Tel.: (+34) 93 412 76 00

Les cròniques del fang i els dolors i amors de Fabre

Al periodista i historiador Jaume Fabre Fornaguera li fan mal/li agraden els barris. Ha escrit sobre ells als diferents diaris de la ciutat on ha treballat. I, com Josep Maria Huertas -el primer periodista barceloní a descobrir que hi havia vida més enllà de la Meridiana-, ha dedicat el millor de la seva trajectòria professional a descobrir-los i explicar-los. Els vuit volums de Tots els barris de Barcelona, publicats entre el 1976 i el 1977, han estat per als periodistes que ens hem dedicat a la informació local una Bíblia. Un vademècum. La Gran Enciclopèdia Catalana de Barcelona.

A Jaume Fabre també li fa mal la ciutat, el país, la llengua i la cultura, àmbits a què ha dedicat molts altres títols. I en menor mesura, però amb una intensitat similar, li dol el periodisme -les seves maneres d’exercir-lo- i els periodistes -aquests no sempre entranyables companys de professió-. La dècada en què va dirigir Capçalera (1989-2000), la revista del Col·legi de Periodistes, i l’inevitable contacte que va haver de mantenir amb el gremi, li va servir per proveir-se de material històric i vibracions suficients com per engegar una història del periodisme barceloní que ha anat completant llibre a llibre.

El primer va ser Periodistes uniformats: diaris barcelonins dels anys quaranta: la represa i la repressió (1996). El va seguir Periodistes sota censura: del final de la Guerra Civil a la Llei de Premsa (1999). I ho va culminar divuit anys després amb un tercer volum titulat de manera molt explícita també: Periodistes, malgrat tot: la dificultat d’informar sota el franquisme a Barcelona: resistents, possibilistes i col·laboracionistes (2017). Un tríptic sobre la professió i la indústria de la premsa escrita a la ciutat que abasta la trentena d’anys transcorreguts entre la imposició del nou ordre franquista el 1939 i la tímida relaxació repressora que va suposar la Llei de Premsa de Manuel Fraga el 1966.

Jaume Fabre publica ara Cròniques del fang: quan els diaris van donar veu als barris: Barcelona (1966-1983), un llibre que suposa una continuació cronològica dels anteriors i en què conflueixen dos dels seus principals dolors/estimacions: els barris i el periodisme. Els barris, perquè va ser en aquest període històric, que va de la Llei Fraga del 1966 al primer mandat de l’alcalde Maragall (1983), quan van viure el moment de màxima efervescència política i reivindicativa, fins al punt de convertir-se per mèrit propi en subjectes de la informació local. I el periodisme, perquè aquest període és també el que permet somniar en una professió més lliure i compromesa amb la veritat, en la inevitable renovació generacional a les redaccions i la modernització dels sistemes de producció i impressió dels diaris.

Esperances compartides

Cròniques del fang explica també la manera d’informar durant els anys enfervorits de la transició, quan sobraven fets noticiables: manifestacions, vagues, actes en defensa del català, reivindicacions per la llibertat d’expressió o per la llibertat sexual, l’exigència d’un urbanisme no especulatiu i a escala humana, demandes de serveis i equipaments per a uns barris on emergia amb força un moviment veïnal organitzat en associacions de veïns… “Un temps i un periodisme digne de ser estudiat”, diu Fabre, “perquè, com indica el subtítol del llibre, es va donar veu als que no l’havien tingut les tres dècades anteriors. Un temps de despertar conjunt del periodisme i de la lluita veïnal quan el país començava a sortir del túnel del franquisme. Un temps d’objectius compartits; d’esperança”.

Homenatge a Josep Maria Huertas

El llibre és també un homenatge a Josep Maria Huertas Claveria, el periodista barceloní que més es va interessar per conèixer i més va escriure sobre la ciutat que no sortia mai als diaris. Els seus reportatges sobre els barris o sobre les condicions de vida a les ciutats de la perifèria de Barcelona van crear escola i van forjar vocacions. Referent del periodisme social que es va poder practicar llavors, Huertas va influir en molts periodistes joves que van secundar la seva manera d’entendre la professió i la vida, i van entrar a les redaccions en uns moments en què era imprescindible renovar-les i actualitzar-les.

Aquests amics i col·legues de Huertas disseminats pels diferents mitjans practicaven el que algú va anomenar despectivament “periodisme de barraqueta” i van ser batejats com a huertamaros, fent el símil amb la guerrilla urbana de l’Uruguai. Un qualificatiu aquest que ha fet fortuna, i amb què se senten identificats molts dels periodistes que durant la seva carrera professional es van especialitzar en la informació local.

Un treball coral

Al llibre hi han col·laborat alguns d’aquests huertamaros, als quals Fabre ha cedit les seves pàgines per explicar casos concrets, amb aportacions textuals o de fotos. Són els i les periodistes Juanjo Caballero, Jordi Capdevila, Maria Favà, Maria Eugenia Ibáñez, Manel López, Amparo Moreno i Antoni Ribas. El pròleg és d’Andrés Naya, de la Favb, que, “des de la seva experiència en lluites urbanes a Nou Barris, ha escrit un text extraordinari, que situa perfectament el marc del llibre”, diu Fabre. Jo he escrit el capítol dedicat als corresponsals de premsa, que als anys setanta van exercir un important paper informant de les denúncies i protestes que sorgien a les poblacions de la perifèria.

Generós amb tots, Jaume Fabre evoca els nombrosos companys de viatge que, des de les associacions de veïns, alguns col·legis professionals i moltes entitats culturals i cíviques, van ajudar i fer tot el possible perquè els periodistes poguessin fer bé la seva feina. Reflexiona també sobre les trampes de la memòria, una de les seves obsessions d’historiador. I acaba -el lector, no ell- amb la sensació que potser ha volgut abastar massa. Condensar-ho tot en un sol volum. Tres llibres en un. Com si fos aquest l’últim llibre que pensa escriure.


Josep Maria Huertas, travessant el carrer de Lisboa al barri de la Clota, el 1997.

Favb.cat