Carles Prieto va ser president de la Favb entre 1978 i 1982
És veritat que fa més de 40 anys que van passar moltes coses, i que una de les més importants va ser la realització de les primeres eleccions municipals democràtiques després de Franco.
Ja feia gairebé dos anys de les primeres eleccions al Congrés de Diputats, s’havia fet l’aprovació de la Constitució Espanyola i encara no es feien les municipals. Semblava que es retardaven per evitar un altre 12 d’abril del 31, quan la monarquia espanyola va haver de retirar-se amb la cua entre les cames com a conseqüència de la victòria de les forces d’esquerres.
Vam viure intensament la transició municipal, perquè als ajuntaments encara hi havia personatges franquistes gestionant els pobles i les ciutats. Finalment es van convocar, i el 19 d’abril de 1979 vam poder celebrar el nomenament de Narcís Serra com a l’alcalde democràtic per Barcelona, governant amb el Pacte de Progrés entre PSC, PSUC, CiU i ERC.
Recordo un dia d’una gran alegria, jo estava que no hi cabia a la meva pell. Vam anar amb l’Andrés Naya a la presa de possessió de Narcís Serra, hi havia un ambient d’eufòria. Quan pels passadissos vam trobar Pasqual Maragall recordo la frase que li va dir a l’Andrés, “ahora nos tendremos que ver mucho”. S’estava convertint en realitat una de les reivindicacions més importants del nostre programa, la democratització dels ajuntaments.
Aprendre a governar
El camí no va ser gens fàcil, des del primer dia va haver-hi dificultats. Encara no hi havia la Nova Llei de Règim Local, les arques municipals estaven ben escurades, hi havia molta empenta, il·lusió i ganes d’agradar, però també inexperiència. Es van fer reunions als districtes pel pla municipal d’actuació i les associacions de veïns hi vam participar activament. Però també vam haver de llançar la campanya reivindicativa “Volem els diners dels nostres municipis”, per pressionar el govern de Madrid per la Llei Municipal i la participació dels municipis en els pressupostos generals de l’Estat.
Recordo quan es va fer la campanya electoral per a les municipals, la Favb va organitzar una exposició a l’antic hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on s’explicaven les necessitats de la ciutat i les nostres solucions a la manca d’equipaments i de verd, les escoles que feien falta, l’assistència sanitària, els equipaments socials, la xarxa del transport, l’habitatge social, els equipaments per a jubilats, els locals per a joves, les instal·lacions esportives, el foment de la cultura… També recordo que en el debat amb els caps de llista tots es decantaven per donar suport a les nostres propostes.
Aviat també vam apreciar mostres que el camí no seria gens fàcil. Calia aprendre a governar i adquirir la capacitat moral per fer-ho, perquè la capacitat material trigava a arribar. Les primeres reunions amb l’Alcaldia van ser sorprenents i decebedores, no es parlava de problemes i solucions, sinó de quins eren els genuïns representants de la gent.
L’entrebanc més clar es va produir en la discussió i l’aprovació dels reglaments de Participació Ciutadana, on es prioritzava la participació individual dels ciutadans per sobre de la col·lectiva de les entitats i associacions, relegant la participació als plens, el dret a referèndum, l’elecció directa als districtes, etc.
Els diners van arribar, tard
Es poden fer balanços molt diferents de la gestió municipal d’aquests quaranta anys, però el primer que cal constatar és el gran canvi que van experimentar els pobles i les ciutats amb els ajuntaments democràtics. Va costar, però quan van arribar els diners es van invertir en la urbanització i renovació de barris i ciutats.
A Barcelona molts dels espais reivindicats es convertiren en equipaments, centres cívics o en parcs, s’implantaren polítiques de tota mena, d’educació, de sanitat, d’habitatge, de transport, d’esports, de cultura… amb resultats diversos, però que deixaven ben enrere aquella ciutat gris, trista i injusta dels ajuntaments franquistes. La Barcelona de Porcioles i de Viola quedava enrere.
Nou problemes, noves solucions
Uns quants anys més tard Barcelona continua sent, però, una fàbrica de sòl on els propietaris i els especuladors poden fer, i fan, el seu negoci, i això no ha canviat.
Hem vist com els barris han anat millorant les seves condicions de vida, de transport, d’equipaments culturals, però alhora s’han posat les bases per a l’augment del preu del sòl i de l’habitatge. El fenomen turístic és ben eloqüent, està transformant els barris i la ciutat en un mercat, amb una constant expulsió de veïns, deixant sense habitatge famílies que no tenen les capacitats econòmiques i socials necessàries. És fantàstic, un dels recursos bàsics de la ciutat que hauria d’oferir oportunitats de millora als ciutadans, resulta que origina molèsties, fa canviar l’estructura urbana de comerços i habitatges i produeix una distribució de la riquesa amb una desigualtat tremenda.
L’Ajuntament és una maquinària de prestació de serveis que fa que la ciutat funcioni, però és veritat que cada dia que passa hi ha problemes nous que requereixen noves solucions, si el que es vol és servir al ciutadà. Això exigeix una constant recerca de les causes dels problemes i prioritzar l’aplicació pressupostària, fins i tot avançant-se als esdeveniments.
De manera que sigui possible esmerçar recursos per afavorir la renovació pedagògica a les escoles, optimitzar els recursos en l’assistència sanitària i la social, consolidar les xarxes de transports resolent d’una vegada el tema del tramvia i el dels taxis, organitzar la seguretat de barri resolent l’atenció directa als ciutadans, posar sòl a disposició per a la construcció d’habitatge social de lloguer, multiplicar l’ús de la cultura i la creació, donant espai a les iniciatives socials dels ciutadans que voluntàriament treballen per la millora dels barris i, per tant, de la ciutat.
Sempre dèiem que calia apropar l’administració al ciutadà, i que per afavorir la participació ciutadana calia garantir la informació i la consulta, doncs sembla que cal encara empènyer en aquesta direcció. Que l’administració té polítiques contra l’especulació, segurament, però si volem evitar-la ens hem de continuar mobilitzant, per salvar un enderrocament, per evitar un desnonament, etc. I això no para!
