És la pregunta que ens fem cada dia des de l’inici d’aquesta crisi de l’habitatge que ens ha tocat viure.
Si resseguim el dret internacional, veurem com la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, a l’article 25, reconeix el dret a l’habitatge com a part del dret a un nivell de vida adequat. L’article 31 de la Carta Social Europea ens diu: “Per garantir l’exercici efectiu del dret a l’habitatge, les parts es comprometen a adoptar mesures destinades a: 1. afavorir l’accés a l’habitatge d’un nivell suficient; 2. prevenir i pal·liar la situació de manca de llar amb vista a eliminar progressivament aquesta situació; 3. fer assequible el preu dels habitatges a les persones que no disposen de recursos suficients”.
L’article 47 de la Constitució Espanyola defineix també que: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics han de promoure les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir-ne l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics”.
També l’article 26 de l’Estatut de Catalunya especifica: “Les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d’establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret, amb les condicions que determinen les lleis”. Finalment, la pregunta canvia de sentit: què ha passat?
El mercat es pot regular
Vivim en una economia anomenada de lliure mercat, que permet la transformació de les coses, les idees i les persones en pures mercaderies per poder ser adquirides, traspassades o venudes. Tot plegat, protegit per un altre dret constitucional, el dret a la propietat privada definit a l’article 33 de la nostra Constitució, tot i que subjecte a una hipotètica “funció social de la propietat” que, com diu el mateix article, hauria de delimitar-ne el contingut d’acord amb les lleis.
El dret a la propietat és, en la realitat, la base de l’economia de mercat, que sovint entra en contradicció amb altres drets constitucionals. En defecte del desenvolupament de les lleis que haurien de definir el contingut social de la propietat, es pot parlar avui de l’existència de dues categories de drets constitucionals i socials ben diferenciades: les que disposen ja d’un reconeixement social i polític i un suport jurídic adient, com ho són el dret a la salut i a l’educació, i aquelles categories que amb un insuficient desenvolupament legislatiu, resten a la disponibilitat pressupostària i política de les administracions públiques, com el dret a l’habitatge.
Malgrat que els dos primers són de suma importància i uns dels pilars de l’Estat del benestar, el dret a l’habitatge també ha de ser reconegut i garantit igualment, perquè és fonamental per a l’autonomia i la igualtat de les persones i per a la cohesió social de les ciutats.
Per aquest motiu evident hem d’admetre l’existència, com a mínim, de dos mercats regulats o intervinguts, tant en preus com en serveis i prestacions -el de la sanitat i el de l’educació-, perquè l’Estat ha desenvolupat tot un cos legislatiu favorable i perquè la intervenció d’un important sector públic ha garantit el compliment de la seva funció i l’exercici dels drets fonamentals, contrarestant els interessos del sector privat.
No ha estat així en el nostre país en el cas del dret a l’habitatge, on l’Estat ha abandonat la seva funció en la construcció d’un sector públic i on el seu escàs desenvolupament jurídic ha posat en evidència una política absentista i deliberada de voler convertir tots els ciutadans en propietaris, perdent-se la possibilitat de l’exercici de la tutela pública en els moments de crisi com els actuals.
Una feinada enorme
Els reptes ara seran enormes: Les polítiques del neoliberalisme iniciades al nostre país a la dècada dels anys 90 del segle XX, han transformat les polítiques públiques: han obert l’emergència de l’habitatge amb un desnonament cada 12 minuts a tot l’Estat, han inutilitzat altres drets socials com el del treball, han manipulat les pensions i els drets d’assistència social, han privatitzat patrimoni públic i han permès la pèrdua de la classificació de l’Habitatge de Protecció Oficial.
Reconstruir una política d’habitatge homologable a la resta de països de la Unió Europea serà una feina extremadament complexa, que en paral·lel haurà de combatre la crisi de l’habitatge, donar suport a la població afectada i a la defensa dels llogaters, atendre urgentment les persones sense llar amb habitatge d’emergència, destinar un finançament especial per a la producció d’un parc d’habitatge protegit i regular els factors que alteren el mercat de l’habitatge.
No és només el preu
La regulació del mercat de l’habitatge s’acabarà imposant com una necessitat.
No es tracta senzillament de fer una política de contenció de preus, sinó d’abordar tota la complexitat dels múltiples factors que alteren les condicions del mercat: les condicions de la globalització, el posicionament de la ciutat, la crisi econòmica, la visió metropolitana, les centralitats, el turisme, els incompliments de la legalitat, la legislació actual en vulneració de dret, la vulnerabilitat dels ciutadans, la inexistència d’un parc d’habitatge protegit i assequible, els pisos desocupats i buits, l’envelliment dels habitatges, les deficiències en la disciplina urbanística, l’aplicació efectiva d’una disciplina d’habitatge, les qualificacions obsoletes del PGM, la privatització del patrimoni públic, el factor patrimoni, els privilegis fiscals, les inversions públiques generadores de plusvàlues, i la construcció dels preus de l’habitatge, avui sense cap mena de control ni tutela de les administracions.
El fracàs de la política
Davant d’aquest panorama, les responsabilitats polítiques són evidents. El Pacte Nacional per l’Habitatge 2007-2016, signat el 8 d’octubre de 2007 per totes les institucions i partits polítics de Catalunya, amb un únic balanç de la comissió de seguiment del 2008, va ser rotundament incomplet i finalment un fracàs.
El compromís en el redreçament de la política d’habitatge amb un nou pacte per l’habitatge ha d’incloure tots els partits polítics i les institucions, començant pel govern de l’Estat -que hi ha de dedicar molts més recursos-, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona.
Jaume Artigues és arquitecte i membre de la comissió d’Habitatge de la Favb
