“La Asociación de Vecinos 9 Barrios ha sido objeto constante de vigilancia y observación por parte de los servicios específicos de la Brigada Regional de Investigación Social de esta Jefatura Superior”. Aquest fragment d’informe policial de l’11 d’agost del 1974 evidencia que les associacions de barri que aquell any van començar a entrar a la Favb i que ben aviat van fer seva l’hegemonia de l’entitat van estar sempre sota sospita i estricta vigilància per part de les autoritats franquistes.
Entre el juny del 1974 i el desembre del 1976, el responsable de tractar amb la Favb i de controlar i reprimir el moviment veïnal va ser el governador civil de Barcelona Rodolfo Martín Villa, després ministre clau de la transició, que malgrat voler blanquejar el seu passat sí que ha reconegut que la força de les associacions de veïns el va sorprendre i, en certa manera, li va suposar un malson.
Amb fama d’aperturista, Martín Villa va establir una reunió mensual oficial amb la junta de la Favb i contactes secrets amb alguns dels seus dirigents bombillaires, que li feien d’espies o confidents. El governador volia tenir monitoritzat el moviment veïnal, i s’hi va reunir periòdicament sense faltar a la cita ni tan sols en ple dol per la mort de Franco.
La Llei d’Associacions del 1964 feia dependre les entitats veïnals del Govern Civil, a qui calia comunicar totes les activitats i l’ordre del dia de les juntes i les assemblees. Però amb això no n’hi havia prou, i el Govern Civil va optar per una repressió selectiva combinada amb activitats d’espionatge, infiltració i guerra bruta.
Després que, el febrer del 1975, quatre representants de barris militants d’esquerres van ser escollits per a la junta de la Favb i, en aliança amb bombillaires pujolistes, van aconseguir adherir l’entitat a la incipient campanya per l’amnistia, van saltar totes les alarmes entre els bombillaires més conservadors i les autoritats franquistes que, fins aleshores, havien controlat una Favb legalitzada el 1972, precisament perquè havia nascut amb la intenció de contrarestar el moviment veïnal d’hegemonia comunista.
Com recullen els informes policials del Plan Barrio, “la subversión en los barrios y en el ámbito laboral” eren considerades “las dos principales palancas que emplean los grupos de oposición para derrocar al Régimen actual español”.
Una xarxa per controlar la Favb
Com certifica la correspondència privada, Martín Villa va instar el bombillaire Luis Vila Juñer a presentar la seva candidatura a la junta de la Favb i a promoure una moció de censura contra els dirigents de barri, el maig del 1975, que va fracassar. El governador també tenia estreta relació amb els aleshores vicepresidents José Quinzá i Juan Frías i amb els bombillaires d’obediència pujolista Miquel Esquirol i Albert Pons Valón, que coneixien Martín Villa des del seu anterior pas per Barcelona, el 1965, com a cap del sindicat vertical franquista.
Des d’aquesta xarxa de relacions, Martín Villa va intentar controlar la Favb amb pragmatisme -derrotada la moció de censura del seu peó Luis Vila, va apostar pel seu altre peó Frías com a president, previ pacte amb Jordi Pujol- sense renunciar a la repressió i la guerra bruta.
La Policia Armada, a l’Hotel Orient
El 13 de febrer del 1975, just deu dies després d’escollir-se la junta de la Favb en la que, per primer cop, hi havia presència dels barris, la Policia Armada va irrompre a la seu de l’entitat a l’Hotel Oriente, que dirigia Joan Gaspar -en els seus inicis, membre de la junta de la Favb bombillaire-, en una reunió de les vocalies d’educació de diverses associacions de veïns.
Els agents “habían recibido aviso de Jefatura Superior de que se estaba produciendo una reunión en el Hotel Oriente sin autorización”, segons recull un informe de Pons Valón, testimoni dels fets i que va fer de mediador amb la Policia per la tensió que va causar la identificació de 25 activistes veïnals. El que no recull l’informe, però sí un telefonema desclassificat del Govern Civil, és que va ser el vicepresident de la Favb Quinzá qui va trucar Martín Villa per demanar la intervenció policial.
El 28 de febrer del 1975, la discussió sobre aquest incident i l’acord majoritari de junta de presentar disculpes als activistes identificats va ser un dels punts polèmics previs a la dimissió del president de la Favb Manuel Sañes, després de la votació a favor de la campanya per l’amnistia i abans de l’admissió de noves associacions de barri. L’endemà, el governador n’era informat puntualment per mitjà d’una “nota confidencial”, mig mecanografiada i mig manuscrita, del vocal Vila Juñer, que proposava “maniobrar”, fins i tot amb coaccions als membres de junta, per reconduir la situació. Autoritzat per Martín Villa, va promoure una moció de censura, però la Favb ja estava perduda per al règim.
Una batalla perduda
En un extens informe confidencial del Govern Civil titulat “Enfoque correcto de la Favb”, datat el 27 d’abril del 1975, es recomanava admetre amb realisme que la decisiva batalla pel control del moviment veïnal estava perduda tant per part de la dictadura com de la burgesia. Fins i tot aventurava que “si no prospera el voto de censura [que requeria majoria de dos terços de l’assemblea i no es van assolir] habrá que preveer la renovación de dos vicepresidentes y un tesorero y, de no alcanzarse una clara mayoría, en cualquiera de las posturas, se pronostica escisión”.
El pronòstic va errar precisament perquè, malgrat que l’informe recomptava 65 associacions federades com a “azules” per només 23 de “rojas” i set d’ambivalents o indecises, es recomanava actuar amb intel·ligència i pragmatisme per evitar o mitigar, almenys, el perill que representava deixar la Favb en mans de l’hegemonia comunista emanada dels barris.
“Hay que ceder ante el pueblo”
“La Federación está resultando una plataforma ideal para desarrollar una actividad política que puede superar en influencia a la que tengan colegios profesionales, sindicatos, centros confesionales, etc.”, deia l’informe del Govern Civil. Davant la “próxima lucha política” entre dictadura i democràcia, i fent paral·lelismes amb l’Espanya dels anys trenta, es concloïa: “Hay que ceder ante el pueblo… de lo contrario no hay quien lo frene”.
Però el franquisme no tirava la tovallola i, xifrant en 1,5 milions de pessetes els fons reservats necessaris “hasta estabilizar la cuestión” de la Favb, reconeixia en l’informe confidencial que “para este asunto se necesita un líder, no necesariamente de derechas, pero sí necesariamente anticomunista”. Finalment, advocava per “respetar el color que salga siempre que se garantice el aislamiento y la neutralización del comunismo”.
Pragmatisme anticomunista és el que van acordar en secret el 1975 els homes de Martín Villa, de Jordi Pujol i del galerista Joan Antoni Maragall -oncle del futur alcalde- per actuar col·ligats a la Favb. El resultat van ser dos successius presidents bombillaires com Juan Frías i Pons Valón que, malgrat retardar fins al 1978 que el comunista Carles Prieto accedís a la presidència, no van poder impedir que les esquerres i les associacions de barri utilitzessin l’entitat ja des del 1975 com a ariet contra la dictadura i en favor dels drets i les llibertats democràtiques, socials i nacionals.
Eficàcia repressiva
Amb l’experiència de la Favb, Martín Villa va veure que tenia la batalla de Barcelona perduda, però, això no obstant, i espionatge a banda, va aplicar mesures molt menys aperturistes o democràtiques que les que es desprenen de les seves declaracions i memòries. El 7 de novembre del 1974, i segons un esborrany de circular governativa, Martín Villa va voler dotar la Policia de la màxima autonomia per actuar davant “la naturaleza conflictiva de algunos asuntos laborales y de déficit de determinados servicios y equipamientos públicos”.
Martín Villa instava les autoritats locals a no perdre eficàcia repressiva davant de les moltes alteracions d’ordre públic per protestes obreres i veïnals, i reclamava que els informes sobre aquesta mena d’incidents fossin remesos “directamente y con la máxima urgencia al Jefe Superior de Policía, quien en su despacho diario conmigo puede comentarlas”. També deixava als alcaldes l’opció de trucar-lo per telèfon a ell directament “en cualquier hora y momento”.
Potser va sonar el telèfon la nit del 12 d’abril del 1975, quan van ser detingudes Juliana Serrano i Francisca Rodríguez per repartir octavilles de l’AV del Carmel a la plaça de Pastrana contra l’encariment de la vida. La repressió contra aquella associació es va incrementar amb el processament pel Tribunal de Orden Público del president de l’entitat, l’obrer metal·lúrgic i militant comunista Fernando González. L’acusació no era una altra que imprimir premsa clandestina: el butlletí de l’associació de veïns.
Prohibit homenatjar Antonio Machado
També a l’abril del 1975, abans de Sant Jordi, el governador civil va notificar per carta al president del Centre Social de Sants, Josep Xarles, que prohibia un acte d’homenatge a Antonio Machado. Poc després, el 28 d’abril, la Policia va irrompre al pati de la parròquia de Sant Sebastià, a Nou Barris, per desmantellar una exposició de fotografies i dibuixos que denunciava el mal estat dels habitatges de l’Obra Sindical del Hogar.
El 7 de maig del 1975, arran d’una batuda policial contra Bandera Roja, van ser detinguts Francesc Reguant, de l’AV d’Horta, i Pep Martínez Barceló, tresorer de l’AV de Nou Barris. Al juny, quan la moció de censura dels bombillaires ja havia fracassat a la Favb, la repressió governativa es va intensificar. I així havia de ser, si ens atenem als informes que la Policia entregava al Govern Civil: “Todas las asociaciones de Barcelona” estaven infiltrades amb “gran eficacia” pels comunistes.
El 14 de juny del 1975 les entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta van convocar un acte popular per reivindicar la recuperació dels terrenys de la fàbrica de l’Espanya Industrial. “Tothom hi ha de ser, des de l’avi fins al nen”, resaven els cartells. Com certifica un informe del cap superior de Policia, l’acte va ser un èxit i va arrencar amb “una manifestación con salida de la parroquia de San Medín, la cual se dirigía hacia la calle Ermengarda integrada por niños de ambos sexos”, seguit, al pati d’una escola, de “pruebas deportivas, un concurso de pintura rápida y una merienda con canciones infantiles en catalán y una parodia representativa del trabajo, con una pancarta, en la cual se hallaba dibujada una fábrica”.
Prou contingut subversiu, tot plegat, perquè, quatre mesos després, el secretari particular de Martín Villa ordenés al secretari general del Govern Civil: “El Gobernador ha decretado se prepare el oportuno escrito de amonestación o advertencia al Centro Social de Sans”.
És en aquest ambient d’animadversió governativa cap a les associacions de veïns i el ressò que les seves activitats trobaven a la premsa local que cal situar la detenció, el 22 de juliol, del periodista Josep Maria Huertas Claveria i de retruc, després, a l’agost, del seu amic i president de l’AV del Poblenou, Josep Maria Prochazka. També en aquest context cal situar la detenció, a l’octubre, del president de l’AV del Poble-sec, la negativa de Martín Villa a legalitzar l’AV de l’Esquerra de l’Eixample, i la suspensió de les associacions veïnals de la Pau -el gener del 1975- i Joan Maragall -l’agost del 1975-, amb detenció inclosa de dos membres de la primera.
Atemptats ultres
L’onada repressiva contra el moviment veïnal de Barcelona -que es va estendre a Santa Coloma de Gramenet, Terrassa i nuclis del Baix Llobregat- va anar acompanyada d’episodis de guerra bruta. Es partia d’un precedent: el 18 de juliol del 1974 va ser assaltat per l’extrema dreta el barracó que acollia les activitats veïnals de Nou Barris. Però l’estiu del 1975, just després d’adonar-se el franquisme que havien perdut absolutament el control de la Favb, la guerra bruta va arribar al seu grau màxim.
Els primers a patir atemptats ultres van ser l’associació de veïns de les Corts -a qui van destrossar una exposició urbanística- i el Centre Social de Sants. El local de Sants va ser atacat la matinada del 27 de juny del 1975: van trencar el vidre de la porta, van cremar el taulell d’anuncis i van pintar “No al comunismo”. Un segon atemptat al Centre Social de Sants es va produir el 19 de setembre, amb còctels molotov. Van reivindicar-lo els Grupos de Acción Sindicalista (GAS) sota la pintada “Muera el comunismo”. Al juliol, els GAS ja havien reivindicat atacs a la llibreria El Borinot Ros, la parròquia de Sant Andreu i el local de l’AV de Sant Andreu, pintat amb les divises “Rojos asesinos”, “Viva Franco” i “Muera el comunismo”.
Els grups d’extrema dreta que van colpejar el moviment veïnal tenien obscurs vincles amb el Govern Civil, bé a través de la Policia o bé a través dels sectors més ultres del falangisme, que també dirigia Martín Villa en la seva qualitat de Jefe Provincial del Movimiento. L’historiador Pau Casanellas, en la seva tesi doctoral Morir matando, cita un document de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona de finals del 1977 que certifica que els atemptats i la violència feixista “tenia no només l’aquiescència de la Policia sinó, directament, protecció i direcció”.
Destrucció d’arxius del Movimiento
El governador civil coneixia, doncs, la guerra bruta contra el moviment veïnal que la revista Presència, el setembre del 1975, va definir gràficament sota el títol de “Catalunya Molotov”. Per això sobta que Martín Villa no tan sols negui la seva vinculació amb la guerra bruta, sinó també la relació entre elements ultres i la Policia: “Yo, en cuanto a denuncias de conexión Movimiento, Policía y tal, yo ya eso sí que digo claramente que no me lo encontré”.
Potser perquè moltes proves es van perdre amb els arxius provincials del Movimiento que ell, ja com a ministre de Governació, va ordenar destruir l’abril del 1977.
Marc Andreu és periodista i historiador.
