En els primers temps del moviment veïnal, no vam estar sols: nombrosos professionals i tècnics van entrar en contacte amb nosaltres, i es van prestar a col·laborar. Gràcies a les seves aportacions, el nostre treball guanyava en consistència; les nostres reivindicacions s’enriquien amb nous arguments i es concretaven en propostes més realitzables. Les seves professions abastaven un ventall ampli: arquitectes, sanitàries, advocats, urbanistes, geògrafes, economistes, periodistes, fotògrafs…
Al principi va ser fonamental el treball de les assistentes socials, sobretot als suburbis. A Nou Barris, a les reunions de la junta de l’associació veïnal, n’hi assistien un parell. Ens van ajudar a entendre que els problemes no eren individuals, sinó que afectaven tota la comunitat. Gràcies al seu suport, es van obrir centres socials a moltes barriades, que permetien que la gent s’ajuntés i pogués realitzar mil activitats -en aquell temps sense llibertats-. Ens van ajudar a adreçar-nos per escrit a les autoritats -franquistes, és clar-. I quan es va descobrir que la comunicació entre el veïnat era fonamental, van ajudar a crear les primeres publicacions de l’anomenada premsa pobra. Entenent que els problemes no eren personals, l’acció col·lectiva es posava en marxa amb més facilitat.
Moltes pertanyien a Càritas i, amb elles, de vegades, van jugar un paper important les parròquies, cedint locals per obrir aquells centres socials que facilitaven que la gent s’hi aplegués. Els centres socials van ser el punt de partida de moltes associacions veïnals.
Aprendre les normes urbanístiques
Altres vegades ens trobàvem en situacions que no sabíem com entomar. Ignoràvem les normes urbanístiques i havíem de valorar plans parcials escrits amb un llenguatge molt tècnic. El paper d’arquitectes, aparelladors i urbanistes va ser clau. Entenien les nostres reivindicacions, redactaven al·legacions, ens indicaven el camí perquè fossin acceptades… La majoria eren molt joves. Responien a la nostra crida i, per suposat, l’aspecte econòmic quedava oblidat. Els vam conèixer com a professionals de l’arquitectura, però sovint van acabar sent uns activistes veïnals més.
Recordo molts noms. No els relacionaré; els concretaré en un d’ells, desaparegut prematurament: Lluís Brau. Va formar part dels que van elaborar una proposta de pla parcial per a Nou Barris. L’havien fet en contacte amb els veïns per recollir les necessitats prioritàries. El projecte no va ser admès per l’Ajuntament de Porcioles. Era massa atrevit; l’especulació i el negoci privat van guanyar la primera batalla. Des de llavors, en Lluís va continuar la tasca als barris de Barcelona. No ens va dir mai que no a una proposta d’article per a Carrer. El darrer cop que el vaig saludar va ser en una reunió a Gràcia, debatent el projecte de reforma del Mercat de l’Abaceria.
Tampoc no oblido les companyes i amigues geògrafes. Les seves aportacions van ser decisives per entendre la ciutat. Van ser unes excel·lents companyes de viatge, així com diversos economistes i professionals de la sanitat.
Faré un punt i a part sobre els professionals de la sociologia, amants d’explicar-nos la realitat de Barcelona, els barris, la població, la diversitat i les desigualtats. Van analitzar amb lupa la presència dels partits polítics i activistes sense partit en el moviment veïnal naixent. Els seus articles i estudis, la seva coordinació de debats i les seves conferències van ser d’una ajuda inestimable per a les nostres reflexions i el coneixement de la realitat que ens envoltava.
Torno al camí fàcil. A tots ells, el meu agraïment, però ho concretaré en una altra amiga i incansable activista veïnal que va ser la sociòloga Anna Alabart. Amb ella tenim un deute: editar la seva tesi, comentada, Els barris de Barcelona i el moviment veïnal (1982).
Detencions i tribunals
Aquells anys, l’activitat va ser intensa. Ens saltàvem sovint la legalitat, i la repressió va ser dura i constant. Assistir-nos en els moments més durs de les detencions, defensar-nos davant dels tribunals, va ser una feina del col·lectiu d’advocats, que, tanmateix, no es van limitar als temes relacionats amb el codi penal: en aquella primera època, n’hi va haver que van donar forma jurídica a les nostres impugnacions dels plans urbanístics. Més d’una vegada, van dedicar el seu temps i la seva generositat a plantejar contenciosos administratius a una especulació sense límits.
Deixo a part la batalla per la informació local -que es va guanyar- duta a terme pels i les periodistes, sense oblidar els fotògrafs de la premsa, ja que m’han avisat que el tema es tracta en un altre article d’aquest número especial de Carrer.
Per acabar, vull tenir un record pel primer escriptor que va relatar la vida de la perifèria de la primera Barcelona dels barris: Paco Candel. Sense tots aquests companys de viatge, el moviment veïnal hagués estat una altra cosa.
En record d’Anna Alabart i Lluís Brau.
Andrés Naya és activista veïnal i excodirector de ‘Carrer’.