Tel.: (+34) 93 412 76 00

“El PSOE i el PP han sostingut la política franquista d’habitatge”

A la seu del Sindicat de Llogaters, al carrer de Villarroel 10, se’n prepara una de grossa. Hi ha una taula plena d’octavetes de la manifestació del 6 d’abril contra els lloguers abusius, organitzada pel moviment per l’habitatge, una coalició d’entitats, assemblees i sindicats de barri que han decidit que ha arribat l’hora de punxar la bombolla. Alguns voluntaris s’han repartit els llocs on distribuir-les. “Com les agafa la gent! És una passada!”, s’apropa i comenta una de les veïnes implicades en la lluita, que se n’enduu un grapat més per repartir. “La bombolla i l’especulació immobiliària afecta una gran majoria social, de forma transversal”, afegeix Jaime Palomera, el portaveu del Sindicat de Llogaters.

Doctor en Antropologia Econòmica, Palomera és especialista en habitatge, transformació urbana i sector immobiliari-financer. Fa recerca a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma Barcelona i a La Hidra Cooperativa, i ha estat investigador convidat al Graduate Center de Nova York i a l’Escola d’Estudis Superiors en Ciències Socials de París.

A casa seva, el portaveu del Sindicat de Llogaters predica amb l’exemple: sempre ha viscut de lloguer. I també n’ha patit les conseqüències: el 2017, pocs mesos després que es comencessin a fer les reunions del grup promotor del Sindicat -amb entitats socials, assemblees de barri, veïns, afectats i, fins i tot, propietaris preocupats-, l’amo del seu pis -que ho era també de tot el bloc, i d’un altre edifici més!- va exigir-li una pujada del 30%.

Res que no hagin patit milers de barcelonins i barcelonines els darrers anys.

En què consisteix aquesta ‘bombolla’ del lloguer?
L’economia neoliberal interpreta que hi ha bombolla quan es registren uns alts nivells d’endeutament. Nosaltres utilitzem el concepte quan els preus augmenten de forma artificial, de manera que hi ha una desproporció entre els ingressos de la gent i els lloguers.

I com s’apugen els lloguers “de forma artificial”?
A través de la reforma del mercat de l’habitatge del 2012; una intervenció decidida de l’Estat, llavors governat pel Partit Popular (PP), que va posar una catifa vermella perquè els grans fons d’inversió -a través de les socimis– poguessin comprar habitatge i destinar-lo a lloguer, amb grans beneficis fiscals.

El 2013, a més, es va reformar la llei d’arrendaments urbans, que reduïa la durada dels contractes i facilitava l’expulsió del llogater al primer impagament. El PP va aconseguir que qui vivia de lloguer estigués sotmès a una constant rotació, que es generés una demanda artificial. Al 2015, els preus van començar a disparar-se.

Quin era l’objectiu d’aquests canvis legislatius?
Els llogaters havien començat a augmentar el 2008. No perquè el lloguer fos més atractiu, sinó perquè molts no podien o no volien hipotecar-se. Quan veuen que s’hi pot fer negoci, l’Estat lubrica el procés i, en comptes de fer política d’habitatge, fa política d’especulació amb l’habitatge: converteix el lloguer en un negoci atractiu per al capital financer.

El 30% de les finances globals ja es destinen a mercats immobiliaris; en molts casos per destinar-lo al lloguer. O per mantenir l’habitatge buit. Al centre de París hi ha 40.000 habitatges buits. I a Nova York, més de 200.000. L’habitatge ha esdevingut un mer refugi del capital financer.

Quina és la situació a Barcelona?
S’han adaptat les condicions de vida de la població a les necessitats de les empreses immobiliàries i els fons d’inversió, que sovint utilitzen capital provinent de les finances globals. Elix és un fons d’inversió de capital suposadament català que treballa cada vegada més amb capital de Wall Street -de KKR, gestionada per un ex de JP Morgan-; i s’està dedicant a comprar edificis a Barcelona.

Molts fons d’inversió compren i buiden habitatges suposadament per llogar-los, però els mantenen buits 18 o 24 mesos. Per després vendre’ls.

Tot això afecta els petits propietaris, que també acaben apujant els preus?
Sí. Blackstone, que sovint s’ha quedat pisos provinents de la crisi hipotecària, apuja els preus per sobre de la mitjana, independentment de l’estat de l’habitatge. Quan el petit propietari veu que un pis en pitjors condicions que el seu es lloga a un preu superior, potser no farà una pujada tan forta, però n’apujarà el preu. És veritat que, quantitativament, els fons d’inversió no controlen una part tan gran del mercat, però són una influència.

I en tot això, on queda el dret a l’habitatge que garanteix la Constitució?
Crec que molt poca gent discutiria que l’habitatge ha de ser un dret universal com la sanitat, l’educació o les pensions. Però l’Estat sempre ha format part de l’engranatge de la indústria immobiliària. Des del franquisme. Abans que Margaret Thatcher digués que calia privatitzar l’habitatge públic a Anglaterra, Franco i el seu Ministeri ja havien conclòs que calia finançar habitatge amb diner públic perquè després, al cap d’uns anys, s’incorporés al mercat privat.

Molts polígons de la perifèria barcelonina es van aixecar així.
Als anys setanta, el moviment veïnal va criticar molt aquell model de ciutat. Però es va fer una lectura sobretot urbanística. La gran carència -no només del moviment veïnal- és no haver defensat que no només volem pisos, sinó que els volem públics i de lloguer.

Si no s’hagués privatitzat el que es va construir des dels cinquanta, tindríem un 40% d’habitatge públic. El PSOE i el PP, en democràcia, han sostingut aquesta política franquista d’habitatge.

Hi ha qui diu que obligar les immobiliàries a destinar el 30% dels pisos nous o rehabilitats a habitatge protegit contribuirà a fer pujar els preus.
És curiós que aquells que es beneficien de les pujades diguin: “Compte, que amb això pugen els preus!” [Somriu].

Els preus es formen a partir del preu del sòl. Si el promotor sap que vendrà el 30% dels pisos a un preu més baix, voldrà pagar menys pel sòl, perquè n’esperarà menys benefici. Qui surt perjudicat? El propietari del sòl; la màxima expressió del rendista. No està malament que qui no aporta res en el procés productiu obtingui menys rendes.

La gent s’ha resignat a marxar fora de la ciutat?
Més que gentrificació, en el sentit de desplaçament de la població fora de la ciutat i substitució per unes classes més benestants, el que veiem és que una majoria de la ciutadania s’està veient sotmesa a una precarietat residencial. Hi ha persones que en cinc anys han viscut en tres habitatges en el mateix barri. La gent vol seguir vivint a la seva ciutat. O ha de viure a la seva ciutat, perquè treballa aquí o hi té l’escola dels nens.

Llavors allò que diuen que els veïns del centre marxen fora i fan pujar els preus…?
Això és un rumor. Una llegenda que també reprodueixen alguns experts. Que ens ensenyin un estudi que demostri aquest procés d’expulsió i desplaçament concatenat a l’àrea metropolitana. La idea del desplaçament és atractiva. Però no tenim dades. I l’evidència més aviat ho desmenteix. Els preus es van disparar en paral·lel al mateix temps a tot arreu.

Com punxem la bombolla?
Cal vincular els preus de l’habitatge als sous. Cal que l’Administració faci un índex de preus que inclogui variables socioeconòmiques, com ara la renda familiar o l’índex d’atur. L’Administració no és Idealista: l’índex no pot reflectir només els preus de mercat, com s’ha fet a Alemanya. Si es fa així, estem legitimant els preus en un context de bombolla.

També exigim que, com ja passa a Alemanya o a Àustria, el contracte es renovi automàticament, a menys que hi hagi una necessitat familiar del propietari o una causa de força major. Això dona estabilitat al lloguer i fa que hi hagi alternatives a hipotecar-se de per vida. Cal vincular el lloguer a l’estabilitat i la seguretat, com històricament s’ha fet amb la hipoteca.

Jaime Palomera, davant la seu del Sindicat de Llogaters

Favb.cat