Tel.: (+34) 93 412 76 00

El carrer Pi i Margall, sense corredor verd ni debat ciutadà

El carrer de Pi i Margall, com altres traçats en diagonal respecte a la trama d’en Cerdà, resulta idoni per convertir-se en un espai de relació ciutadana, donada la seva escassa utilitat de cara a la mobilitat rodada. Per aquesta mateixa raó es van remodelar les avingudes de Mistral i de Roma, trams de Pere IV, el passeig de Gaudí, i d’altres. Així, l’Ajuntament va proposar inicialment que el carrer de Pi i Margall fos un corredor verd i de relació veïnal, d’acord amb el pla de les superilles i de la Xarxa Ortogonal d’autobusos.

Malgrat que avui resulta poc creïble assolir la connexió biològica entre els ecosistemes marítim i de Collserola, el projecte pretenia un objectiu més important: que les persones poguessin gaudir d’un espai de relació i una vegetació renovada, convertint l’actual carrer en el gran saló cívic de Gràcia, relacionat amb el Camp d’en Grassot i Horta-Guinardó.

Però malauradament no ho serà: un acord de govern va decidir que l’anunciat corredor verd esdevingués un simple carrer amb parterres i via ràpida d’autobusos. Evidentment que els ciutadans necessitem una bona xarxa de transport públic, però aquí era possible prioritzar el domini cívic, ja que diversos estudis municipals havien demostrat que existien alternatives per satisfer el servei de transport respectant la funció del corredor verd.

I la participació veïnal?

Sobre la participació veïnal fou significatiu el desenvolupament del Consell de barri del desembre passat, previ a l’aprovació del projecte. A la taula, l’arquitecte en cap va explicar la proposta, amb visualitzacions atractives, ometent cap referència al corredor verd. (L’omissió és una eina freqüent en la pràctica política). La regidora d’Horta validava la proposta. El regidor de Gràcia, responsable de la política mediambiental de la ciutat, va parlar de la connexió biològica entre el mar i Collserola, qüestió que ningú no va entendre. Mesos abans lamentava no haver defensat amb els veïns de Gràcia l’opció del corredor verd, perquè la disciplina de partit ho va impedir. Per altra banda, els veïns, preocupats per les molèsties de les obres i la reducció de zones d’aparcament, fins i tot preguntaven per què volien tants arbres. Finalment, la satisfacció generalitzada per l’arranjament del carrer es va recollir en la premsa de l’endemà.

Per tancar l’escenificació, la regidora de Mobilitat va publicar un article sota el títol “Pacificar per transformar”, en el qual afirmava que “cap projecte de pacificació dels carrers de la ciutat és realista si no inclou alternatives sòlides de transport públic”, i recalcava l’èxit de la proposta per a Pi i Margall. Però eludia l’explicació del caràcter de carrer pacificat quan hi circulin autobusos en els dos sentits a 30 km/h. Tan pacificat com el carrer de la Riera Blanca o de la Bordeta.

De l’opinió veïnal són il·lustratives algunes cartes rebudes de joves ciutadans del barri: “El president de l’associació de Camp d’en Grassot, està en contra de la superilla…; la majoria són gent del barri de tota la vida i els canvis no els hi agraden gens…; que arribin joves amb ganes de transformar les coses, els fa entrar en pànic…; el regidor de districte defensa la pacificació, amb autobusos”.

Recordant els inicis de les associacions veïnals, era freqüent la discussió sobre qüestions de ciutat: la lluita per l’habitatge de l’OSH [Obra Sindical del Hogar] o del Patronat; el cobriment dels cinturons de Ronda; els Plans Populars que serviren de base a diferents modificacions urbanístiques, etc. La democràcia a Barcelona es va manifestar en un comú acord entre el centre i la perifèria per a la transformació de la ciutat. Molts veïns-ciutadans van veure en la millora dels barris el fruit d’anys de compromís amb la ciutat.

Poc després, amb el govern d’esquerres es va procedir a la reforma administrativa de la ciutat, i es van crear deu districtes. Fet positiu per a l’atenció ciutadana, però reductor de l’àmbit de participació i l’interès dels ciutadans. Alguns regidors van actuar com a alcaldes de pedanies i les inquietuds quedarien confinades als districtes. Des del poder es va fomentar allò local, la pertinença al barri, al carrer. El veí-ciutadà donarà pas al veí-client, inclinat a l’individualisme. Amb el localisme, a excepció de plataformes com la Favb i altres entitats, s’obviarà el debat sobre el model de ciutat i l’ètica urbanística. De retruc, algunes associacions es convertiran en plataformes per accedir a instàncies polítiques, i en aquestes es trobarà l’estructura social apta per a la recol·lecció electoral.

Amb aquesta realitat es fa difícil que prosperin iniciatives en funció de l’interès de la ciutat, sobretot quan comportin algun tipus de renúncia a suposats drets veïnals. El concepte d’empoderament adquireix valor social quan el que l’exerceix ho fa pensant en benefici de la comunitat, com a ciutadà. En una societat amb els reptes socials i mediambientals actuals, són més necessàries que mai les actituds solidàries i les renúncies.

Per revertir aquesta situació no es pot esperar que el canvi provingui dels partits, ja que es troben a gust amb una ciutadania relativament controlada. L’únic camí és la discussió oberta, no mediatitzada. Amb la reforma de Pi i Margall ningú no va discutir els avantatges d’un espai públic, apte per a la interrelació, davant d’una via ràpida d’autobusos. La pèrdua del corredor verd es pot situar a mig camí entre el frau electoral i la indolència acomodatícia de visions populistes.

Ara, passarà el mateix amb la ronda de Sant Antoni?

Rafa Cáceres és arquitecte.

Dibuix del carrer de Pi i Margall amb la inclusió del carril de bus.

Favb.cat