El preu dels lloguers, l’augment del cost de la vida i els salaris baixos d’un model econòmic molt lligat al turisme precaritzen les condicions de vida de la classe treballadora a Barcelona i generen pobresa en àmplies capes de la població. “Les fortes desigualtats que hi ha a la ciutat són generades, en gran part, per la propietat privada, l’estructura de salaris i les polítiques migratòries. La gent pobre acaba vivint on pot, en barris on hi ha carències d’infraestructures i serveis, que les polítiques municipals no han estat capaces de pal·liar”, indica Albert Recio, vicepresident de la Favb.
Plans de barri, inversions limitades
Els plans de barri són una eina que depèn del govern municipal. Permeten realitzar inversions per reduir les desigualtats territorials i tenen una durada d’un mandat. El seu paper és reforçar els serveis tradicionals i configurar-ne de nous. “És difícil fer-ne un balanç, per l’heterogeneïtat de les intervencions i perquè hi ha valoracions diferents en funció del barri”, assegura Recio. Els últims quatre anys, se n’han beneficiat Ciutat Meridiana, Vallbona, Torre Baró, Can Peguera i la Prosperitat, a Nou Barris; Baró de Viver, el Bon Pastor i Trinitat Vella, a Sant Andreu; la Verneda, la Pau i Besòs-Maresme, a Sant Martí; el Raval, a Ciutat Vella; la Marina, a Sants-Montjuïc; i el Carmel, a Horta-Guinardó.
Un pla de barris pot desenvolupar accions que van des de reforçar l’assistència psicològica als joves fins a plans d’ocupació lligats al territori, passant per la creació d’una oficina de gestió de tràmits per facilitar l’accés als ajuts socials o la millora de la dotació d’una escola. Alhora també s’inclouen petites actuacions urbanístiques de millora d’equipaments o dels espais urbans. Un dels principals problemes d’aquestes actuacions és que tenen data de caducitat, els quatre anys del mandat, i no es plantegen com a polítiques a llarg termini, cosa que faria que tinguessin una major incidència.
“Per reduir les desigualtats, fan falta polítiques molt més estructurals que estan per sobre de l’àmbit d’actuació del pla de barri”, afegeix Recio, qui assenyala que calen mesures més contundents per acabar amb les desigualtats, com ara canvis en la distribució de les rendes, polítiques d’habitatge més intervencionistes, un control dels preus dels productes bàsics o reforçar la sanitat i l’educació públiques, moltes d’elles fora de l’àmbit competencial municipal.
Amb l’objectiu de combatre les desigualtats, el veïnat dels barris barcelonins de la zona del Besòs -Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí- i el dels municipis de Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Montcada i Reixac i Badalona s’ha començat a organitzar. Viuen a la zona on es concentra més pobresa i on hi ha menys serveis de tota l’àrea metropolitana. “Aquí estan la majoria dels barris més vulnerables de Barcelona, com Ciutat Meridiana, el Bon Pastor, Trinitat Vella, Baró de Viver, Besòs-Maresme, la Verneda o la Pau, on es concentren els problemes socials i que, per aquest motiu, tenen interessos comuns”, explica Camilo Ramos, de la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs.
Alguns d’aquests barris estan separats per megainfraestructures urbanes instal·lades ben lluny del centre de la ciutat, com ara la depuradora de Sant Adrià o la cimentera de Montcada; o per carreteres i autopistes d’entrada i sortida de Barcelona, com la C-20 i la C-31. Comparteixen també una situació habitacional molt precària, amb una afectació àmplia de casos d’aluminosi o edificacions d’autoconstrucció. Quant a serveis socials, també són deficitaris: a Montcada, per exemple, no hi ha servei d’urgències a la nit. Tot i això, les associacions veïnals reconeixen que, “amb els recursos que tenen, [els ajuntaments] fan més del que poden. Però els falta coordinació i, és clar, una dotació econòmica més gran”, assenyala Ramos.
Defensar junts el Besòs
La iniciativa de defensar junts els barris del Besòs “va sorgir de veure aquesta necessitat comuna, després de col·laborar durant més de dos anys les diferents federacions veïnals”. L’objectiu, explica Ramos, és “fer més força i posar les necessitats de la zona a l’agenda política, i així aconseguir recursos econòmics per resoldre els seus problemes estructurals”. “Hem aconseguit moure les institucions per abordar les necessitats del territori i fer una dotació de recursos econòmics suficients per al Consorci del Besòs. Hem aconseguit que s’hi incorporin tant la Generalitat com l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i hem marcat una agenda política d’actuacions de millora de les condicions de vida del veïnat”, indica Ramos.
Els acords i compromisos inclouen mesures com ara la millora dels serveis socials i de les polítiques d’habitatge, el foment de l’ocupació -amb la formació i promoció de feina per a joves en els polígons industrials de la zona-; la millora de la qualitat ambiental, la depuració i la gestió sostenible del riu; o millores d’infraestructures i urbanístiques.
“Malgrat l’existència del Consorci del Besòs, els ajuntaments afectats han treballat molt poc per pal·liar la situació. Els cinc municipis treballen amb una visió massa local, que no abasta el conjunt dels problemes. Per exemple, hi ha un problema de seguretat que necessita un enfoc global: de la coordinació de les forces de seguretat i, alhora, de l’augment dels mediadors comunitaris”, afirma Ramos. Hi ha la necessitat d’un tractament integral i amb una perspectiva global de temes urbanístics i mediambientals, com ara la contaminació atmosfèrica provocada per la incineradora que hi ha a la cimentera de Montcada, la gestió conjunta dels residus o donar una solució a la situació dels assentaments existents en alguns barris de l’Eix Besòs.
Serveis socials mancats de recursos
L’Ajuntament no té pressupost suficient, ni en moltes ocasions competències, per afrontar un seguit de problemes estructurals. No pot incidir en els salaris, el cost de la vida o el preu de l’habitatge, però sí que gestiona serveis i polítiques socials i d’atenció directa a la ciutadania. I el balanç que en fa el moviment veïnal és, en la majoria dels casos, que es podria fer més. I que els avenços realitzats són fruit de la pressió sindical i laboral d’uns professionals molt conscienciats amb els objectius de les seves funcions.
Tot i que molts dels serveis estan consorciats entre Generalitat i Ajuntament -cosa que fa que el Consistori no pugui decidir sobre algunes polítiques-, hi ha marge per millorar les condicions laborals i l’oferta de serveis. A Municipalitzem, la plataforma de treballadores impulsada per internalitzar les plantilles dels serveis púbics municipals, consideren que, en moltes ocasions, és una qüestió de voluntat política. Que hi ha marge per municipalitzar serveis que són propis de l’Ajuntament i de primera necessitat. I assenyalen que els partits que governen a Barcelona són els mateixos que ho fan al govern central i que podrien derogar lleis que faciliten les privatitzacions.
Si bé el 2015 semblava que la municipalització de molts serveis estava a tocar -fins i tot el del subministrament de l’aigua-, el context polític ha alentit, quan no impedit, la internalització dels treballadors i treballadores públiques municipals. Les externalitzacions segueixen tenint un pes molt gran: són més de la meitat dels treballadors que gestionen els serveis públics locals, segons Municipalitzem.
Municipalització a cop de denúncia
Amb tot, al llarg dels dos darrers mandats s’han municipalitzat, a cop de denúncia per frau de llei, alguns serveis municipals. Així ha passat amb les treballadores del servei d’atenció a persones prostituïdes; els punts d’informació i atenció a dones; el servei d’atenció a les víctimes de violència masclista, o els educadors i educadores socials. Sempre gràcies a la lluita sindical. L’Ajuntament ha recorregut, en moltes ocasions, les sentències favorables a les treballadores, com és el cas del servei d’atenció a homes, mentre que el servei d’atenció a les persones sense llar està pendent de sentència, i, per exemple, el servei d’ajuda a domicili continua sent privat. Ara estan en lluita els treballadors del lleure i dels centres cívics i els serveis d’informació juvenil, i el govern municipal s’ha plantejat externalitzar el servei d’ajuda a la dependència.
Darrerament, les treballadores del servei d’atenció a les víctimes de violències masclistes, que ja estan internalitzats, s’han mobilitzat i han estat un exemple dels interessos comuns de persones treballadores públiques i usuàries. Es queixaven de la sobrecàrrega de feina i demanaven la incorporació de nous professionals, cosa que finalment han aconseguit, per, en definitiva, donar millor servei a la ciutadania.
Competències en serveis socials
L’Ajuntament de Barcelona té plena titularitat en la gestió dels serveis socials de la ciutat. Té competències per detectar i estudiar les necessitats socials del seu territori i crear i gestionar els serveis socials que consideri necessaris per cobrir-les, tant els propis com els delegats per altres Administracions, d’acord amb el pla estratègic corresponent. També elabora plans d’actuació, estableix els centres i serveis bàsics corresponents i els gestiona, en coordinació amb la Generalitat
i la resta d’ens supramunicipals, que també participen de les funcions d’inspecció i control d’aquests.
