Tel.: (+34) 93 412 76 00

Les elits econòmiques del tardofranquisme

Al tardofranquisme, Barcelona era encara una societat industrial. Els empresaris tradicionals conservaven un paper central en moltes institucions. El Barça, per exemple, acostumava a ser presidit per empresaris tèxtils, com els presidents de l’època Enric Llaudet i Agustí Montal. Però era una hegemonia en decadència. Per una banda, perquè gran part de l’aparell industrial més dinàmic començava a estar en mans de grups multinacionals. D’altra, perquè l’activitat industrial s’estava desplaçant fora de la ciutat i el nucli del negoci urbà es concentrava en l’activitat immobiliària.

Una activitat lligada al creixement poblacional de la ciutat, als canvis en els models de vida i al mateix procés de terciarització. La victòria de Josep Lluís Núñez, l’operador més emblemàtic de la ciutat, a les eleccions del Barça del 1978 reflecteix un canvi social que s’havia anat gestant en el període anterior. La crisi del final de la dècada dels setanta va liquidar el vell model industrial i va reforçar la via del capitalisme rendista que s’havia prefigurat en anys anteriors.

Especulació immobiliària

La Barcelona de Josep Maria de Porcioles -i la seva continuïtat amb els alcaldes Enric Masó i Joaquim Viola- és la Barcelona de l’especulació immobiliària i les requalificacions urbanístiques. Un gran negoci on participen molts agents -propietaris del sòl, promotors, constructors-, més atomitzat que en altres ciutats a causa de la mateixa estructura i dimensió de la ciutat. Més enllà de les grans promocions d’administracions com l’Institut Municipal de l’Habitatge o l’Obra Sindical del Hogar, la construcció de barris sencers, com ara Ciutat Meridiana -promogut per Joan Antoni Samaranch- o el Turó de la Peira (Roman Sanauja), va ser excepcional.

Aquí l’especulació anava fonamentalment solar per solar i edifici per edifici, i en aquest camp destaquen operadors com el ja esmentat Josep Lluís Núñez (Nuñez y Navarro), “el xèrif de les cantonades de l’Eixample”, i Josep Maria Figueras (Habitat), el promotor del barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat i protagonista de requalificacions discutides com la del solar de l’antic Hispano Francès.

El Pla de la Ribera

Les millors oportunitats de negoci es donaven amb la requalificació d’antics espais industrials. En aquest sentit, l’operació més ambiciosa del període va consistir en el projecte del Pla de la Ribera, promogut pels grans tenidors de sòl industrial al Poblenou. El projecte, finalment, va ser aturat per les lluites veïnals del moment. Però havia generat les bases per a projectes que després s’anirien concretant en la Vila Olímpica, la façana litoral lligada al Fòrum de les Cultures, el 22@… No sembla casualitat que de la direcció del projecte en formessin part Narcís Serra i Miquel Roca i Junyent, dos prohoms polítics de la transició fortament connectats amb l’empresari Pere Duran i Farell, lligat a Catalana de Gas -l’actual Naturgy-, principal propietària de sòl a la façana litoral. La crisi industrial de final dels anys setanta va facilitar que, finalment, es concretessin grans operacions pensades en el tardofranquisme.

Altres actors

Si bé les polítiques immobiliàries esdevenen el centre de l’actuació de les elits, no podem perdre de vista altres actors importants. Un, sens dubte, és el del control dels subministraments públics. Un poder econòmic en si mateix que a la ciutat tenia tres noms clau: Aigües de Barcelona, Fecsa -part de l’actual Endesa, propietat dels bancs i rescatada per l’Estat a la dècada dels anys vuitanta- i Focsa -que controlava els serveis de neteja i actualment integrada a FCC-. En graus diferents, les tres segueixen jugant un paper important a la ciutat.

Un altre és el poderós grup de pressió automobilístic, on trobem fabricants, gestors d’infraestructures -com Autopistes, promoguda per empresaris propers a l’Opus Dei-, comercials i aquest híbrid entre empresa i associació que es diu RACC. I per sobre de tot i sempre una mica a l’ombra, les grans empreses financeres, que sempre juguen un paper cabdal en la configuració econòmica de la ciutat.

L’economia del tardofranquisme és un moment de dinamisme, de continuïtat i d’inici de remodelació d’un model de capitalisme que acabarà consolidant-se uns anys desprès. I que condiciona molt la vida econòmica i social de Barcelona.

Albert Recio és professor d’economia.


Manifestació al Turó de la Peira després de l'esfondrament de l'edifici del carrer de Cadí on va morir una dona, el 1990.

Favb.cat