Durant la dècada dels anys 70 el Metro començava a arribar als barris de manera lenta i escalonada: el 1970 a Vilapicina; el 1974 a Torras i Bages i el Guinardó; el 1975 al Paral·lel; el 1976 a la Barceloneta; el 1977 a Selva de Mar i el Poblenou.
Amb motiu de les primeres eleccions democràtiques de l’any 1979, les associacions veïnals barcelonines van fer públic un manifest-memoràndum on un dels punts importants era l’exigència que la xarxa de Metro arribés a les perifèries. Una reivindicació que es va traslladar a tots els candidats a l’alcaldia en un debat que es va celebrar a La Flor de Maig. Començava una llarga lluita per pal·liar la incomunicació de molts barris de la ciutat.
L’any 1978 la Generalitat va rebre la transferència de competències en matèria de transport públic i l’any següent es va crear Transport Municipals de Barcelona (TMB). El 1984 es va aprovar el primer pla del metro, que contemplava el perllongament de les línies 1, 3 i 4. La línia 2 enllaçava el Paral·lel amb Pep Ventura, a Badalona. Però van passar els anys i es van perdre oportunitats: el 1986 Barcelona va ser designada seu dels Jocs Olímpic i, en aprovar les inversions, es va prioritzar la construcció de les rondes en detriment del Metro i el transport públic.
A cada districte, a cada barriada, es multiplicaven les mobilitzacions. Es va fer un esforç per unificar reivindicacions, com quan el 4 de març de 1992 la Plataforma en Defensa del Transport Públic (PTP) va organitzar una jornada de lluita contra l’augment de les tarifes i perquè el Metro arribés a tots els barris. Es va coordinar una acció de protesta en què es van repartir milers de bitllets amb la frase “jo no pago” i 150.000 usuaris es van colar al Metro el mateix dia.
El 2005 va ser any d’eleccions municipals. Tots els candidats a l’alcaldia es van comprometre a treballar perquè el Metro arribés als barris. Molts veïns de Nou Barris recorden el míting de Jordi Pujol prometent que faria arribar el Metro a Ciutat Meridiana. En un any, les promeses van caure en sac foradat. El 21 de juny de 2006 els barris afectats, amb la Favb al capdavant, van organitzar una performance reivindicativa a la plaça Sant Jaume en la qual es va construir una estació de cartró-pedra on va arribar una petita vagoneta repleta de passatgers. Es van lliurar escrits a l’Ajuntament i la Generalitat exigint que els pressupostos de 2007 incloguessin els metros reivindicats. Vegem de manera detallada els processos de lluita que han portat a terme els diferents barris.
Trinitat Vella
L’any 1973 va començar una forta lluita del veïnat de Santa Coloma de Gramenet per la millora del transport públic. Durant diferents setmanes, cada matinada els veïns recorrien en manifestació el camí que portava de Santa Coloma a l’estació del Metro de Torras i Bages, passant pels límits de Trinitat Vella. El barri es va sensibilitzar i va començar la seva mobilització, amb talls de trànsit a la carretera de Ribes i a la Meridiana. L’ocupació de vies a Torras i Bages en una multitudinària manifestació va ser reprimida pels antiavalots. En el transcurs d’una concentració davant del districte (era l’any 1977), van aconseguir una reunió amb l’alcalde Josep Maria Socías Humbert, que es va comprometre que el Metro arribés al barri de Trinitat Vella. Es va inaugurar l’any 1983.
Sant Antoni i Sant Martí
Les obres de la Línia 2 estaven aturades des de l’any 1973. Després de molt reclamar, quan finalment van acabar l’any 1994 es va descobrir que els trens que hi havien de circular no estaven comprats, i el servei no es va posar en funcionament fins a l’any 1995. A l’altre extrem de la ciutat, a Sant Martí, la lluita també va ser intensa. Una coordinadora dels barris afectats va aconseguir que el 20 de setembre de 1997 arribés el metro als barris de Sant Martí fins a la Pau. 5 anys després la línia arribava a Badalona.
Bon Pastor
L’olímpic any 92 el barri del Bon Pastor va omplir els balcons de pancartes que deien “Volem el Metro”. La comissió d’entitats del barri va convocar manifestacions i assemblees fins que el 12 de desembre les administracions ens van comprometre a contemplar la reivindicació en el futur Pla Intermodal del Transport. Les obres, però, no arribaven. El barri va perseverar, feia accions de tot tipus de manera periòdica, com la del 19 de març de 1999 en què un miler de persones van marxar pel districte en una manifestació, que va tenir un gran impacte, o la cadena humana que l’any 2000 va unir la barriada amb la seu del districte. Tres anys després van començar les obres d’un Metro que finalment va ser inaugurat l’any 2001.
Nou Barris i la Línia 4
Durant els anys 70 Nou Barris va reivindicar de diferents maneres l’arribada al districte de la Línia 4 del Metro. El 6 d’octubre de 1976 el veïnat es va assabentar de l’existència d’un túnel que unia l’estació de Maragall amb la Via Júlia. Quan se li va preguntar, l’alcalde Socías Humbert va admetre que no hi havia diners per fer circular el Metro, però es va comprometre a trobar-los (l’Ajuntament era responsable de finançar el material mòbil -150 milions de pessetes- i la Generalitat havia de pagar la infraestructura). Socías va dimitir l’any 1979 sense complir. Van ser anys d’accions i reivindicacions contínues fins que el 19 d’abril de 1982 es va inaugurar oficialment l’estació de Via Júlia, que inicialment es va dir Roquetes i que es va obrir sense urbanitzar l’entorn, un nyap que va provocar més d’un accident. El veïnat va fer la seva pròpia inauguració cinc dies després amb una gran festa popular. El 27 d’octubre de 1999 la línia va arribar a Trinitat Nova. Queda pendent la construcció de l’estació de Virrei Amat que enllaci amb la Línia 5.
Veïnat aïllat
El veïnat de Canyelles també va reivindicar insistentment que el Metro connectés un barri a peu de la serra de Collserola i aïllat per la ronda de Dalt. En un Plenari celebrat a la plaça Sant Jaume el 29 de juliol de 1990, un grup de veïns es van aixecar i van mostrar, amb les lletres que portaven impreses a les seves samarretes, la frase “Metro a Nou Barris ja”. El 21 de setembre de 2001 la Línia 3 va arribar a Canyelles i el 4 d’octubre de 2008 a Roquetes i Trinitat Nova. Queda pendent l’enllaç amb la Línia 1 a Trinitat Vella.
La zona nord de Nou Barris
Una altra lluita constant ha sigut la de la zona nord de Nou Barris: Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona. El 1986 es van iniciar les accions per visibilitzar la reivindicació: ocupació del Ple de Sant Jaume, caravanes de cotxes fins la seu del districte, talls a la Meridiana, ocupació de les estacions de Trinitat Nova i Via Júlia. L’any 1999 la Generalitat va acceptar la proposta de construir un metro lleuger d’una sola via, que va ser inaugurat el 16 de desembre de 2002 i que arriba fins a Can Cuiàs, a Ciutat Meridiana, passant per Torre Baró i Vallbona.
La ferida del Carmel i Horta
Els dos barris, que tenien una comunicació molt deficient, reclamaven any rere any el perllongament de la Línia 5 des d’Horta fins a l’enllaç amb la Línia 3, a la Vall d’Hebron, amb una estació al barri de la Teixonera. L’excusa sempre era la mateixa: no hi ha diners. L’any 1990 el veïnat va instal·lar una estació “virtual” davant del Mercat del Carmel, per recordar que la reivindicació seguia viva. Finalment, la construcció del metro es va posar en marxa amb un episodi tràgic: el 25 gener de 2005 un enorme esvoranc causat per les obres va enfonsar habitatges i comerços, afortunadament sense provocar víctimes mortals. Les obres es van aturar i no es van reprendre fins a l’any 2007. El calvari va durar tres anys més, fins que el 30 de juliol de 2010 el Carmel va poder estrenar Metro i començar a curar ferides.
El Metro, els Jocs Olímpics i Montjuïc
Amb el suport del Consorci de la Zona Franca i la Fira de Barcelona, l’Ajuntament va plantejar l’any 1988 la unió de la Línia 2 del Metro amb les instal·lacions olímpiques de Montjuïc. El veïnat de la Marina, però, va posar el crit al cel reclamant com a prioritat l’arribada del Metro al barri pel passeig de la Zona Franca.
La proposta va obrir un intens debat ciutadà i va enfrontar les dues institucions de la plaça Sant Jaume, Ajuntament i Generalitat, que van estar amb les espases en alt durant dos anys. La construcció del Metro formava part d’un contracte-programa que firmaven el Govern de Madrid (PSOE) i la Generalitat (CIU). El juny de 1990 el president Jordi Pujol va enviar una carta a l’alcalde Pasqual Maragall on li comunicava que acceptava construir una estació davant del Palau Nacional, a 300 metres de l’Estadi Olímpic. Les obres, però, finalitzarien el 1995 i per tant no arribaven a temps pels Jocs. Maragall va buscar complicitats amb el govern socialista de Madrid perquè les obres estiguessin acabades l’any 1992, però la Generalitat no ho va acceptar.
L’alcalde Pasqual Maragall, amb la tossudesa que el caracteritzava, es va treure de la màniga un projecte de metro monorail que arribaria a Montjuïc per la Zona Franca. Els barris no ho veien clar. Per intentar convèncer els activistes veïnals, els va portar a la ciutat alemanya de Dortmund per veure les meravelles d’aquest sistema de transport. Però la jugada no li va sortir bé, el barri demanava metro convencional i al final tot va quedar en no res. El veïnat de la Zona Franca ha estat sense Metro fins al desembre d’enguany, perquè l’Ajuntament ha avançat els diners que havia de posar la Generalitat.
