicte.
Però, tot s’ha de dir, la proposta tenia mancances. La principal, que dos agents per barri eren insuficients, i que la iniciativa no acabava amb el patrullatge en cotxe. El policia de barri, per complir amb el propòsit principal de la seva funció, és a dir, ser reconegut com a interlocutor pel veïnatge i comerciants, calia que circulés a peu durant totes les hores diürnes. Per complir aquest propòsit calia incorporar bastants més que 140 agents.
La proposta ja reeixí en altres ciutats europees, com per exemple en el cas del conegut bobby anglès, on el guàrdia és permanent, patrulla a peu de manera sistemàtica pels barris, i per això és reconegut pel veïnat que desenvolupa activitats a peu de carrer.
A més va desarmat, perquè les armes de foc no són necessàries per a les tasques de mediació que tenen encomanades. Així passa al Regne Unit, Irlanda, Noruega i Islàndia, on la policia de barri va desarmada. Un guàrdia de proximitat ha d’inspirar confiança i la seva funció no és perseguir delinqüents, ja que per a aquesta funció estan habilitats altres cossos de la policia que sí que patrullen en cotxe i van armats.
Després de les eleccions municipals de maig de 2019, i després del pacte entre Comuns i PSC, el nou regidor de seguretat, Albert Batlle, del PSC, preocupat per les alarmes creades al voltant de l’increment de delictes a Barcelona i del fet que la inseguretat s’ha convertit en la principal preocupació de la ciutadania (última enquesta dels Serveis Municipals), en col·laboració amb els Mossos d’Esquadra, ha incrementat la presència policial en els barris on més ha augmentat la delinqüència (Raval, Gòtic, Barceloneta, Port Olímpic).
Una preocupació destinada a perseguir el delicte pel mitjà clàssic: més policia al carrer.
Batlle ha proposat un increment fins a l’any 2023 de 1.000 agents de la Guàrdia Urbana (actualment són 3.000). Mentre que el conseller d’Interior Miquel Buch incrementa en 1.500 efectius la plantilla dels Mossos d’Esquadra. Unes línies d’actuació que fan intuir una preocupant deriva d’augment de la securitització de l’espai públic entesa només com a persecució del delicte.
Construir convivència
Mentre, s’obliden les mesures transversals, les de cura, aquelles altres que també proporcionen seguretat a la ciutadania. I que són imprescindibles per eliminar les causes estructurals que comporten desigualtats que, en ocasions, condueixen a la delinqüència, com són les polítiques de rehabilitació dels barris més degradats amb l’increment dels serveis d‘habitatge, d’ocupació, culturals i socials. I entre aquests, reforçar la presència de la policia de barri, un element imprescindible per construir convivència i pau als barris de la ciutat.
Una consideració final. És cert que a la ciutat els delictes han augmentat enguany un 30% respecte a l’any 2018, però també cal assenyalar que respecte al 2012 han disminuït un 12%. Cosa que demostra que l’augment actual es deu a qüestions conjunturals que l’any vinent poden disminuir.
Pere Ortega és membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau
