Fa quatre anys analitzàvem a Carrer l’escenari electoral que s’acostava amb els comicis del 24-M i recordàvem que Barcelona se la jugava de nou perquè la ciutat sempre se la juga. L’equilibri social entre els barris, les desigualtats creixents i el model de ciutat seguien al centre del debat polític després de quatre anys de govern convergent.
Ara, a poc menys de dos mesos de les eleccions del 26-M i després d’una legislatura molt complicada que deixa un munt d’assignatures pendents, l’única certesa és la incertesa. L’allau de candidatures que s’hi presenten, la divisió de l’independentisme, la possible irrupció de la ultradreta i els blocs irreconciliables pel conflicte territorial fan més difícils els obligats pactes postelectorals. A més, interferències externes de gran calat com l’avançament de les generals i els judicis de l’1-O encara afegeixen més llenya al foc.
L’últim baròmetre municipal semestral aporta informació molt rellevant sobre com respira la ciutat a pocs mesos de la cita electoral. També serveix d’inspiració per dissenyar les respectives campanyes tot i la munió de novetats polítiques que s’han produït després de la seva publicació el desembre passat.
La gestió de l’alcaldessa Ada Colau, que aspira a revalidar el càrrec molt castigada pel desgast d’un govern en minoria, el procés sobiranista i la dificultat d’establir aliances estables amb l’oposició, es valora de forma molt desigual per part de la ciutadania -43,4% molt bona i 42% molt dolenta-. Un 59,9% dels enquestats considera que Barcelona ha empitjorat en l’últim any i la inseguretat (21%) apareix com el primer maldecap dels ciutadans seguit a gran distància per l’habitatge (12,1%) i l’encaix de Catalunya a Espanya (7,3%).
Revalidar l’alcaldia
Colau presentava l’11 de febrer passat la seva candidatura a l’emblemàtic mercat de Sant Antoni. Ha estat la primera alcaldable a tancar la seva llista electoral amb una aposta per la continuïtat del projecte i una combinació de vells coneguts i cares noves de la pedrera comuna provinents dels districtes i de l’activisme veïnal i social.
Fugint de fixatges mediàtics que li facin ombra, Colau ha apostat per gran part de l’equip que ja la va acompanyar en el seu iniciàtic viatge polític fa quatre anys. Tot i això, no repeteixen ni Jaume Asens, que se’n va a Madrid amb Gerardo Pisarello, ni Josep Maria Montaner. La candidatura també recull la pèrdua de força dels ecosocialistes amb l’absència de dos pesos pesants d’ICV: Laia Ortiz i Agustí Colom.
BComú busca evitar la desmobilització del seu electorat i frenar el transvasament del vot més sobiranista cap a ERC defensant la feina feta i situant les qüestions socials al centre del debat electoral. El perill de l’extrema dreta i la reivindicació de Barcelona com a referent de la lluita per una societat més justa centren el seu discurs. A la presentació, Colau mostrava la seva determinació a repetir mandat, defensava la reedició de pactes amb ERC i PSC tot i l’accidentada experiència d’aquest mandat, i demanava a la resta d’alcaldables que es comprometin a fer una campanya centrada en els problemes de la ciutat.
Colau és conscient que la victòria pot anar d’un pèl. L’elevada fragmentació del vot dibuixa un consistori de difícil governabilitat i els acords ja han aparegut explicitats durant la precampanya. Fins i tot algun candidat ha plantejat un compromís preelectoral de mínims o directament un govern de concentració.
L’efecte Valls i l’amenaça de VOX
L’últim baròmetre semestral indica que la principal preocupació dels barcelonins és la falta de seguretat, molt per davant de l’habitatge. La confusió interessada generada entre seguretat ciutadana, comportaments incívics i desigualtats socials sense incidir en la problemàtica que hi ha al darrere alimenta el discurs de l’oposició més conservadora amb l’alcaldable de Ciutadans, Manuel Valls, al capdavant.
També podria obrir la porta a la irrupció de VOX al consistori per primera vegada en la història de Barcelona i penalitza la gestió del govern Colau com a responsable de la situació d’inseguretat que generen en alguns barris problemes globals com les drogues i els narcopisos lligats a l’especulació immobiliària i la indústria turística.
En aquest escenari d’arenes movedisses, l’aterratge de l’exprimer ministre francès després de la seva fallida aventura política al país veí ha agafat a més d’un de sorpresa. Ciutadans, la marca política que s’amaga darrere del projecte personalista de Valls, ha passat de ser un partit residual al consistori barceloní a situar-se frec a frec amb les candidatures que des de fa mesos parteixen com a favorites segons els sondejos d’intenció de vot.
L’èxit de l’aposta de Valls per una candidatura transversal amb fixatges a dreta i esquerra del seu ideari liberal que dissimuli l’empremta del partit d’Albert Rivera és un misteri, però una enquesta encarregada pels republicans que donava la victòria al seu alcaldable per la mínima, situava Manuel Valls en una forquilla de 8-9 regidors a la mateixa alçada que Ada Colau.
El conflicte territorial irresolt entre Catalunya i Espanya no es pot eludir del debat barceloní. L’equip de Valls està convençut que es pot beneficiar de bona part del vot orfe del PP de Josep Bou -que les enquestes fa temps que vaticinen que per primera vegada no tindrà representació en el consistori barceloní- i creu que també pot arrencar algun vot al PSC amb el fixatge de Celestino Corbacho i un discurs populista que fuig del debat social i penalitza la pobresa.
La frontera difusa entre el partit taronja i els socialistes es manté, tot i que Jaume Collboni aspira a beneficiar-se de l’efecte Pedro Sánchez i del fixatge de Laia Bonet com a segona a la seva llista per recuperar algun regidor a costa sobretot de Colau. Només un pacte a nivell d’Estat entre Ciutadans, populars i VOX sorgit l’endemà de les eleccions del 28-A podria acabar amb els somnis de Valls de ser alcalde.
L’herència maragallista
La desconcertant picabaralla entre candidats per qui representa millor l’herència del maragallisme no ha desaparegut del tot. Des d’Ada Colau a Manuel Valls, passant per Jaume Collboni i Ferran Mascarell, tots s’han reivindicat per diferents raons hereus de la gestió polèmica de l’alcalde Pasqual Maragall.
Per acabar-ho d’adobar, l’aposta de la direcció nacional d’ERC de substituir Alfred Bosch per Ernest Maragall com a cap de llista per Barcelona quan les bases republicanes ja havien triat l’alcaldable ha deixat més d’un contrincant descol·locat. Amb les enquestes d’intenció de vot a favor, per primera vegada els republicans veuen a tocar el seu somni de governar la capital de Catalunya i han decidit posar tota la carn a la graella amb una gran inversió de recursos i fitxatges d’última hora com el d’Elisenda Alamany, que va de número dos.
L’estratègia d’ERC a Barcelona és intentar transmetre un missatge de centralitat política que converteixi el partit en el pal de paller del sobiranisme i alhora superi la divisió irreconciliable entre els blocs unionista i independentista. La quadratura del cercle. Ho explicava el mateix Ernest Maragall el 12 de març durant la presentació de la seva campanya. A parer seu, si hi ha un lloc de Catalunya on es pot superar el mur que separa aquests dos espais polítics, aquest és Barcelona. Tanmateix, l’aposta republicana d’atreure electors a banda i banda, i alhora vendre’s com a opció útil a l’independentisme més dividit que mai amb un discurs que barregi els aspectes socials amb els nacionals, és agosarada.
El rebuig dels republicans a repetir antigues aliances preelectorals amb el PDECat els podria passar factura a les urnes perquè hi ha una part de l’electorat independentista que no entén que no apostin per una candidatura unitària. A més, les enquestes també vaticinaven una reculada important dels hereus de l’antiga CDC a favor d’ERC però això era quan encara no estava clar qui seria el substitut de Xavier Trias.
Ara, el quartet de JxCat format per Joaquim Forn, Elsa Artadi, Neus Munté i Ferran Mascarell introdueix noves variables que podrien perjudicar les expectatives republicanes. També és una incògnita saber què faran altres iniciatives independentistes minoritàries com la que encapçala Jordi Graupera. Només la CUP, amb Anna Saliente al capdavant, ha deixat clar que canvien les cares de la formació però que el projecte és el mateix.
En aquest context electoral mai vist abans, fer travesses és una gosadia. L’única certesa és que la disputada batalla per Barcelona serà descarnada perquè els atacs dialèctics aniran en augment i serà transversal perquè les candidatures -on cada cop hi apareixen més dones en llocs destacats- es focalitzen en els caps de cartell i dilueixen les sigles en un intent d’esgarrapar vots al veí.
Serà impossible mantenir Barcelona al marge de les conseqüències dels resultats dels comicis generals i del polèmic judici al Tribunal Suprem per l’1-O. El 26-M la ciutat es trobarà en una cruïlla i haurà de decidir quin camí tria. I no serà fàcil.
