Tel.: (+34) 93 412 76 00

Seguretat, convivència i participació veïnal

Aquests darrers mesos la seguretat ha passat a ocupar el primer pla del debat ciutadà a Barcelona. Conscients que és una qüestió que no es pot obviar, a la Junta de la Favb hem encetat diverses iniciatives per entendre la naturalesa del problema i les propostes que cal tirar endavant. Aquí presento algunes de les idees i reflexions que han començat a sortir (encara que ningú més que jo és el responsable del que escric).

Seguretat o seguretats
Si el que entenem per seguretat és gaudir d’unes condicions de vida acceptables i estables en el temps, hi ha moltes causes que la poden posar en perill. Els robatoris i les agressions són causa d’inseguretat.

Però també ho és la precarietat laboral, l’atur i els baixos salaris (que posen dificultats per assolir necessitats bàsiques), la carència d’habitatge, les normes que permeten accedir a la ciutadania (que converteixen moltes persones en permanents cercadors de papers), les condicions en les quals es produeixen béns i serveis (com ha posat de manifest l’epidèmia de listeriosi provocada per una empresa càrnia criminal), les condicions ambientals (com poden explicar les persones que s’han quedat sense casa o lloc de treball per les inundacions del sud-est d’Espanya), el trànsit (21 morts i 238 ferits greus a la ciutat de Barcelona el 2018), o el patriarcat (causant de morts, vexacions i tota mena d’abusos o desigualtats).

Vivim en un món ple de causes d’inseguretat. Sovint existeixen connexions entre elles (és coneguda la correlació entre l’augment de les desigualtats i els problemes d’inseguretat convencional), però algunes les tenim tan normalitzades que no les considerem com altres que generen més tensió emocional. Unes formen part de la vida quotidiana (com la inseguretat laboral o els accidents de trànsit) i d’altres, com els robatoris, ens semblen coses insuportables.

Seguretat i convivència
Quan discutim amb les AV de diferents barris els problemes de seguretat que plantegen, descobrim que la varietat de problemes és molt gran i el seu origen divers.

En alguns casos es tracta realment d’un problema greu de criminalitat i d’aparició de grups delictius que afecten la vida quotidiana de tothom. En altres casos d’un brot de petits delictes que enrareixen el clima dels barris. Però en molts altres casos es tracta més d’una qüestió de convivència.

En aquest sentit, els barris que experimenten una presència turística més intensa són els més afectats per la proliferació de sorolls, brutícia, baralles, aglomeracions i altres molèsties, totalment hostils per als seus habitants. Per últim, existeix fins i tot en barris més tranquils un cert malestar provocat per conflictes derivats de l’ús de l’espai públic, especialment per l’aparició de nous models de mobilitat (patinets, etc.), els generats pels propietaris incívics de gossos, per les escombraries al carrer…

Es tracta de problemes molt diversos, generats per persones molt diferents i que afecten de forma desigual els diversos barris. Que tots aquests temes acabin entenent-se com “problemes de seguretat” només té una explicació: que es pensi que l’únic abordatge possible sigui el d’incrementar la vigilància policial i les penalitzacions.

Bon diagnòstic, bona política
Resoldre els problemes de seguretat en termes convencionals com els robatoris o la violència física és una qüestió cabdal. Com també ho és millorar la convivència. Però l’única forma d’enfocar bé la qüestió és fer un bon diagnòstic del que està passant i de quin és el focus del problema. Cada barri és diferent, té una problemàtica concreta i exigeix una resposta adient.

Hi ha un fet vistós. Els problemes més greus estan associats al creixement del turisme. L’enorme massa flotant de persones que deambulen per la ciutat ha estat també un factor d’atracció de diverses formes de delinqüència. I de forma encara més directa és la relació entre turisme i vida quotidiana. Són els costos socials derivats del model d’especialització productiva de la ciutat.

Però hi ha també dinàmiques perilloses que tenen molta més complexitat. En posaré alguns exemples.

La trama dels narcopisos al Raval. El que explica la seva concentració és la proliferació de pisos buits al barri. Pisos on sovint és difícil localitzar la propietat. I on la degradació del barri, el seu abandonament, poden generar una oportunitat futura de lucre en forma de remodelació i gentrificació del barri. Els processos especulatius generen espais en què proliferen les màfies. Acabar amb els narcopisos passa també per implementar polítiques d’habitatge i urbanisme.

Les ocupacions de pisos a barris perifèrics. Barris on molta gent ha estat expulsada pels bancs en la crisi hipotecària. Una crisi que ha deixat molta gent en situacions d’extrema pobresa. Uns bancs que després de foragitar els habitants s’han desentès dels pisos, i esperen recuperar ingressos. Ha quedat gent sense casa i llars buides, i es generen les condicions perquè proliferin petites mafietes que obren pisos a gent amb pocs recursos (i que, potser per ampliar el negoci, acaben entrant fins i tot a habitatges ocupats).

Només decidides polítiques d’habitatge, ocupació i drets socials poden trencar aquest cercle viciós.

Solucions només securitàries?
No podem esperar respostes senzilles per a problemes complexos i variats. Pensar que amb més policia i penes més dures els resoldrem és oblidar un fet essencial: que vivim en un país que té percentatges de policia i de gent empresonada superior a la mitjana europea, malgrat tenir un índex de fets delictius molt baix.

Països amb sistemes punitius molts durs tenen nivells molt alts de criminalitat i accions violentes. Això no vol dir que en determinants casos s’hagi de millorar la dotació policial o que s’hagin de tipificar millor alguns delictes. Però si només entenem les coses en clau policial podem entrar en una dinàmica social perillosa.

En primer lloc perquè es corre el perill que moltes d’aquestes polítiques s’acabin focalitzant en grups particulars de població (estrangers de determinats orígens, persones amb pocs recursos), i es generi més discriminació i patiment que resolució de problemes. No és un tema menor, ja que existeix molta evidència arreu del món que les polítiques d’aquesta mena tendeixen a centrar- se sobre determinats grups als quals s’etiqueta en bloc de perillosos i a qui es confina a una marginació intolerable.

En segon lloc, perquè concentrar-se en les polítiques repressives sovint porta a oblidar i desvalorar tots els altres elements que són a l’origen de molts problemes. Injustícies que pateixen determinats grups o abusos generalitzats que trenquen la convivència social i que només poden ser abordats amb respostes transversals.

I en tercer lloc, i potser el més important. La insistència que tot es redueix a més policia i repressió tendeix a generar pors i un clima que trenca la convivència. Si penso que estic envoltat de delinqüents per tot arreu, acabo per pensar que tots els meus veïns són perills potencials. I el meu model de relacions interpersonals està marcat per la desconfiança i l’aïllament. Soc incapaç de generar la solidaritat i la cooperació que em cal per afrontar la varietat de problemes que afecten el meu benestar. Començant pels de convivència, que necessiten que els abordem des d’una acció comunitària i col·lectiva.

I per fer-ho ens cal una participació activa del teixit social de cada barri que participi en la realització d’un bon diagnòstic de la situació i de la recerca de respostes adequades que incloguin, entre d’altres, polítiques de seguretat.

Albert Recio Andreu és vicepresident de la Favb

El model productiu especialitzat de Barcelona té costos socials i afecta la convivència

Favb.cat