Tel.: (+34) 93 412 76 00

“Una modalitat de teletreball al cent per cent no és viable”

En el context de pandèmia, el treball a distància va aparèixer com una possible solució per a una part de les persones treballadores. Però tal com es va plantejar, sense una regulació i de forma obligatòria, podria reforçar les desigualtats. Així ho veu Sara Moreno, professora de Sociologia de la UAB i especialitzada en temps, treball i gènere. Amb ella parlem de les “trampes” del teletreball i dels efectes que pot tenir des d’una perspectiva de gènere i de classe.

Què opines del teletreball?

Els orígens del que anomenem teletreball els ubiquem en plena crisi del petroli, els anys 70. Les dues característiques bàsiques de teletreball són el desplaçament del centre de treball a la llar i l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Sempre ha anat apareixent com a resposta a les crisis: abans de la pandèmia es parlava molt de l’emergència climàtica i del problema de la mobilitat, i el teletreball llavors apareixia com una opció. També havia aparegut com una possible solució als problemes de conciliació.

Tanmateix, l’experiència de treballar a casa ha sigut molt diferent en funció del gènere. Històricament, les dones han treballat a la llar teixint, cosint, empaquetant, etc. En tenim milers d’exemples, que no es poden considerar teletreball perquè no hi havia tecnologia de la informació i la comunicació, sinó que hi havia treball manual que es feia des de la informalitat i en plena sincronia amb la dinàmica de casa. En masculí, l’experiència era absolutament diferent: el notari, l’advocat, el metge que tenia el consultori o un despatx a casa, absolutament aïllat de la llar i del treball domèstic i de cures. Un espai preservat, privilegiat i sense interferències de la dinàmica de la vida quotidiana.

Llavors, l’experiència del teletreball amb les característiques bàsiques que apuntaves aquí quasi no existia fins a la Covid?

Abans de la crisi de la Covid el teletreball tenia molt poca presència en el nostre context; només el 4 o 4,5% de la població treballadora ho feia dos o tres dies a la setmana i poc més d’un 3%, com a modalitat fixa. Tenim una cultura laboral molt presencialista on es reprodueix la falsa idea que qui passa més hores a la feina és qui més treballa.

No tenim ni una cultura ni una regulació mínimament estable i sòlida perquè el teletreball no redundi en les desigualtats; en particular, en les de gènere i les de classe. Si el teletreball es presenta com una solució a tots els mals sense que hi hagi una regulació, si no s’executa de manera planificada, sense improvisar, acaba reforçant les desigualtats de partida que ja existeixen.

Per què el teletreball pot reforçar les desigualtats de gènere?

En el context de la Covid, per una banda, hi havia els serveis essencials, on hi entrarien des dels metges fins al personal de neteja, molt precaritzat i molt feminitzat. Després, hi ha hagut els llocs de treball en quarantena, que ni eren essencials ni teletreballables, com l’hostaleria, la restauració, el petit comerç i altres serveis, que en bona part són també molt feminitzats i que han expulsat moltes dones del mercat de treball. Per això els ERTO han afectat més les dones que els homes.

D’altra banda, hi ha hagut serveis no essencials que s’han posat en quarantena però que s’han recuperat abans, que són els més masculinitzats: la indústria i la construcció. Aquesta gestió ha tingut un impacte de gènere claríssim! I per últim, el quart paquet ha estat el dels llocs de treball teletreballables.

Aquí és on es veuen, també, les desigualtats de classe?

El perfil de persona que ha pogut treballar a distància té estudis mitjans alts i està més ben posicionada en el mercat laboral. Durant el confinament, hi ha hagut molts llocs de treball que no eren teletreballables, i són precisament els més precaris. Però és que dins de les feines que sí que ho eren s’han reproduït també les desigualtats, per això dic que el gènere, per a mi, és la variable clau.

En un mateix espai hem hagut de simultaniejar totes les activitats: el treball remunerat, domèstic i de cura. No hem conciliat, ho hem fet tot a la vegada, i les interrupcions, les fragmentacions i els horaris absolutament intempestius és el que ha primat, en especial en el cas de les dones.

Hi ha dades que apunten que això ha tingut costos per a la seva salut: més ansietat, estrès i angoixa durant l’època dura del confinament. I a això se li sumen qüestions que tenen a veure amb problemes estructurals del mercat de treball, com el tema de les ciberviolències: a algunes treballadores, sobretot, se’ls ha requerit que durant el seu horari laboral tinguessin l’ordinador amb la càmera encesa.

I no s’hi podien negar?

Hi ha molt desconeixement, no sabem fins on arriben els nostres drets, fins on podem dir que això és la nostra privacitat i que no se’ns pot exigir tenir la càmera oberta. Ens manca molta formació.

La manca de formació i d’una regulació ha permès que es produeixin abusos en el camp laboral?

Efectivament. Sense aquestes dues coses no tens un marc de referència per saber què es pot fer i què no, o què et poden exigir. Moltes coses van quedar obertes, la qual cosa desprotegeix els treballadors.

El teletreball té potencialitat, sí, però s’ha de regular, han d’haver-hi estructures i al final no pot suposar traslladar-los a ells els costos de la producció, sigui intel·lectual o manual. No podem pretendre que es faci sense que la persona treballadora tingui una compensació salarial per utilitzar la llum, l’internet i l’ordinador de casa seva, o sense que hi hagi directament una facilitació d’aquests recursos per part de l’empresa. I a banda, les recomanacions al voltant del teletreball diuen que està bé sempre que sigui voluntari i combinat amb la presencialitat. El teletreball total no és bo.

Per què no?

Pels possibles costos laborals. Tornem al gènere: el retorn a la presencialitat ha estat major en el cas dels homes que de les dones. Penso que una de les millors polítiques d’igualtat seria fomentar el retorn a la presencialitat de les dones, perquè voldria dir que serien els homes els que es quedarien a casa assumint la responsabilitat del treball domèstic i de cura.

Una situació de confinament, a banda dels costos de salut, de gestió del temps i de conciliació, segurament a mig termini també tindrà costos en promoció laboral. Si tu no hi ets presencialment, sempre trobaràs més obstacles, i aquesta és una de les grans trampes del teletreball o del treball a distància sobrevingut i imposat. Pots fer la feina i ser molt efectiva, però quan s’hagi de promocionar algú, si no hi ets físicament, no se’t tindrà tan present.

El teletreball genera aïllament físic entre els treballadors. Això, sumat al fet que el centre de treball desapareix, pot dificultar l’organització col·lectiva? És un dels riscos?

En el cas de treballadors que de cop es posen a treballar a distància però que prèviament tenien una bona organització col·lectiva, una acció política amb un discurs, una organització, una coordinació, unes reivindicacions i que actuaven com a agent social, en una situació sobrevinguda de treball remot aconsegueixen trobar els mecanismes per continuar amb aquesta acció col·lectiva.

Quan no hi havia aquesta prèvia, organitzar-se col·lectivament és molt més difícil. Treballar a distància té un component d’aïllament social i, per molt que haguem explotat totes les potencialitats de la virtualitat, això també té límits. Fa més difícil trobar espais per socialitzar i posar en comú situacions que provoquen mal estar o donen peu a articular una demanda col·lectiva.

El teletreball exclou la part més intuïtiva, la virtualitat la capa. Quins efectes pot tenir això en les professions que optin per aquesta modalitat?

Hem d’entendre que una modalitat de 100% teletreball no és viable. Hi ha una sèrie de factors, competències i habilitats que no podem desenvolupar davant d’una pantalla. Existeixen aspectes del treball en equip que no es poden suplir virtualment.

En lògica productiva podríem dir que som més productius amb una modalitat mixta, però des d’una lògica humana i de funcionament de les relacions socials, també. Hi ha intangibles que la virtualitat no pot suplir, i des d’un punt de vista normatiu, hauríem de renunciar a qualsevol tipus d’organització social que passés tota per la virtualitat.

Sara Moreno a la Colònia Castells de les Corts

Favb.cat