La novel·la Una casita junto al río ens transporta als inicis del barri del Baró de Viver, a una època -final dels anys vint i trenta del segle passat- marcada per la sacsejada política i social que va viure Espanya. El llibre, que se centra en les vivències de la família Quintana des que s’instal·la a les cases barates, i en el qual apareixen nombrosos personatges -ficticis i també reals-, és fruit de cinc anys d’investigació de l’autor. Segons Villagrasa, “la novel·la és un homenatge als primers líders obrers i veïnals del barri, amb les condicions tan difícils que hi havia aleshores”. “Per al públic en general, és més assequible una novel·la que un llibre històric”, explica l’autor. Per això va escollir aquest format: “Per poder fer arribar a la gent les vivències dels obrers durant la dictadura de Primo de Rivera i la República”.
Villagrasa va néixer el 1957 i amb només un any va arribar a Baró de Viver, on ha viscut sempre. A final del 1976, va ser un dels fundadors de l’AV de Pi i Margall -nom del barri durant la República- i va participar de forma activa en el pla de remodelació, iniciat el 1985 amb la col·locació de la primera pedra dels blocs d’edificis que ara poblen el barri. Per la seva tasca a Baró de Viver i en el moviment veïnal de Sant Andreu, el 2000 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona. La seva dona, Trinidad Roca, va néixer a les cases barates de Baró de Viver i també ha tingut una participació activa en el moviment veïnal del barri.
Colomencs, fins al 1945
L’origen de les cases barates, promogudes pel Patronato de la Habitación de Barcelona, es remunta al 1929, amb l’aixecament de quatre nuclis, llavors anomenats Eduardo Aunós -a Montjuïc-, Ramón Albó -avui Can Peguera, a Nou Barris-, Milans del Bosch -al Bon Pastor- i Baró de Viver. Aquests dos darrers s’ubicaven en terrenys de Santa Coloma de Gramenet, fins que l’1 de gener del 1945 es van agregar a Barcelona. A Baró de Viver -nom que correspon al títol aristocràtic de Darius Romeu, que fou alcalde de la capital catalana-, es van construir 381 habitatges.
Com diu Villagrasa, “a les cases barates hi havia un esperit més solidari, més de comunitat, més de carrer, i s’hi organitzaven festes. Evidentment, ningú canviaria aquells temps pels actuals, sobretot per la millora en la qualitat de vida”. L’enderroc de les cases barates de Baró de Viver va començar el 1988, any en què es va adjudicar el primer habitatge dels nous blocs d’edificis.
Obrer, sense feina i anarquista
Hi ha dos aspectes que tenen prou rellevància al llarg del relat: la força de l’anarquisme en aquests nuclis i com la Guerra Civil va incidir en els habitants. El perfil predominant és el d’un obrer, sense feina -un terç de la població estava a l’atur-, amb molts fills i anarquista, ja que hi havia una majoria d’afiliats a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Un fet molt important a l’època va ser la vaga de lloguers que, com explica Villagrasa, “es va declarar a Barcelona el 5 de juliol del 1931 i va arribar a tenir 100.000 adscrits a tot Catalunya, segons dades de Solidaridad Obrera. Però a les cases barates es va iniciar abans, el 7 de maig, poc després de declarar-se la República. La Cambra de la Propietat va lluitar amb tots els seus mitjans perquè la vaga fos declarada il·legal i a final del 1931 ja no hi havia vaga a nivell general, tot i que a les cases barates es va mantenir fins després de la guerra. És, potser, el període més llarg d’una mobilització obrera d’aquesta envergadura: vuit anys fent boicot al pagament dels lloguers”.
De Pi i Margall a Primo de Rivera
Pel que fa a la guerra, va influir en la necessitat de proveir-se de queviures per l’escassetat de menjar; en la creació dels menjadors populars de la República, com el que hi havia a Baró de Viver, instal·lat al grup escolar Pi i Margall, que era el centre neuràlgic del barri i que va comptar amb bons pedagogs, com Lluís Alabart i Josep Albagés; en l’organització revolucionària al principi, amb la creació de les patrulles de control; i també en els soldats que van anar al front, ja que molts joves de les cases barates es van allistar com a voluntaris, principalment a les milícies anarcosindicalistes. Amb la victòria franquista, la repressió va arribar a tots els nivells i, segons apunta Villagrasa, “a Baró de Viver li va tocar la grossa de la reconversió: l’escola Pi i Margall es va batejar com José Antonio Primo de Rivera”.
Un barri nou i encara solidari
En aquests gairebé cent anys, Baró de Viver ha canviat radicalment després d’una remodelació total. “Però encara queda aquell esperit solidari de les cases barates; aquest és un petit poble on tots ens coneixem. Aquí és més fàcil que algú t’ajudi, perquè no s’ha perdut del tot la solidaritat entre els veïns”, manté Villagrasa. Avui, el barri compta amb un casal d’avis, un centre cívic, una escola bressol i diverses escoles, un camp de futbol i la pèrgola on s’ubica el Club de Lluita Baró de Viver, que és un dels més importants d’Espanya i fins i tot a nivell internacional.
