Tel.: (+34) 93 412 76 00

Can Ricart, la paciència al límit!

Amb el pla urbanístic del 22@, que transformava el sòl industrial del Poblenou en una nova àrea productiva, d’acord amb el cicle tecnoeconòmic de la digitalització, vam assistir a la major destrucció del patrimoni arquitectònic urbà industrial. La demolició va començar amb la febre dels Jocs Olímpics del 1992. Aquella segona modernitat barcelonina, insuflada per l’esperit de la transició, arrasava l’altra cara de la Barcelona noucentista que cent anys abans va vestir de modernisme el passeig de Gràcia. La primera víctima del 22@ van ser les velles fàbriques, moltes abandonades des de feia anys però algunes encara amb activitat de tallers amb petites i mitjanes empreses.

Un periple llarg i penós

Can Ricart era una d’aquestes darreres fàbriques, i representava com cap altra la magnitud i la trajectòria ininterrompuda de la Barcelona industrial des dels temps del vapor fins a la ciutat digital del 22@. Empreses i treballadors van sobreviure fins al 2005, quan van ser desallotjats per enderrocar tot el recinte per l’afectació d’un pla urbanístic. Però finalment, després d’una llarga, complexa i enverinada disputa d’interessos entre l’Ajuntament de Barcelona obcecat per la transformació urbanística, els propietaris delitosos amb el negoci immobiliari, i ciutadans compromesos i entossudits en la protecció del patrimoni arquitectònic i la memòria industrial, tot va canviar: la Generalitat de Catalunya va protegir el conjunt com a Bé Cultural d’Interès Nacional, el Consistori va rectificar el planejament i la fàbrica va passar a mans municipals.

Aleshores es va iniciar un llarg i penós periple a la recerca d’uns nous usos que aportessin els recursos econòmics per emprendre una costosa rehabilitació, atesa l’exigència obligada per l’elevat grau de protecció patrimonial i la dimensió del conjunt. La primera proposta va ser La casa de les llengües, que era una herència del Fòrum de les Cultures. L’austeritat i les retallades d’Artur Mas la van desactivar, i la crisi econòmica acabaria per arxivar-la de forma definitiva. Després de diverses propostes fallides, l’Ajuntament va acordar cedir el gruix del recinte a la Universitat de Barcelona per ubicar-hi el Campus de les Arts: un equipament per a la recerca i la innovació a l’entorn de les diverses escoles superiors d’art. Però els fons per finançar les obres de rehabilitació, procedents dels Feder europeus i de l’1,5% cultural per a la rehabilitació de patrimoni del Ministerio de Fomento, no arribaven. Mentrestant, el conjunt d’edificis apuntalats fa més de 10 anys que es troben al límit, igual que la paciència de tots plegats.

Usos socials i culturals

Can Ricart porta 16 anys en situació d’abandó, des que van ser desallotjades les últimes empreses industrials. En aquest temps s’ha desenvolupat el 22@ més empresarial, amb oficines i infraestructura urbana, però ha faltat equilibrar-lo amb usos més socials i lligats a la cultura, que aportin cohesió urbana i diversitat funcional. Aquest és un dels dèficits que ha de corregir la modificació del Pla General Metropolità (PGM) del sector 22@, que està a punt de ser aprovada.

Can Ricart és de nou la gran oportunitat que no pot esperar més. La paciència dels ciutadans tampoc!

El conjunt fabril de Can Ricart es troba en perill malgrat la seva catalogació.

Favb.cat