Tel.: (+34) 93 412 76 00

El veïnat davant la democràcia municipal

Les associacions veïnals van sumar a les seves reivindicacions relacionades amb les necessitats dels barris la lluita per les llibertats i la democratització de l’Ajuntament de Barcelona. Les primeres eleccions generals després de la dictadura franquista es van convocar el 15 de juny del 1977. Ingenus de nosaltres, vam pensar que immediatament després vindrien les eleccions municipals. Però no va ser així: van trigar dos anys a convocar-se.

Davant la nova situació política, les associacions veïnals havien aprovat, el maig del 1977, unes normes a tenir en compte en el cas que activistes veïnals fossin candidats a les eleccions -ja fossin generals, autonòmiques o municipals-. Es va acordar que, des del moment que es fessin públiques les candidatures i fins al dia de les eleccions, els candidats o candidates no podrien representar cap entitat en reunions, actes públics o rodes de premsa. En cas de sortir elegits, haurien de presentar la dimissió. Només si no eren elegits podrien recuperar les seves responsabilitats en la seva associació.

Davant el procés constitucional

Els partits polítics es resistien a reconèixer les associacions veïnals. En temps de Josep Maria Socías Humbert -el darrer alcalde de Barcelona provinent del règim franquista-, ja es van negar al fet que estiguessin presents en una comissió que tenia com a objectiu elaborar un Llibre Blanc sobre Barcelona. Així mateix, es va plantejar que s’inclogués les associacions veïnals en l’article 7 de la Constitució, de la mateixa manera que hi figuraven els sindicats, les organitzacions empresarials i els col·legis professionals. Però no es va admetre.

Manuel Vázquez Montalbán ho valorava anys més tard en la introducció del llibre Barcelona en lluita: “No [va ser] així, en part per les regles de joc imposades per la transició, en part per la covardia de les formacions polítiques d’esquerra, que temeren el basisme desestabilitzador dels moviments socials i, molt preferentment, el dels veïns. La pèrdua de protagonisme dels moviments socials va repercutir en la progressiva mediocritat de la democràcia participativa”.

Els drets de les associacions veïnals

Els dies 27 i 28 de gener del 1979, federacions veïnals de tot l’Estat espanyol es van reunir a Barcelona. Entre els seus acords figuraven els “drets de les associacions”. Volíem uns ajuntaments no només democràtics, sinó també participatius, i que se’ns reconegués com a interlocutors del veïnat. Exigíem mecanismes que ens garantissin poder exercir el control de la gestió municipal: el dret a participar amb veu als plenaris; el dret a la proposta, d’obligada consideració; el dret a la informació, suficient i amb antelació; el dret a gestionar serveis i equipaments municipals; el dret a celebrar un referèndum municipal a petició de la població; la capacitat de convocar els veïns en general -no només els socis-; i una nova Llei del Règim Local.

El document aprovat en aquesta trobada estatal va ser debatut i refrendat a la primera assemblea de les associacions veïnals de Catalunya, celebrada a Manresa el 2 de desembre del 1979.

Un històric Memoràndum-Manifest

L’11 de març del 1979, les associacions veïnals de Barcelona van fer públic un document adreçat a les diferents candidatures. L’Ateneu la Flor de Maig va acollir el que seria el primer debat veïnal amb els alcaldables. A la cita només va faltar el socialista Narcís Serra. El va substituir Pasqual Maragall. Es va discutir el Memoràndum-Manifest. La majoria de les candidatures el van copiar en concretar els seus programes electorals. Pep Subirós, durant molts anys assessor de Maragall, ressalta en el seu llibre El vol de la fletxa: Barcelona 92, crònica de la reinvenció de la ciutat (Electa, 1994) que era un document “sorprenent i admirable per la identificació clara dels problemes d’aquell moment a la ciutat i pel caràcter raonable de les seves exigències”.

Després d’anys de lluites, el moviment veïnal portava avantatge als partits legalitzats, perfilant un model de ciutat al servei del veïnat. Quan va començar a rutllar el nou Ajuntament, la inexperiència en governar, les urgències del dia a dia -com eren pagar les nòmines dels més de 45.000 funcionaris municipals-, van impedir als seus responsables l’obertura d’un debat assossegat que concretés el seu model de ciutat. Els primers anys de democràcia, les actuacions de l’Ajuntament van ser una resposta a les reivindicacions veïnals, encara que de vegades arribaven massa tard.

Les primeres eleccions municipals

Les eleccions municipals es van convocar finalment per al 3 d’abril del 1979. No se celebraven des del 1934. La Coordinadora d’Associacions de Veïns de 9 Barris va publicar el comunicat Davant les eleccions municipals. En ell, les associacions manifestaven: “Amb ajuntaments democràtics seguim sent necessàries. Mantenint-nos independents dels partits, unitàries i pluralistes”. Davant la nova situació política, s’analitzava quina relació calia tenir amb la institució municipal. I es concretava: “Les associacions veïnals se situaran a la plaça de Sant Jaume, davant de l’Ajuntament, i les relacions seran d’aplaudiment i suport si es recullen els interessos dels barris, o de lluita i denúncia si no es recullen”. Alguns militants del PSC, en veu baixa, van començar a pontificar que les associacions no tenien raó d’existir en democràcia. El temps no els va donar la raó.

Maragall se surt de la comitiva

Quan per fi vam poder votar, Serra va ser nomenat alcalde. El 19 d’abril del 1979, l’edifici de l’Ajuntament i la plaça de Sant Jaume estaven plens d’homes i dones que celebràvem la presa de possessió del primer ajuntament democràtic després de 40 anys de dictadura. Recordo que, aquell dia, vaig saludar molts veïns i amics. En acabar la cerimònia, el nou alcalde i els seus companys van formar un seguici i, en processó, es van dirigir cap al Palau de la Generalitat a saludar el president Tarradellas. Creuant la plaça, Maragall ens va veure a Carles Prieto [en aquell moment, president de la Favb] i a mi, va sortir de la fila i ens va abraçar, dient “a partir d’avui ens hem de veure més”. No va ser així. Trigaríem mesos a poder reunir-nos amb ell.

Barça! Barça! Baaarça!

El 16 de maig del 1979, el Barça va guanyar la Recopa al Fortuna de Düsseldorf. L’endemà, milers de culers esperaven al Barça a Sant Jaume. Eren les set de la tarda i, a la mateixa hora, les associacions veïnals tenien la seva primera reunió amb els responsables de l’Ajuntament democràtic. Va costar sang i suor arribar a la porta lateral de la plaça de Sant Miquel. Ens va rebre un guàrdia municipal. En indicar-li el motiu de la nostra presència va dir: “Preguntaré”. Va tornar i ens va dir que la reunió s’havia suspès. Les autoritats eren al balcó de Sant Jaume. El cabreig va ser monumental. Ens van deixar plantats, a un centenar de representants veïnals, per tenir el seu bany de masses. Quan vam abandonar la porta lateral de l’Ajuntament, sentíem els crits de “Neeskens! Neeskens!”.

La reunió es va fer quatre dies després. Va ser dura. Entre d’altres coses, els vam recordar l’exigència de veu als plens de Sant Jaume i l’elecció directa dels consellers de Districte. Ens van donar allargues: “Ja us contestarem”. Havien après aviat.

Molt més que un memoràndum

El Memoràndum-Manifest es va aprovar com a clausura de les jornades de debat municipal impulsades el març del 1979 per la Favb. Dirigit a l’equip de govern que sortís de les eleccions locals, recollia les línies mestres dels plans populars elaborats com a resposta al Pla Comarcal. Volia donar solucions als problemes d’una Barcelona dels barris marcada per grans desequilibris; una ciutat injusta, inhumana i col·lapsada. Mundo Diario anunciaria el document en portada amb el títol “Las asociaciones de vecinos no se resignan a morir”.

Dividit en 11 grans apartats, el Memoràndum indicava què calia fer per assolir una ciutat més habitable. Analitzava, per exemple, l’enorme dèficit de places escolars i la poca qualitat de l’ensenyament públic. Plantejava la necessitat d’enfortir el procés de municipalització de les guarderies. Reivindicava centres de salut per a tots els barris i hospitals de zona als districtes. Donant veu a les vocalies de dones, plantejava, entre altres objectius, que continués la política d’obrir centres de planificació familiar. I en l’apartat cultural, donava suport a les demandes dels ateneus populars i casals de barri.

Més transport públic

Pel que fa a la mobilitat, el Memoràndum deixava molt clar que calia prioritzar el transport públic per davant del privat. Demanava que es construïssin les estacions de metro que els barris mal comunicats demanaven feia temps. Sol·licitava que s’abandonés, definitivament, la construcció d’autopistes urbanes i, per evitar que el tràfic pesat i perillós passés pels carrers, mantenia que calia implementar la gratuïtat del Tercer Cinturó.

El Memoràndum exigia que l’habitatge es considerés un “equipamiento social”. Donava prioritat als barris de l’Obra Sindical del Hogar i el Patronato Municipal de la Vivienda, amb dèficits greus tant en els edificis com en la urbanització de l’entorn. Per controlar l’especulació, reclamava un llistat de tots els solars municipals concretant-ne l’ús i la gestió. També demanava incrementar el patrimoni municipal adquirint solars sense construir.

Descontaminació del Besòs i el Llobregat

En l’apartat d’ecologia urbana, el text plantejava ni més ni menys que la descontaminació de les aigües dels rius Besòs i Llobregat, així com de les platges urbanes. També que es tanquessin les indústries que contaminaven la ciutat i que es construïssin zones per a vianants. I exigia la recuperació de les zones verdes existents i la construcció d’altres que s’estaven reclamant.

Un detall curiós: el Memoràndum reivindicava la figura del guàrdia urbà de barri. Va ser tot un projecte de ciutat, de la Barcelona dels barris per a la capital de Catalunya.

Andrés Naya és activista veïnal.


Veïns i veïnes de Nou Barris es manifesten a la plaça de Sant Jaume per demanar semàfors.

Favb.cat