Tel.: (+34) 93 412 76 00

“L’Ajuntament ha viscut malament les crítiques dels moviments socials”

Iolanda Fresnillo treballa com a investigadora i consultora sobre deute, desenvolupament, finances responsables i polítiques públiques. Activista en moviments socials i de barri i en constant lluita per la justícia econòmica, política, social, ambiental i de gènere, ens trobem amb ella a les portes d’unes noves eleccions municipals per repassar els quatre anys d’una Barcelona governada per un ajuntament del canvi. S’ha subvertit la institució? Des de l’administració es pot fer efectiva la proclama “Sí se puede”?

Quin balanç fas d’aquests darrers quatre anys amb un Ajuntament del canvi?
Jo els valoraria com a positius. S’han fet coses que feia molt de temps que era necessari fer i que ni tan sols estaven a l’agenda de ningú. Però són insuficients.

És cert que, per a qualsevol grup polític que vulgui entrar a una institució amb una agenda de canvi, quatre anys són pocs, però és que, a més, en aquest cas es tractava de persones que no sabien com funcionava l’administració. Venien d’un altre món i van necessitar més temps de l’habitual per començar a tirar endavant mesures més agosarades o de més calat. Les que volíem veure més transformacions a la ciutat ens hem quedat una mica amb la mel als llavis, però a la vegada entenc el perquè.

Amb l’aposta d’Ada Colau com a cap de llista de Barcelona en Comú hi ha qui va entendre que el missatge era que s’aniria una mica més enllà de la institució.
Sí, i això no ha passat. Moltes ens hem adonat que hi ha coses que no poden passar des de la institució: la subversió ha de ser més des de fora que des de dins, o amb un aliat a dins, però amb una pressió molt més forta des del carrer.

La institució és molt més que aquell qui la governa, perquè hi ha unes dinàmiques, unes estructures i una cultura política determinada molt instaurada. Parlo sobretot dels equips tècnics i directius. Si vols anar més enllà de la institució i que funcioni, tot això ho necessites. Comptar amb aquesta estructura per fer un procés de transformació és molt més lent del que ens imaginàvem.

Els anys previs al govern de BeC s’havia viscut molta ebullició als carrers, amb el 15-M com a màxim exponent. S’ha suavitzat la tensió entre moviments socials i institució?
És un procés bastant habitual. De cop i volta, tens un aliat a l’Ajuntament, algú que veus com a tal i que vols donar-li temps i confiança. En segon lloc, sempre que hi ha un canvi cap a un govern més d’esquerres, hi ha una certa desmobilització. Després, el mateix cicle dels moviments socials va amb pics i baixos, i no els hi podem demanar que estiguin permanentment al carrer, perquè també necessiten ser als barris, fent la feina de formigueta per poder acumular forces.

Un darrer factor és la difícil relació que existeix amb aquells que fan el pas a la institució. Des de l’Ajuntament de Barcelona s’han viscut molt malament les crítiques que venien dels moviments socials. En alguns casos, s’han entès com una traïció. Així i tot, penso que, sobretot els darrers anys, hi ha hagut més mobilització al voltant de tot el tema de la gentrificació i el turisme, i això ha propiciat que l’Ajuntament faci les actuacions que ha fet. El de Barcelona, segurament, podria haver fet servir eines més agosarades, però és dels que ha impulsat més mesures gràcies al fet que hi havia presència als carrers.

Quines són les principals assignatures pendents?
Una d’elles és la mobilitat. Crec que és on s’han fet iniciatives més tímides i on calen polítiques més valentes, per a la nostra pròpia supervivència. Però clar, perquè tinguin èxit és necessària una estratègia coordinadíssima i que tothom vagi en la mateixa direcció: personal de districte, tècnics de barri, tècnics d’urbanisme, de mobilitat, de dinamització comunitària, etc. I la coordinació entre àrees és la gran assignatura pendent de les administracions.

Hi ha hagut un intent d’acostar la ciutadania a mecanismes de participació directa. Com ho valores?
Fins al 2015, la política de participació de l’Ajuntament havia estat bastant de façana. L’arribada de BeC posa sobre la taula la possibilitat de fer-la real. Participació vol dir que la ciutadania tingui capacitat de decisió, no només opinió, que és el que hi havia abans.

Quin és el problema? S’ha saturat la societat civil organitzada amb múltiples processos participatius i no s’ha fet seguiment d’allò en el que ja havien participat. Potser l’aprenentatge és que hem de ser menys ambiciosos quant a aplicar participació a tot, i ser més curosos amb la qualitat de la participació. S’han fet passos, alguns clau, però cal una feina més artesanal als barris, a les escoles, als centres de treball… i també donar temps als processos. No pots fer una proposta i donar-li tres mesos de vida, perquè només en construir la comunitat que voldrà participar-hi i fer-ne seguiment, et menges aquest temps.

Com valores el debat sobre la seguretat?
M’ha semblat que ha faltat una estratègia clara. Des de l’esquerra ens costa molt abordar aquest tema, ens incomoda i no tenim una proposta concreta. El problema és que un increment en la percepció d’inseguretat pot conduir a una deriva securitària, i nosaltres no volem ni més policia ni més ordenances de civisme. Volem més processos comunitaris i veïnals. Hem de saber senyalar els responsables reals de la inseguretat -els bancs, que tenen pisos abandonats i no els posen en lloguer social, o la llei d’estrangeria- i donar la volta al discurs que culpabilitza les mateixes classes populars d’aquesta situació.

Hi ha hagut sectors que esgrimeixen, segurament amb arguments molt simplistes, que “en els anys de mandat de Colau hi ha hagut més desnonaments”.
Aquí hi ha un tema de limitació de competències claríssim. Tanmateix, hi ha àmbits on es podria haver estat més agosarat. No sé amb quines dificultats s’han trobat, però tenim eines -el tanteig i retracte o les àrees de conservació i rehabilitació- que permeten fer una política més agressiva per recuperar habitatge per al sector públic i no s’han posat en marxa del tot. S’ha de ser més valent. Segurament dir-ho és fàcil i fer-ho, no tant, perquè t’estàs enfrontant a monstres, al capital global.

L’ordenança del civisme és un altre dels temes sobre els quals hi havia moltes expectatives posades en aquest Ajuntament.
Interpreto que políticament han seguit una estratègia de no portar al ple coses que tenien perdudes. Per derogar l’ordenança necessitaven el suport d’ERC i el PSC, i no el tenien. Entenc l’estratègia política, però crec que el tema s’hauria hagut de debatre més en obert. Fa poc es va aprovar l’estratègia de la ciutat jugable, que semblava derogar la prohibició de jugar a pilota a les places, però s’ha fet tímidament, sense fer referència a l’ordenança. He trobat a faltar un debat sobre el contingut: volem una ciutat securitzada i gairebé policial, on tot es resol amb multes, o volem una altra cosa?

Hi ha hagut dues forces de les esquerres transformadores entre les quals es podrien haver teixit més aliances.
La mateixa configuració de BeC parteix d’una no entesa amb la CUP: a Barcelona, a diferència de Badalona, s’ha optat per una coalició d’esquerres amb Iniciativa i sense la CUP, i la relació és complicada. No hi ha un únic responsable, crec que en els dos casos hi ha hagut estratègies que no han buscat bastir ponts, i a mi això m’ha decebut. Es podria haver fet un treball comú per impulsar estratègies transformadores i pressionar ERC (i fins i tot el PSC!) cap a una línia determinada.

Què és dret a la ciutat?
El dret a decidir com ha de ser la ciutat on volem viure. És la translació del concepte de ciutadania a l’àmbit urbà, i implica tant el desplegament d’una ciutat més democràtica com posar fre als operadors econòmics perquè no decideixin la ciutat per nosaltres. Ara mateix, la configuració de la ciutat, del que acaba sent un barri o no, ho decideixen els inversors, ni tan sols l’Ajuntament. El dret a la ciutat vol dir subvertir això.

Iolanda Fresnillo, sociòloga i activista

Favb.cat