El passat dimarts 24 de febrer la Favb, juntament amb els sindicats CCOO i UGT, la PAH, l’Observatori DESC, la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya, ECOM, la Fundació Arrels, la Fundació APIP-ACAM i Entrepobles, presentava en roda de premsa al Col·legi de Periodistes de Catalunya la Crida a un Pacte per a l’Habitatge 2020-2030.
Una posada de llarg en un marc destacat i amic per a un treball intens que hem desenvolupat al llarg dels últims mesos al voltant d’una iniciativa que tots hem assumit ja com inajornable.
Perquè aquesta crida busca una resposta urgent, eficient i consensuada a la greu crisi de l’habitatge que viuen tant la nostra ciutat com el país sencer, i invoca un gran acord entre institucions -de l’Estat, de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona-, societat civil, sindicats, entitats socials i grups polítics. Un pacte que assumeixi la necessitat de garantir el dret a l’habitatge com un dret de caràcter bàsic i universal, i que per tant destini una forta inversió i intervenció públiques a la construcció d’un sector públic potent i equilibrador del mercat.
Dins d’un mercat globalitzat, la ciutat s’ha convertit en objecte d’extracció i l’especulació immobiliària ha assolit dimensions que estan fora de control, un fenomen que comporta processos d’expulsió veïnal dels barris i els converteix en territoris temàtics al servei dels sectors financer i immobiliari.
No diem res de nou si recordem que el mercat està desbocat, amb preus mitjans de lloguer que baten rècords trimestre rere trimestre a la nostra ciutat, (1.005,79 euros al tercer de 2019), cavalcant sobre el patiment insuportable que provoquen els desnonaments, els comptabilitzats i els invisibles, encara més nombrosos, i que ja són actualment en un 85% producte de l’impagament dels lloguers.
Davant la gravetat de la crisi, resulta imperatiu modificar el marc legislatiu, començant per la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) i desplegant la Llei pel Dret a l’habitatge 18/2007 en tots els seus aspectes. I donar suport a la població afectada, al trencament del seu projecte de vida i a la desubicació de l’entorn social que comporta el fenomen de la gentrificació, que afecta fonamentalment els barris centrals de la ciutat, tant per la pèrdua d’habitatge i canvis d’usos en termes quantitatius, com per la permanent expulsió de la classe treballadora i de les classes mitjanes empobrides.
També s’han d’atendre urgentment les persones sense llar, víctimes de violències diverses i agreujades en el cas de les dones, però sobretot fer polítiques de prevenció per evitar que la gent acabi al carrer, implementant més i millors ajuts al lloguer, ajuts d’urgència, modificant els topalls mínims d’accés als habitatges protegits, facilitant els ajuts a la rehabilitació…
I és clar, destinar un finançament especial a la producció d’un parc d’habitatge protegit. L’Estat hauria de destinar un 2% del PIB a polítiques d’emergència per a la consecució d’un parc de lloguer del 15%, xifra que ens aproparia una mica a països del nostre entorn.
I com no esmentar la precarietat laboral a què han abocat les reformes laborals de 2010 i 2012! La relació entre salaris i possibilitat d’accés a l’habitatge és directa i romandrà negada mentre no es recuperi el treball de qualitat.
Polítiques integrals
La crisi de l’habitatge, ho sabem tots, s’ha convertit en un conjunt de conflictes complexos que requereixen solucions complexes. És per això que per abordar-la calen polítiques integrals i avançar en la regulació del conjunt de factors que intervenen en el mercat de l’habitatge, que nosaltres hem numerat en 21.
Amb propostes de solució molt diverses, algunes d’innovadores, com abordar la qüestió d’un parc d’habitatge envellit en mans d’una població envellida a través d’un mecanisme d’hipoteca inversa pública. O la modificació de l’Article 3 de la Llei 18/2007 pel Dret a l’habitatge, amb la reducció a un any del termini en la definició d’habitatge buit o permanentment desocupat. O una nova fiscalitat, via la Llei d’Urbanisme, sobre àrees que milloren sensiblement la seva qualitat urbana amb projectes de reforma integral.
Certament, a nivell de control i fruit de la pressió social, alguna cosa es comença a moure. La Unitat Contra l’Exclusió Residencial (UCER) i el servei SIPHO que l’Ajuntament de Barcelona va posar en marxa el 2015, tot i les seves limitacions, han atès més de 6.500 famílies. El recent Decret 17/2019 de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge, ampliat gràcies a les aportacions de les entitats socials, intenta protegir les famílies en situació de vulnerabilitat, i evitar que puguin ser desnonades sense haver ofert un lloguer social als afectats. Ara caldrà que la judicatura se subjecti a la llei i deixi de dictar ordres que no s’ajusten a dret, com en el cas del bloc Llavors i tants d’altres que continuarem denunciant infatigablement.
Per altra banda, fa tan sols una setmana que la CNMC (Comisión Nacional de Mercados y Competencia) va obrir un expedient sancionador a set plataformes digitals immobiliàries, entre elles Idealista, per pactar de forma coordinada pràctiques que els permeten incrementar artificialment preus i determinades condicions. Ja era hora!
Fa temps que ho denunciem: els preus dels lloguers es construeixen en les plataformes digitals sense cap mena de control ni reglamentació. Esperem ara que la instrucció i la resolució no es dilatin interminablement. Seria font d’estudi necessari analitzar a més a més com influeix en aquesta construcció fictícia dels preus la latència dels pisos buits per períodes de dos anys en els anuncis i la conseqüent contracció de l’oferta. El Govern central també ha anunciat una propera regulació dels lloguers, aquesta vegada sí, que ja veurem com es materialitza…
És el moment adient, necessari i urgent, creiem que ho compartim tots, per a la renovació d’un Pacte per a l’Habitatge amb un abast mínim de 10 anys que pugui ser assumit per entitats socials, sindicats, societat civil, grups polítics, sector privat i institucions de l’Estat, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona.
És per això que emplacem cada institució a fer la seva feina, mentre els col·lectius i entitats fem la nostra, que serà reclamar insistentment i incansablement el dret a un habitatge digne per a tothom.
Ana Menéndez és la presidenta de la Favb
