Tel.: (+34) 93 412 76 00

“A la gent, quan li dius pel seu nom, li canvia la cara”

Xavi Artal reparteix el correu al carrer Escudellers i rodalies des de fa 17 anys. En fa 34 que és carter. Abans havia treballat a Rubí, a Sabadell, a l’Hospitalet… Però va ser en aquests carrers antics, bruts i de moral dubtosa del centre de Barcelona que va trobar la seva mitja taronja. “Això em va semblar com un poblet”.

Cada dia hi baixa des de casa seva, a Vilapicina -el barri on va néixer fa 53 anys i on mai no ha deixat de viure-, per repartir correspondència i fer de “facilitador públic”, que és com ell denomina a fer aquelles funcions que, sense contradir la legalitat, sobrepassen les seves obligacions com a carter. Rutines que en aquests carrerons del Gòtic, maltractats pel turisme massiu, la gentrificació, la pobresa i la desesperació, són un bon grapat.

Reconeix que aquest no és dels barris que donen més feina -“a les zones benestants la gent rep més cartes”-, però no s’avorreix pas. Explica mil històries; és un radar amb potes.

“La Conchita i l’Adrián, veïns de tota la vida, vivien al carrer Còdols. El propietari els va dir que, donat que el pis estava en males condicions, no calia que li seguissin pagant el lloguer. Ells m’ho van explicar, i vaig pensar que al quart mes sense pagar els enviarien un burofax per fer-los fora. Vaig anar corrent a dir-l’hi a la Mercè, del Centre de Dia, per cercar una solució, via Serveis Socials”. “Aquella gent feia fora els inquilins i destrossava els pisos perquè ningú no els ocupés, i allà deixava la runa. Jo, a la Conchita, li anava a comprar matacucarachas, al Vicente, un colmado que hi havia”.

El Xavi coneix els veïns pel seu nom, i segurament aquest ha estat el seu secret per guanyar-se’n la confiança: “Quan els dius: ‘Bon dia, Abdelá’, ‘Bon dia, Halila’, ‘Bon dia, Manuela’…, els canvia la cara”.

Al barri ha conegut gent de les successives onades migratòries: “La dels pares, que van venir d’Aragó i Andalusia, barrejada amb la gent de Bangla Desh o el Senegal”. I una realitat inesperada: “Hi viu molta gent gran homosexual. Això va ser el centre gai de Barcelona als anys seixanta, setanta i vuitanta; i la gent s’hi quedava a viure”. Era, potser, el Gaixample de l’època? “Bueno, jo sempre dic que no sóc gai: jo sóc marica, perquè els gais viuen a l’Eixample”, bromeja.

Defensa que, quan tens una actitud d’obrir-te, la gent s’obre amb tu. “T’expliquen: ‘Jo era estiva’, ‘Jo treballava de camàlic’, ‘Jo… no era puta, pero mi marido estaba en casa y yo daba los jabones en la calle Robadors‘”.

Quan li preguntem si ha hagut de repartir moltes citacions judicials al barri, reconeix que sí. “Però també vaig haver de repartir molts PIRMI. I el 2008 la Generalitat els va tallar de cop. Un mes d’agost. Va ser la situació més bèstia que he viscut en 34 anys que porto fent de carter”.

La seva feina durant les pitjors setmanes de la pandèmia, les del confinament total, la recorda amb tristor i com una pel·lícula de ciència-ficció: “Durant la Setmana Santa no hi havia ningú pel carrer. Un dia jo estava tot sol a la Rambla de Santa Mònica, amb el meu carret, a les dotze del migdia, i de cop i volta van començar a sonar les campanes de Sant Josep Oriol, les de la Mercè, les de Sant Agustí…, les senties totes. Jo pensava: ‘Ara vindrà un cocoon i se m’endurà, i el pitjor de tot és que ningú se n’assabentarà’”.

Aquells dies va poder entregar el 100% dels certificats. “No m’havia passat en la vida. Tothom era a casa. La gent va ser molt obedient”. Explica que un dia es va dedicar a comptar la gent que trobava pel carrer. Vint-i-tres persones, del Gòtic fins a Fabra i Puig. Sense comptar la gent que viu al carrer. “Aquests no van marxar. Com el Pedro i l’Antonio, que viuen a Escudellers. No van anar a cap alberg, perquè tenen gos, el Blanquito. ‘Y si nos vamos’, ens explicaven a mi i a la fornera, ‘¿quién le irá a hacer la compra a la Libertad, a la Antonia, al Diego…?’. Ells han estat cuidant i mimant a tota aquesta gent gran del barri. I són nois del carrer. I ja ho feien abans de la pandèmia”.

Durant molt de temps el Xavi va ser president de l’Ateneu Popular 9 Barris. No fa gaire que ha ficat la poteta a L’Harmonia, a Sant Andreu. I com que no vol que els seus estalvis estiguin a La Caixa, els té a Coop57, una cooperativa que finança projectes que, d’una altra manera, no tirarien endavant. Ens parla de la iniciativa Gazpacho Gitano, un projecte de cuina comunal i per a la reinserció al barri de les Tres Mil Viviendas de Sevilla. “És emocionant, perquè és pura base, puro barrio dignificant-se”.

En 10 anys, explica, el Gòtic ha perdut el 40% de la població. I enumera el reguitzell de comerços que han tancat per donar pas a “cucuruchitos de jamón, helados superexóticos, masajes, supermercats d’alcohol…”. “La pandèmia ens ha de permetre fer una reflexió de quina ciutat volem”. Com ens en sortirem? “Amb economia social i solidaria, i amb cooperació de tots els espais comuns”.

Els actors d’aquesta pel·lícula: el CAP Gòtic, el Centre de Dia, els Serveis Socials, La Negreta… “Y el cartero”.

Xavi Artal, carter del Gòtic i activista veïnal

Favb.cat