No sé si és la condició humana o el pes dels nostres ancestres, però abans, quan una persona et donava paraula, es segellava un compromís lleial. La cohesió social d’una comunitat es basava en aquesta confiança mútua. Temps era temps que aquest vincle es va trencar, i des de fa molt transcorrem de la desafecció cap a la classe política a l’antipolítica farcida de populismes salvadors de tota mena.
Per recuperar el valor de la paraula i dotar de sentit la democràcia representativa, la que es basa en promeses electorals, la nova saba que va entrar a l’Ajuntament provinent del 15-M va apostar per obrir la participació de la ciutadania en els afers col·lectius. El vocabulari es va farcir de grans paraules, com democràcia directa, coproducció, empoderament ciutadà… El problema és que a la pràctica, quan grates, les ungles se t’embruten, perquè la casa no es comença per la teulada i els fonaments indiquen que la pèrdua del valor de la paraula és sistèmica. Què volem dir? Doncs que malgrat tot el nou paradigma participatiu, molta gent encara continua conformant-se en aconseguir allò més elemental: “Almenys ens han escoltat”.
El passat 18 de gener es va anunciar que Barcelona havia estat escollida per ser la primera Capital Europea de la Democràcia. Una iniciativa impulsada per The Innovation in Politics Institut amb el suport del Consell d’Europa i de la Comissió Europea. És evident que Barcelona ha fet els darrers anys un salt endavant en polítiques participatives i que en comparació a altres ciutats és un exemple a seguir. S’han engreixat i dissenyat canals participatius -des de dalt quasi sempre- de manera benintencionada, si es vol, però no s’ha desterrat del tot la seva deriva instrumental i justificadora de decisions ja preses. Estem molt lluny d’aconseguir que la participació formi part troncal de la cultura ciutadana.
La designació de Barcelona s’ha basat en el suposat èxit dels nous canals implementats. Senyalarem a continuació algunes consideracions.
Escurçar les distàncies
S’ha d’obrir el focus a l’hora de parlar de participació. És bàsic escurçar la distància entre els llocs on es prenen les decisions i la ciutadania. La Casa Gran s’ha de descentralitzar i, en tot el que es pugui, hem de convertir els districtes en veritables ajuntaments. En paral·lel, en l’altre extrem, s’ha de democratitzar l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que és on s’han de prendre les decisions estratègiques sobre el nostre continu urbà. També, per aconseguir que la institució sigui més permeable, és necessari reforçar els tècnics de barri i els consellers de Districte, perquè estiguin més en contacte amb la població. Ens hauríem de plantejar establir mètodes d’avaluació de la seva tasca per part del teixit associatiu i comunitari del barri.
La ciutat és un espai de conflicte on hi ha una lluita d’interessos aferrissada i sovint tan contraposada que el seu encaix en processos participatius és il·lusori. Estem molt lluny de tenir democràcia directa, i la responsabilitat de les persones escollides en les urnes no les eximeix de tenir la responsabilitat d’exercir l’autoritat en apostar per unes polítiques o per unes altres. Per aquest motiu va ser un fiasco el gran Pacte per Barcelona de la post-pandèmia, anomenat falsament procés participatiu, en el qual més de 40 entitats socials no ens vàrem sentir representades en el document final. Tornant a les paraules, per exemple, a ningú se li passaria pel cap anomenar procés participatiu a la negociació d’un conveni col·lectiu.
Participació en la fase deliberativa
Els processos participatius han de tenir les cuines obertes. En els dos més importants que hi ha hagut en aquest mandat, el PAM [Pla d’Actuació Municipal] i els Pressupostos Participatius, la implicació de la ciutadania en presentar propostes ha estat relativament alta, però cal desenvolupar mètodes de participació en la fase deliberativa, en la definició dels resultats i en el seu seguiment. Pel que fa al Reglament de Participació, hem d’obrir una reflexió sobre perquè la fórmula innovadora de les Iniciatives Ciutadanes s’ha utilitzat tan poc. A més a més, les memòries participatives obligades dels diversos projectes de la ciutat haurien d’incloure la valoració per part dels agents que hi han participat.
Perquè hi hagi participació no n’hi ha prou en obrir les portes de l’Ajuntament: cal que la gent vegi útil dedicar-li un temps de la seva vida personal. Allò que és normal és que la gent no participi a no ser que tingui un problema concret. En canvi, les persones que tenen un neguit social, comunitari o de barri s’auto-organitzen en col·lectius, entitats i associacions i, des d’allí, lluiten per tenir la incidència deguda. Donar més suport i mimar aquesta societat organitzada, tot respectant la seva autonomia, és bàsic per obtenir una participació de qualitat. És imprescindible tenir un teixit associatiu fort per afrontar els reptes de convivència i desigualtats de la ciutat i, sense aquest component social, la Capital de la Democràcia tindrà els peus de fang. No en va, gabinets d’advocacia reaccionària intenten portar l’Ajuntament als tribunals acusant-lo de subvencionar algunes d’aquestes entitats socials. Multinacionals com Agbar han atemptat amb èxit contra la fórmula de les Consultes Ciutadanes.
Hi ha dos tipus de participació vàlida, la reglada i la no reglada. La complexitat dels problemes supera sovint els canals establerts. Encara no hem superat que, a vegades, perquè et rebin, primer has de muntar un pollo. Les reunions entre l’Ajuntament i el moviment veïnal s’han d’establir com una norma i no com una excepcionalitat. S’han de basar en la incidència real que tenen els col·lectius i activar la màxima transparència: reunions públiques -que no necessàriament obertes-, aixecament d’actes i un petit gest simbòlic: per què sempre el veïnat s’ha de traslladar a la seu del Districte i no el regidor al local de l’associació veïnal?
Decidim, en primera persona del plural
Hi ha hagut dos elements que s’han valorat molt positivament per designar Barcelona Capital de la Democràcia. Un és la realització de l’Assemblea Ciutadana pel Clima i l’altre, el Decidim. Sobre el primer, una mínima anàlisi excedeix les línies d’aquest article perquè cal matisar la idealització que han fet alguns sociòlegs d’aquesta experiència innovadora tan en voga.
Sobre la plataforma Decidim, s’ha de considerar que és un repositori excel·lent dels processos participatius que hi ha a la ciutat, conté tota la seva informació i, en alguns casos, permet aixecar el dit per fer propostes. Però, en canvi, té moltes dificultats per esdevenir un marc deliberatiu on line, amb la qual cosa ens preguntem per què s’anomena Decidim -en primera persona del plural (!)-. Altra vegada el miratge de les paraules. I des d’aquí, arrisco una proposta: ¿per què no obrim aquest espai als conflictes reals que hi ha a la ciutat, on cadascuna de les parts pogués penjar els seus argumentaris i on es mostrés la cronologia de l’evolució del problema? Aquest espai hauria de regir-se per un protocol que garantís les condicions necessàries per ser-hi present i una comissió independent a la qual es pogués apel·lar.
En resum, davant de la designació de Barcelona com a Capital de la Democràcia, aconsellem, primer, humilitat; i després, senzillesa per recuperar el valor de la paraula. I no és poca cosa, perquè ja sabem que qui posa més entrebancs a la democràcia són els que substitueixen el valor de la paraula pel valor extractivista dels seus negocis.
Joan Maria Soler és activista veïnal del Poblenou.
