Tel.: (+34) 93 412 76 00

La Favb, molt més que 50 anys

A Barcelona, entre els anys cinquanta i setanta del segle XX, en ple creixement per la migració i enfront d’una impunitat dictatorial i especulativa exemplificada en la figura de l’alcalde Josep Maria de Porcioles i que no propiciava unes condicions i serveis mínims per viure amb dignitat als barris, va néixer i es va desenvolupar un potent moviment social urbà del qual la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb), creada formalment l’estiu del 1972, en va esdevenir mascaró de proa.

Especialment des que, entre 1974 i 1975, les associacions de barri van entrar a la federació veïnal, dominada fins aleshores per associacions de comerciants o de carrer, conegudes com a bombillaires, i van fer-se amb l’hegemonia d’una entitat que la burgesia barcelonina i les autoritats franquistes havien propiciat justament per contrarestar o contenir la força del moviment veïnal d’extracció popular i dirigit per les forces d’esquerra -sobretot comunista- que abanderaven la lluita per la ciutat democràtica.

De la protesta a la proposta

Sota un règim autoritari, la Llei d’Associacions del 1964, que se sol invocar per explicar el moviment veïnal i la legalització, el 1972, de la Favb, són instruments que va saber utilitzar amb intel·ligència i eficàcia un moviment popular ciutadà que va passar de la protesta urbana a la proposta democràtica, de reclamar semàfors o escoles a exigir “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

La vaga de tramvies del 1951 ja havia demostrat que, a Barcelona, un moviment de protesta ciutadana de base obrera, però de naturalesa popular interclassista i composició ideològica plural, podia guanyar una reivindicació tan bàsica com la rebaixa del bitllet del transport públic i forçar la destitució de l’alcalde i el governador civil. I, alhora, com va succeir en forma de vaga general el març del 1951, acabar convertint-se en una gran mobilització de caire obertament política. Per esdevenir, en definitiva, un episodi fundacional dels nous moviments socials, però arrelat en la tradició barcelonina de barricada descrita per Engels al segle XIX.

Marcant-li gols al franquisme

Amb l’experiència adquirida en néixer i créixer de bracet amb el nou moviment obrer orientat per l’activisme catòlic de base i les organitzacions clandestines de l’esquerra, i gràcies també a la notable complicitat d’intel·lectuals i professionals urbans, el moviment veïnal va marcar-li al franquisme, a Barcelona, el mateix gol que l’oposició organitzada ja li havia marcat arreu amb les Comissions Obreres. En síntesi: ben aviat la vàlvula de descompressió de les tensions socials que el franquisme havia entreobert a les ciutats per al moviment veïnal mentre mirava de contenir l’explosió obrera i estudiantil a final dels anys seixanta va esdevenir, al seu torn, una nova explosió o dèficit estructural del règim i una seriosa amenaça als interessos de les classes dominants, també durant la transició.

Això va obligar a actuar tant a la dictadura franquista com a la democràcia en gestació; cadascuna d’una forma diferent, és clar. El franquisme va prohibir o congelar la legalització de moltes associacions de veïns i de federacions tan importants com la de Madrid i, en definitiva, va obstaculitzar i reprimir més mal que bé -entre altres motius, perquè no arribava a apagar tots els focs- l’acció opositora veïnal. I tant els primers governs de la Monarquia com la democràcia parlamentària constituent, abocats sense excusa a la legalització de totes les associacions de veïns i a atendre les demandes més urgents del moviment veïnal, no es van estar de posar limitacions a l’hegemonia, la influència i l’acció del moviment ciutadà i a la democràcia participativa que defensava.

Això es va fer a través de l’anomenat decret de patronímics promulgat, però no aplicat, pel ministre Rodolfo Martín Villa, l’abril del 1977, i, sobretot, del vot contrari dels partits de centre i dreta, que va prosperar amb l’abstenció dels socialistes, a la inclusió de les associacions de veïns a la Constitució del 1978 amb una funció pública reconeguda similar a la que sí que es va atorgar als sindicats. A partir del 1979, el que s’activaria en contra del moviment ciutadà és una estratègia d’erosió per la via de confrontar les associacions veïnals amb la legitimitat electoral dels nous ajuntaments democràtics i d’uns partits, singularment els d’esquerres, que van cooptar molts quadres del moviment veïnal.

Però tota aquesta estratègia, orientada a limitar l’acció veïnal i a rebaixar l’hegemonia cultural del moviment ciutadà, va topar amb un petit gran obstacle: Barcelona. Quan el franquisme es va adonar, als informes classificats com a “Plan Barrio” de 1973 i 1975, que “las organizaciones subversivas tomaron en los últimos años de la década de los sesenta a Barcelona como ciudad piloto para desarrollar una labor de agitación y posterior politización de los barrios populares”, ja era massa tard perquè algunes contramesures tinguessin efecte a Catalunya.

El moviment veïnal de Barcelona i d’alguns municipis metropolitans -com, altrament, la majoria d’expressions de l’oposició antifranquista- portava uns anys d’avançada respecte del que succeïa a la resta d’Espanya. La creació legal d’associacions de veïns i la infiltració en associacions de cabezas de familia falangistes per part de militants catòlics, de comunistes i de les clandestines comissions de barri organitzades principalment per Bandera Roja i el PSUC van esdevenir grans cavalls de Troia de l’antifranquisme, espais de llibertat i escoles de democràcia.

Martín Villa vol pactar amb Pujol

L’astut Martín Villa, governador civil franquista de Barcelona de l’època i després ministre clau de la transició, va fer tot el possible per entendre i desactivar aquell potent focus opositor democràtic i, potencialment, perillosament revolucionari. I tot vol dir tot: des d’intrigar i conspirar amb membres de la junta de la Favb a activar o donar cobertura a la repressió i la guerra bruta contra associacions de barri i activistes veïnals. De la mateixa manera que tot vol dir, també, intentar un pacte amb Jordi Pujol consistent a acceptar deixar la Favb en mans de la seva gent -a qui eventualment podia servir de moderat instrument opositor unitari i legal contraposat a la il·legal i esquerranosa Assemblea de Catalunya- a canvi de forjar una aliança secreta o tàcita entre el franquisme aperturista i la burgesia demòcrata per barrar el pas als comunistes.

Martín Villa no se’n va sortir. D’entrada, perquè el moviment veïnal -i la Favb amb ell- va anar sempre a l’una amb l’Assemblea de Catalunya, de la que formava part substancial. I també perquè -malgrat que un comerciant que havia tingut responsabilitats en el sindicalisme vertical, Juan Frías, i un altre vell conegut i amic de Martín Villa que Miquel Esquirol havia captat per a CDC, Albert Pons Valón, van conservar nominalment la presidència de la Favb per als bombillaires moderats fins al 1978- la realitat és que el comunista Carles Prieto -abans i tot de succeir Pons Valón- i molts altres activistes de barri es van fer amb el control efectiu de la Federació des de mitjan 1975.

Artífex del retard de les eleccions

El desembre del 1975, Martín Villa va deixar Barcelona per ocupar llocs clau als consells de ministres de la transició amb una lliçó ben apresa: limitar com fos, o acceptar i acotar només a Barcelona, l’hegemonia en expansió de les associacions veïnals, on predominava una influència comunista de difícil obediència -ni tan sols al centralisme democràtic- i d’impossible estigmatització pel caràcter assembleari, unitari, plural i interclassista d’aquell moviment social.

I, conscient de la situació i de la correlació de forces, Martín Villa també va ser l’artífex -en nom d’un Joan Carles I que explícitament volia evitar perdre la Corona en unes eleccions municipals com el seu avi el 1931- de posposar al màxim, fins al 1979, la celebració dels primers comicis locals democràtics, on estava clar que el reformisme franquista reconvertit en centrisme democràtic tenia totes les de perdre.

És evident, en definitiva, que el doble fantasma del comunisme i del 14 d’abril, en versions actualitzades que tenien molt a veure amb la força del moviment popular, veïnal o ciutadà de Barcelona va planar per damunt de la transició espanyola molt més del que se sol explicitar. L’estratègia governamental va consistir simplement en anar marejant la perdiu a nivell local i tenir clares unes línies roges que l’aparell central de l’Estat, franquista o democràtic, no podia permetre que es traspassessin. Per això es van ajornar tant les eleccions municipals i es va blindar la nova democràcia representativa enfront dels moviments socials de base assembleària i arrelats al territori, tot deixant esbravar les associacions de veïns i fent-los concessions rupturistes allí on no hi ha havia més remei. Va ser aquest el cas de la Barcelona dels barris que, amb la força obrera del cinturó roig metropolità i la bandera unitària de la reivindicació nacional al conjunt del país, va assegurar la ruptura catalana dins del procés de transició i reforma democràtica espanyola.

Paradoxalment, la capital de Catalunya va esdevenir avantguarda i referent espanyol en objectius i aspiracions democràtiques, per a alguns obertament revolucionàries o, si més no, de clares tendències socialitzants i participatives. Ho va fer possible l’hegemonia cultural guanyada als anys setanta per l’ampli moviment social urbà, popular o ciutadà. Les associacions de veïns, veritables escoles de democràcia i agents de dinamització cultural i reequilibri social, i la Favb, utilitzada com a laboratori de la transició per uns i altres, van protagonitzar a Barcelona un assaig de ruptura democràtica de caire socialitzant. Això va ser així durant un període aproximat que va del 1968 al 1979 i amb efectes projectats, com a mínim, fins al 1986.

Incubadora de moviments socials

En moments clau, a més, la Favb va ser succedani o paraigua legal de l’Assemblea de Catalunya, va servir d’aixopluc o incubadora a tota mena de moviments socials -des del feminisme, el pacifisme i l’ecologisme al moviment pel dret a l’habitatge- i va interioritzar que havia de mantenir-se sempre com a consciència crítica de la ciutat, independentment de qui governés les institucions i sense perdre mai la memòria del que havia significat el porciolisme. Sense recuperar i analitzar aquesta història que ja supera el mig segle no es pot explicar ni la (re)construcció democràtica de la capital de Catalunya, que el 1992 va esdevenir model de ciutat a Espanya i al món, ni (re)interpretar les claus d’un ulterior procés de crisi i desdemocratització i tot el que significa, per al present i futur de Barcelona i del país, la fi del consens urbà i de la cultura de la transició.

Marc Andreu és periodista i historiador.


Un cartell denuncia el mal estat d'una riera al barri de les Roquetes, a Nou Barris.

Favb.cat