L’executiu d’Ada Colau presentava a final de juliol del 2015 una mesura de govern per desenvolupar “accions urgents de lluita contra la pobresa”. La iniciativa era resultat de la constatació que l’empobriment de la població barcelonina durant vuit anys seguits de crisi havia incrementat d’una manera alarmant les desigualtats als barris.
L’equip de BComú, pràcticament acabat d’aterrar a l’Ajuntament, assegurava que la lluita contra la pobresa era la seva prioritat. A l’equador del mandat, però, el balanç és agredolç. La pobresa no ha desaparegut sinó que s’ha cronificat i s’ha estès per la ciutat afectant nous col·lectius. També s’ha materialitzat sota noves formes provocades per la precarització laboral que són difícils de combatre per la lentitud dels engranatges administratius i per una legislació neoliberal que encara posa més pals a les rodes.
El pla d’actuació municipal plantejava mesures per impulsar l’ocupació, concentrant les energies a combatre l’atur juvenil i el de llarga duració. En el capítol d’habitatge, apostava pel Housing First (“primer la casa”) per eradicar el sensellarisme de la ciutat, incrementar el parc d’habitatge públic de lloguer i ampliar els ajuts existents per pagar lloguers de famílies vulnerables i així frenar els desnonaments. El pla també abordava la necessitat de posar fre a la pobresa infantil reforçant l’actual renda infantil garantida, augmentant les beques menjador i detectant les necessitats d’alimentació dels infants escolaritzats.
La llista de mesures contra la pobresa i l’exclusió social era llarga: salut, garantia de subministraments, suport econòmic d’inclusió, serveis socials bàsics, educació, política fiscal (reducció de taxes municipals) i polítiques d’inclusió social. La proposta incorporava un calendari -o “temporització de les accions”- que plantejava el 2016 com a data límit per implementar totes les accions aprovades. Pel que fa als recursos econòmics, el pressupost municipal del 2017 -el primer de l’era Colau perquè els del 2016 van ser una pròrroga dels números del 2015- s’ha presentat com el que més despesa social inclou prioritzant les polítiques de serveis socials, amb 321 milions d’euros de despesa i un increment de recursos del 10% respecte a l’any anterior.
La proposta de pressupost obert
Però una cosa són les bones intencions i una altra, la realitat. A mig mandat, els resultats del combat contra la pobresa no satisfan ningú. No totes les mesures compromeses s’han desenvolupat al ritme previst i les que ho han fet amb prou feines han pogut frenar la vulnerabilitat de milers de famílies barcelonines. La Síndica de Greuges, Maria Assumpció Vilà, alertava en el seu últim informe presentat el febrer passat de la sobrecàrrega dels serveis socials bàsics. Tot i reconèixer l’augment de plantilles i les mesures d’emergència en matèria d’ajuts i habitatge del govern Colau, Vilà admetia que no n’hi havia prou i reclamava un “pressupost obert” per fer front al drama social.
És precisament la reforma dels serveis bàsics d’atenció social una de les qüestions pendents més urgents, segons el president de la Taula d’Entitats del Tercer Sector. Oriol Illa admet que una reforma d’aquesta magnitud no es pot fer en dos anys, però afegeix que no n’hi ha prou amb una “resposta burocràtica” per resoldre situacions gravíssimes com la falta d’habitatge, la cronificació de l’atur, la pobresa energètica i infantil, i l’augment de les malalties provocades per tanta injustícia. “La societat està canviant i l’administració, no”, lamenta Illa. La pobresa s’ha estès a sectors de la població que abans de la crisi no eren vulnerables i la precarització del mercat laboral està condemnant a la misèria persones amb feina, amb les dones encapçalant tots els rànquings. “Està apareixent una nova tipologia de persones pobres i cal adaptar les polítiques”, insisteix. Si no, el fracàs serà garantit.
La radiografia que Oriol Illa ofereix de la situació de la pobresa a Barcelona és descarnada i tot indica que el consistori no dóna a l’abast tapant vies d’aigua. “Continuem en una situació de pobresa molt greu. Aquesta s’ha cronificat en els col·lectius que no s’han beneficiat de la recuperació econòmica. Es manté invariable la situació de les llars on tots els seus membres estan en atur i no tenen cap ingrés, els indicadors no han millorat en els sectors més desafavorits i les diferències de renda entre els barris s’han incrementat”, explica. Aquesta situació afecta directament sobre l’esperança de vida, l’habitatge, la salut, la pobresa energètica, el fracàs escolar i la desnutrició infantil. Un panorama desolador.
Altres fronts oberts
A la llista del president de la Taula del Tercer Sector de deures pendents per part del consistori barceloní per combatre la pobresa, com la falta d’habitatge social i la garantia d’uns ingressos mínims, la fundació Arrels n’hi afegeix un altre: la qüestió de les persones que viuen al carrer, unes 3.000, de les quals 1.026 també hi dormen, segons l’últim recompte anual fet el 17 de maig i que suposa un 9% més respecte al 2016. Segons el director, Ferran Busquets, “malauradament estem molt lluny d’acabar amb el problema de la gent que dorm al carrer”. Per una banda hi ha la qüestió de la falta d’habitatge i dels lloguers pels núvols , que frena l’aposta -tant d’Arrels com del mateix consistori- pel Housing First que tants bons resultats ha donat a altres països.
Tanmateix, Busquets apunta que l’especulació immobiliària no és l’única raó i retreu al govern municipal la seva incapacitat per aprofitar l’experiència de les entitats com Arrels que porten dècades especialitzades en aquesta tasca. “El diàleg amb l’administració no és tan fluid com hauria de ser. Des del consistori parlen de treballar en xarxa però la dificultat de col·laborar entre iguals és real. Més que col·laborar, volen controlar les entitats i actuen d’una forma molt dogmàtica”, lamenta.
