Maria Teresa Martínez, Marcel·la Güell i Marta Carrera firmen aquest article de la vocalia de Sanitat de la Favb
A la ciutat de Barcelona hi ha 13.055 places residencials per a gent gran. 3.942 persones estan en llista d’espera al seu domicili o en situacions d’ingrés temporal. 4.121 que ja resideixen en algun centre estan en una llista d’espera per canviar a una plaça d’un lloc diferent per diferents motius. Les informacions de què disposem sobre aquestes persones provenen de familiars i amics, ja que es troben en una mena de llimbs que com veurem més endavant impossibilita tenir-ne una informació directa.
Gairebé tots els centres estan gestionats per empreses privades amb afany de lucre. Els preus que paga l’Administració com a tarifa diària pel grau més alt de dependència oscil·la entre els 61,5 i els 49,2 euros al dia. No cal ser gaire llest per veure que són quantitats totalment insuficients per garantir el benestar, pagar sous decents a les cuidadores i a més obtindre beneficis.
Tot i que són nombroses les queixes expressades pels familiars sobre manca de personal, baixa qualitat del menjar, insuficient manteniment amb deteriorament de les instal·lacions, falta de material d’higiene personal, deficient atenció mèdica i minsos programes de rehabilitació, les administracions responsables, Generalitat i Ajuntament, no saben res ni responen.
Podem dir que les persones grans ingressades en residències i en situació de dependència pateixen maltractament.
Maltractament institucional perquè no es destinen els recursos necessaris, no hi ha control ni auditories per saber si es compleixen les condicions dels contractes d’adjudicació, no tenen dret com la resta de persones de la ciutat a tota la cartera de serveis sanitaris ni a continuar sent atesos pel seu metge o metgessa de família. Tampoc se’ls té en compte en els plans de salut estacionals (Pla Integral d’Urgències a l’hivern i Pla d’actuació per prevenir els efectes de les onades de calor a l’estiu).
Maltractament social perquè amb l’actual sistema d’adjudicació de places no poden quedar-se al seu barri i a vegades ni a la ciutat, lluny d’amics, familiars i entorn conegut. No poden exercir els drets de ciutadania com el dret a votar i a la participació social.
Creiem que l’Ajuntament de Barcelona hauria de tenir les competències sobre la qualitat de vida d’aquestes persones que també són veïns i veïnes de la ciutat. Hauria d’exercir una tutela activa que vetllés perquè tinguin cobertes totes les necessitats i poder viure dignament.
Relacionem algunes recomanacions i canvis que permetrien avançar en aquest sentit.
- Lideratge polític de l’Ajuntament de Barcelona, com a nivell de govern més proper a la ciutadania, que vetlli perquè es garanteixin tots els drets de les persones grans “institucionalitzades” a la ciutat de Barcelona, mitjançant el desenvolupament ple de les competències recollides en la Carta Magna municipal. Molt especialment per mantenir el dret a la participació democràtica i a votar.
- Modificar i actualitzar la cartera de serveis socials de 2010. Que la ràtio de professional gero-cultor per a les persones més dependents, de grau 3, sigui com a mínim de 1 per a cada 8 persones.
- Millores en el manteniment de les infraestructures i els equips.
- Exigir que els requisits dels concursos no siguin de menys qualitat que els especificats a la cartera de serveis.
- Publicació de llistes d’espera actualitzades i sectoritzades territorialment perquè els interns puguin romandre a prop del seu entorn.
- Accés a la totalitat de la cartera de serveis sociosanitaris com la resta de ciutadans. Molt especialment als d’Atenció Primària.
- Mecanismes democràtics de participació en el funcionament dels centres. I facilitar la participació dels moviments veïnals del territori.
- Fer públiques la composició i les actes dels Consells de Participació de Centre.
- Fer com a mínim una inspecció anual de cada residència i publicació del resultat.
- Aplicació de la Llei de Transparència a les residències finançades amb diners públics.
- Dignificació del treball dels professionals que cuiden.
Les institucions publiciten contínuament nombrosos programes que diuen voler resoldre la situació de la gent gran: abordatge del maltractament a les persones grans, plans comunitaris sobre la solitud no desitjada, la visió de gènere en programes d’atenció… Però tots exclouen les persones dites “institucionalitzades”. Són persones que ja només existeixen per als seus familiars, si en tenen.
L’Ajuntament, que teòricament treballa per a totes les persones que viuen a la ciutat, s’ha de fer responsable de la cura de les que viuen en les residències assistides, que treballin en bones condicions les persones que les cuiden i del foment de la participació en el seu entorn.