Tel.: (+34) 93 412 76 00

Una foto fixa de pobresa al voltant del Besòs

Fa ara just sis anys d’una escenificació. Un pont sobre el Besòs va servir de decorat. Allà van retratar-se les quatre alcaldesses i l’alcalde de les cinc poblacions que circumden la desembocadura del riu: Barcelona, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Adrià de Besòs. La posada en escena transmetia unitat i transcendència en un punt d’enllaç entre ciutats apinyades, depauperades allà on els seus límits es toquen.

Fa ara just sis anys d’una escenificació. Un pont sobre el Besòs va servir de decorat. Allà van retratar-se les quatre alcaldesses i l’alcalde de les cinc poblacions que circumden la desembocadura del riu: Barcelona, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Adrià de Besòs. La posada en escena transmetia unitat i transcendència en un punt d’enllaç entre ciutats apinyades, depauperades allà on els seus límits es toquen i amb escassos lligams entre si. També havia de simbolitzar la gènesi del desgreuge amb un extraradi resignat a ser el calaix dels mals endreços de l’àrea metropolitana. Que l’alcaldessa Ada Colau se sumés a la imatge connotava un compromís inèdit de Barcelona amb les seves localitats veïnes, condicionades per ser la perifèria de la capital.

Una aliança inaudita

“Aquella foto estava molt ben pensada des del punt de vista simbòlic i mediàtic”, analitza José Mansilla, antropòleg i membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà. “Colau [BComú] acabava d’arribar al poder; compartia frontera amb algú d’una sensibilitat similar encara que fos d’un altre partit, com Núria Parlon [PSC], i els comuns tenien encara l’empenta de ser una força que es preocupava per les classes populars i les perifèries”, desgrana Mansilla. El context que descriu ja és passat, un cop diluïda l’efervescència de l’ascens d’ex-activistes al govern de Barcelona.

El component aglutinador de l’aliança inaudita de les cinc alcaldies va ser el mateix que continua definint bona part del cantó Besòs: l’alta concentració de població desfavorida en barris estancats en la desestructuració i la pobresa, a més de frustrats i estigmatitzats per llargs anys de desídia i incapacitat de les institucions per sufocar el cúmul més gran de penúries que s’amuntega a Catalunya.

Obligacions autoimposades

La teràpia de xoc per començar a intentar revertir la desatenció a la franja desvalguda de Barcelona i la seva conurbació es va anomenar Agenda Besòs, el motiu rere la instantània premeditada. El pla -concretat en 10 objectius i 50 línies estratègiques el 2018- aspirava a fer bascular inversions cap al flanc metropolità que s’ha sentit menystingut en comparació amb el del Llobregat. El llistat d’actuacions promogut per les alcaldies venia a ser un contracte d’obligacions que els ajuntaments s’imposaven, supeditat alhora a obtenir finançament d’instàncies superiors. Colau ho va sintetitzar marcant com a meta configurar “una nova centralitat” al voltant del riu.

“L’Agenda Besòs havia de donar visibilitat a la zona, però als nostres barris i ciutats ens vam adonar ja el 2019 que això ni funciona ni va enlloc. El document potser està ben treballat en alguns aspectes, però, sense inversió, és un document buit”, critica el president de la recentment constituïda Coordinadora Veïnal del Baix Besòs, Pepe Sánchez. L’aparició de la plataforma que agrupa moviments associatius de les cinc localitats evidencia que l’esperança de fer contrapesar les desigualtats internes a Barcelona i la seva rodalia no s’ha materialitzat. La mateixa Agenda Besòs quantificava que 16 dels 25 barris més vulnerables a l’àrea metropolitana barcelonina s’apilaven a les rodalies de la desembocadura del Besòs. Res fa suggerir que les estretors s’hagin atenuat.

“El que ha canviat és que un seguit de persones han començat a trucar a portes, a fer-se notar i a dir que el Besòs no és només un dormitori ni estem per solucionar el problema a la gran àrea”, postula Sánchez. Mansilla hi coincideix: “S’ha projectat sobre la zona i des de fa dècades tot allò que Barcelona no volia per a ella. És la catifa sota la qual escombrar tot el que no ens agrada veure”.

Full de ruta

Les alcaldesses i l’alcalde van situar la reducció dels índexs de pobresa com a prioritat, i van fixar el 2020 com a horitzó per recollir fruits. Quan van tornar a ajuntar-se el 2017 per presentar les grans línies del full de ruta, van parlar també de crear un gran parc adjacent a les Tres Xemeneies, acondiciar la llera del Besòs que dona a Barcelona, revitalitzar els polígons industrials, ampliar els passos per a vianants i ciclistes entre una banda i l’altra del riu i programar una festa entre les cinc ciutats per forjar una identitat compartida. El cert, però, és que bona part de les previsions no han deixat de ser intencions sense gaire concreció, reformes a mig fer i pendents d’execució o idees de les quals no n’hem sabut res més.

L’emblema de tot plegat ha de ser la remodelació de les Tres Xemeneies i els terrenys que les encerclen. Tot i dissenyar un pla director urbanístic i un hub del coneixement i de la pau de caràcter internacional per reconvertir l’antiga central, la fita continua en el terreny dels desitjos més que en el dels resultats tangibles, sotmès a vaivens -l’últim, el pol audiovisual que la Generalitat de Catalunya ambiciona instal·lar-hi- i vist amb recel per col·lectius veïnals, que temen un pelotazo urbanístic amb 1.844 habitatges i empreses altament tecnificades que es desentenguin de les urgències socials dels voltants.

Privacions enquistades

Més flagrant resulta encara que les privacions continuïn enquistades a la vora del Besòs, atiades pel trasbals de la pandèmia. N’hi ha prou amb sobrevolar alguns fets recents: la mort d’una parella mentre intentava escalfar-se en un camp de barraques a Montcada i Reixac; el crit d’alerta pels desnonaments freqüents a barris com Ciutat Meridiana i Sant Roc; el desallotjament de desenes de subsaharians que malvivien des de fa anys en una nau abandonada a Badalona; el perpetu estancament del projecte per desallotjar i enderrocar el malmès bloc del carrer de Venus a la Mina, o l’amenaça sempre latent de la contaminació, com fan palès les sentències contra la cimentera de Montcada i la troballa d’antics residus industrials potencialment cancerígens que mantenen tancat un tram de platges entre Sant Adrià i Badalona.

Una consigna d’una manifestació recent contra la inseguretat i l’infrahabitatge al barri del Besòs i el Maresme venia a condensar el malestar. “Som barri obrer, no el vostre traster”, s’hi cridava. “Sempre som el cosí pobre. Les millores que arriben fins al 22@ no entren al nostre barri”, protesta Tareixa Pardo, membre de l’Associació de Veïns del Maresme.

Per a Mansilla, les persistents angoixes del Besòs són el resultat d’anys arraconant-hi adversitats. “No és res que s’arregli d’un dia per un altre, ni tan sols en dècades. Necessita empenta, atenció continuada, molts diners i protegir la gent que hi viu d’altres sotracs que, com les crisis econòmiques, fan que acabi sent oblidada”, prescriu l’antropòleg.

Crítiques a Barcelona

En comptes de compenetració, els últims sis anys han demostrat més bé que l’Ajuntament de Barcelona té més capacitat financera per abordar les emergències que les poblacions veïnes, menys acabalades. Mentre la capital s’ha dotat del seu pla de barris amb 150 milions d’euros de fons propis, no ha existit una transferència equiparable d’ajuts de la Generalitat o l’Àrea Metropolitana a la corona nord de Barcelona.

Precisament, els ajuntaments de Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià van queixar-se el 2021 de les mancances del Consorci del Besòs, l’òrgan cridat a articular una governabilitat col·legiada per impulsar reformes més enllà de les fronteres dels termes municipals. La crítica va acabar assenyalant l’Ajuntament de Barcelona, tot un símptoma que l’aparença d’unitat del 2016 no s’ha cultivat prou.

No obstant això, l’ingrés de la Generalitat al Consorci ha revifat les expectatives perquè l’eix Besòs torni al primer pla. “Ens en congratulem, perquè ja avisàvem que l’organisme està buit de contingut”, apunta Sánchez. El moviment veïnal, però, urgeix concrecions i no quedar-se només en les fotos.

El veïnat s’autoorganitza

Set federacions, entitats i plataformes van constituir el novembre passat a Badalona la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs. Els seus objectius, “treballar per la construcció d’una governança metropolitana de l’eix del Besòs des del teixit veïnal”, “consensuar una planificació estratègica” i “desenvolupar projectes coherents amb les necessitats i potencialitats dels barris” de la zona. “Sense justícia espacial, la urgència social i la vulnerabilitat es distribueixen desigualment en el territori”, asseguren en el seu comunicat, on assenyalen que el Besòs acumula baixos nivells de formació i de renda, una menor esperança de vida, altes taxes d’atur i condicions de vida més difícils. La coordinadora té l’antecedent de les Jornades Veïnals de l’Eix Besòs del 2020, que ja van abordar problemes d’urbanisme, patrimoni, infraestructures i mobilitat; habitatge, vulnerabilitats i emergències socials; sistema productiu i formació; salut i medi ambient; i polítiques de gènere i igualtat. El 2021 es van començar a formar taules tècniques amb equips dels cinc ajuntaments implicats i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). La coordinadora la formen les federacions veïnals de Barcelona (Favb), Badalona (FAVB), Santa Coloma de Gramenet (FAVGram) i Montcada i Reixac (FAVMir), l’Associació Veïnal Sant Joan Baptista de Sant Adrià de Besòs, la Plataforma per la conservació de les tres xemeneies, i la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (Confavc). Redacció


Instal·lació fotogràfica ‘Diaris de viatges’, a la llera del riu Besòs a Santa Coloma de Gramenet.

Favb.cat