Tel.: (+34) 93 412 76 00

Nissan i Covid-19, una tempesta perfecta sobre l’ocupació

En plena pandèmia, amb gran part dels treballadors de Barcelona en ERTO i les empreses tancades, Nissan notificava la liquidació de les plantes de Barcelona, Montcada i Reixac i Sant Andreu de la Barca, i de retruc l’afectació sobre les empreses auxiliars i subcontractades que en depenen.

Era una notícia previsible des de feia temps, però igualment dramàtica pel seu fort impacte en l’ocupació i el teixit industrial local. Quan les coses van malament, s’acumulen les males notícies.

Podem considerar que la pandèmia de la Covid-19 era imprevisible i que la sortida de Nissan no estava determinada. Ningú no podia esperar que el detonant de la crisi econòmica fos una emergència sanitària. Però la situació actual que vivim no hauria d’agafar per sorpresa ningú que portés temps analitzant les febleses del nostre model econòmic.

Economia vulnerable
Fa bastants mesos que existien moltes especulacions sobre la possibilitat d’un nou crac provocat per una enorme varietat de factors: una nova crisi del deute, la guerra comercial i el Brèxit, una nova onada de polítiques d’austeritat, un desgavell financer, els efectes del pic del petroli, una crisi alimentària generada per l’emergència climàtica… Aquest virus ha demostrat, un cop més, que la incertesa és un element important en el funcionament de l’activitat econòmica.

El que sí que era segur és que qualsevol crisi seria més severa a Barcelona (i a Espanya) que a molts altres indrets. La raó és l’enorme dependència que té la nostra economia del turisme. A la crisi de 2008 es va fer palès que l’excessiu pes del sector de la construcció (habitatge i obra pública) explicava la gravetat de la crisi.

En comptes de diversificar-se, simplement el turisme en va prendre el relleu i es va començar un nou cicle expansiu basat en un sol sector. Igual de vulnerable. Quan parlem de turisme no ens referim només a hostaleria i restauració, és també comerç, activitats recreatives, transport i tota la xarxa de subministres.

Molta gent havia avisat d’aquesta dependència perillosa. De la necessitat de tenir una economia més diversificada i sòlida. Ningú amb poder no els va fer cas i, pel que hem pogut escoltar als debats del mal anomenat “Pacte per Barcelona”, les elits locals encara no se’n volen assabentar.

El cas de la Nissan és una mica diferent, però a la vegada semblant. Aquest és un país on fa molts anys que es va optar per no tenir política industrial, per dependre de la inversió estrangera i renunciar a un desenvolupament propi. Recordem que a la crisi dels anys 1980 hi va haver un moment, quan els propietaris de Seat i Motor Ibérica (Fiat i Massey Ferguson, respectivament) van marxar, que l’Estat va sanejar les empreses i en comptes de potenciar una indústria pròpia, les van vendre a bon preu a Volkswagen i a Nissan.

Llavors es va dir que un país com Espanya no podia tenir indústria pròpia (Corea del Sud, un país de grandària similar sí que la té: Hyundai, Kia). Durant anys l’Estat ha estat promocionant la compra de cotxes (ara acaba d’aprovar un nou Pla Renove) amb l’esperança que això mantingui les inversions de les multinacionals al país.

Però les grans empreses juguen un joc global i no prenen compromisos ferms. La indústria de la moto també ha rebut tractes de favor i fa anys que la inversió local s’ha esfumat. La renúncia a tenir una política pròpia, que es mostra també amb la baixa inversió en ciència i tecnologia, ens fa sempre dependents de decisions alienes. I sovint comporta que acabem produint béns relativament obsolets.

La prolongada desindustrialització no és només resultat de la pressió externa. Ho és també de les opcions que ha pres una gran part de l’elit local, venedora d’empreses i reconvertida en una classe rendista que obté força guanys del sector immobiliari (tan associat al turisme) i la inversió financera.

Mirada de llarg recorregut
A curt termini, la situació és molt negra. El turisme ha caigut en picat i ningú no sap quan remuntarà. La crisi mundial afegeix noves incerteses que poden desencadenar més esdeveniments negatius. Com una nova crisi del deute privat. O un nou ajustament de la despesa pública, si l’inevitable (i necessari) increment de l’endeutament públic fa que els austericides tornin a trobar raons per forçar-lo.

Recordem que els pitjors anys de la crisi no van ser el 2008 o el 2010, sinó del 2011 en endavant, quan es van imposar aquestes polítiques de retallades i privatitzacions. I la Covid-19 ens hauria d’avisar que una gran varietat de causes ecològiques poden desencadenar altres tipus de problemes.

El curt termini l’hem de passar de la millor manera possible. El pitjor, però, és no tenir una mirada llarga que permeti que allò que fem avui ens ajudi a superar les debilitats que la pandèmia i el tancament de Nissan ens han mostrat. I hem constatat que la majoria de líders econòmics segueixen pensant que qualsevol solució passa per atreure més turisme i inversió estrangera.

Per això cal que els moviments socials i les entitats comencem a pensar que ens calen idees econòmiques perquè aquesta ciutat sigui capaç de garantir benestar material i social i capacitat d’adaptació a la crisi econòmica, i pressionar perquè es prenguin mesures que vagin en aquesta direcció.

Manifestació dels treballadors de Nissan l'any 2008: en aquell moment l'empresa volia fer fora 1.680 persones

Favb.cat