Un 15 d’agost de fa dos anys, dia festiu amb comerços oberts, vaig haver d’anar a la ferreteria d’El Corte Inglés de la plaça de Catalunya per una avaria domèstica. “Doncs millor que hagi vingut aquest matí, senyora, perquè aquesta tarda arriben creuers i no podria ni passar”, em va comentar el dependent.
El consell em va fer reflexionar. ¿Què fa que els viatgers que s’estaran només unes hores a Barcelona, una de les ciutats més atractives del Mediterrani, es vulguin enterrar durant una tarda en un centre comercial on trobaran més o menys les mateixes coses que a casa seva? La resposta correcta a aquesta pregunta potser explicaria perquè van tancant els comerços singulars de Barcelona i van obrint locals de franquícies que són iguals arreu del món.
Ja hem publicat a Carrer altres necrològiques de botigues que han tancat i aquest estiu ha estat especialment mortífer. A final d’agost va tancar el Bracafé del carrer Casp, on locutors i periodistes havien anat a assajar/repassar milers de guions de Ràdio Barcelona i de Ràdio Nacional. Quan es retirin les tanques que ara tapen l’edifici, el local que ocupava el cafè serà l’entrada d’un aparcament subterrani. Davant mateix hi havia el cinema Novetats i l’hotel Barcelona i ara hi ha un solar també en obres. Aquest juliol també va tancar el cinema Aribau de la Gran Via.
El torn de les ferreteries
Les ferreteries mereixen un capítol a part. La ferreteria Villà també ha xapat aquest any. Es va fundar el 1854 i el 1912 es va traslladar a la rambla de Catalunya 54 i durant cent anys ha ocupat els baixos d’un edifici molt notable de trets modernistes. El moble aparador era de fusta de roure i era una còpia de l’original que l’últim descendent de la nissaga Villà va fer reproduir amb fidelitat fa uns quants anys. Aquí s’hi podien trobar tots els ferratges i manetes, antics i moderns, que poguéssiu imaginar. Ara encara ens quedarà la metal·listeria Bolívar, que està dues travessies més avall i per res del món li volem escriure el RIP.
Dramàtica va ser la desaparició de Biosca y Botey, de la rambla de Catalunya 129, perquè va fer fallida. La firma s’havia fundat el 1919 i van ser els autors materials de la font de Canaletes, de totes les ornamentacions del Liceu (d’abans i després del foc) i de les portes de foneria més boniques de la ciutat. Per pagar els deutes van vendre l’edifici de la rambla de Catalunya i els nous amos han obert un nou local amb el mateix nom al carrer Girona. Pel camí s’han perdut les dues magnífiques portes art déco de la botiga: elles soletes ja justificaven la visita. Ara hi ha una botiga de núvies.
També ha desaparegut Vinçon, que estava a cavall entre una botiga i un museu. A Gràcia va tancar fa temps la Soriano, que es va convertir en una botiga de roba de nens, i al Poblenou, la gran Balius va abaixar la persiana després de mesos de no pagar els seus treballadors. El 22@ va ser el killer de la Balius, que va perdre els seus clients majoritaris (industrials petits i mitjans) perquè el pla els va fer fora de la ciutat.
Playà i Rovirosa del carrer Santa Anna va ser la primera en tancar a començament del segle XXI, tot just quan l’Ajuntament li acabava de posar la placa en reconeixement al seu servei centenari a la ciutat. Ara és una cafeteria. També va marxar de la ronda Universitat 20 l’empresa Escofet, que és l’autora dels emblemàtics panots de Barcelona. Aquesta, però, va deixar les portes de la façana que encara es conserven. Ara també és un establiment de restauració.
Un panorama desolador
Davant de tanta devastació, una bona notícia. La ferreteria Ràfols de la ronda de Sant Pere, que ha estat tancada quasi una dècada, acaba de reobrir com a restaurant. Els nous inquilins han respectat i rehabilitat el sostre de l’immens subterrani, el medalló de forja de la façana i han modificat, per adaptar-lo a la nova activitat, els rètols de forja amb filigranes. Però el pany de carreus de la tercera muralla de Barcelona que estava a la vista en el subsòl s’ha tapat darrere d’una paret, suposem que per imposicions de les ordenances municipals.
Però on la desaparició de les botigues tradicionals fa més mal als ulls és en el Portal de l’Àngel. Aquest any el local que ocupava la popular merceria Santa Anna s’ha convertit en una filial d’Inditex. Santa Anna, que és propietària de l’edifici que va comprar el 1935, no tenia ni una façana bonica ni mobles interiors remarcables. Senzillament era una botiga de tota la vida, que formava part del paisatge i de la memòria dels barcelonins i on es trobava el que no es trobava enlloc. Fa dos anys ja van anunciar que marxaven i que es traslladarien al carrer de les Moles perquè l’establiment no vivia del turisme que envaeix cada dia de l’any el Portal de l’Àngel i que aquesta allau que no cessa, complicava l’accés a la seva clientela tradicional. Deuen haver aconseguit un lloguer milionari perquè és el carrer més car de l’Estat. Ja no m’atreveixo a donar xifres perquè diuen que està per damunt del 3.000 euros el m2.
El panorama del Portal de l’Àngel ara és desolador. Han anat tancant quasi tots els comerços antics. Un dels últims va ser Pintes Ciudad, que tenia la decoració d’una antiga casa de pianos. Ara és una franquícia japonesa de bosses. Queda només l’òptica Cottet, la rellotgeria Colomer i els torrons de Panelles Donat, que són molt valents perquè n’han ampliat la superfície al costat de l’edifici del banc d’Espanya. Queda Can Jorba, que ara és d’El Corte Inglés. I el popular termòmetre elèctric afixat a la façana de Cottet.
I en el carrer Santa Anna, la guanteria Alonso amb la seva magnífica porta modernista i la bacallaneria del carrer Comtal. Que déu ens la conservi. Però ja fa anys que van desaparèixer els dos entranyables forns de Santa Anna on als anys 50 -quan els nens de la meva generació anàvem a emprovar el vestit de comunió a Can Jorba-, les dependentes dels forns ens regalaven uns facsímils molt petits del Patufet on apreníem a llegir en català.
També han tancat els Bulevards Rosa i Pedralbes. El primer va obrir el 1978 i durant molts anys va tenir molt èxit. No se’n recorda gaire gent, però l’edifici del Bulevard del passeig de Gràcia va sepultar el famós Salón Rosa on anava a berenar la gente bien.
Menció especial mereixen els quioscos de premsa. A començaments de segle n’hi havia censats 440. Ara diu el gremi que n’hi queden uns dos-cents i a aquests ningú no els hi augura una vida gaire llarga. Fan molta angúnia aquestes barraques al mig del carrer, tancades, envoltades de pixums i de pintades.
Un record final per a la botiga El Indio del carrer del Carme. Es va publicar que es convertiria en un restaurant, però aquest octubre continuava amb les persianes abaixades i acabant-se de podrir l’equipament interior.
El Ingenio de Rauric hi torna un any després
La centenària botiga El Ingenio del carrer Rauric va tornar a obrir al públic el passat 7 de novembre després d’un any d’estar tancada. Ara la botiga i els motllos els ha llogat un empresari d’Olot, Lluís Sala, que manté l’oferta tradicional de l’establiment, ha eliminat la pirotècnica i ha ampliat l’estoc de joguines amb encant, artesania i articles de decoració.
Aquest negoci, en un altre estatge, el va inaugurar el 1838 un escultor de cognom Escalé que ja feia figures de cartró pedra i articles de festa. La família de l’escultor va mantenir l’establiment durant setanta anys i després va passar a mans de Delfí Homs i Fornell, que en un primer moment va intentar substituir els capgrossos i les caretes per sants de guix, però aviat es va adonar que venien més els articles de festa que els de penitència. Delfí Homs va obrir també dues botigues al carrer del Pi on despatxava mobles petits i el 1913 una altra al carrer de la Corríbia i finalment la del carrer Rauric número 6, on encara hi ha El Ingenio.
Quan la seva néta i continuadora del negoci, Rosa Cardona, es va voler jubilar, els amos de la botiga El Rey de la Magia del carrer Princesa van intentar continuar el negoci de Rauric però no se’n van sortir. Els millors auguris per a la nova singladura perquè les botigues com aquesta, que cada vegada en queden menys, són les que fan atractiva Barcelona.
