“Que soni Raimon i que el Huertas no parli al meu funeral”. És l’encàrrec que José Martí Gómez (Morella, 1937-Barcelona, 2022) va fer fa molts anys al seu amic i també periodista de La Vanguardia Eugeni Madueño. Com aquest va interpretar aleshores i va explicar el 24 de febrer passat al tanatori de les Corts, el que en realitat volia dir Martí Gómez era això: “Impedeix que el Huertas llegeixi el meu epitafi, perquè em dirà tants elogis que segur que ficarà la pota”. El Martí -així el coneixien els amics i així signava ell les cartes, correus i dedicatòries; tot i que sempre firmava els articles amb els dos cognoms, per la seva mare- va morir el 22 de febrer del 2022. Al funeral va sonar Raimon. També Leonard Cohen. I, òbviament, no va parlar Josep Maria Huertas Claveria, mort el 2007. Però sí que es va parlar d’ell.
Al fons de l’encàrrec de Martí no hi havia epitafi autopreparat ni falsa modèstia, sinó solidaritat i sintonia amb el seu millor amic, de qui el 2016 va deixar escrit, a les memòries El oficio más hermoso del mundo, editades quan Huertas ja feia gairebé una dècada que era mort: “Lo quiero de carne y hueso, no momificado como un hombre perfecto. No lo fue nunca. Fue mucho mejor que eso: fue una persona a un tiempo fuerte y débil, que gozó y sufrió”. Una mica com el mateix Martí, periodista integral -Madueño dixit– a qui, en paraules de Carles Geli a El País, “el protegia el seu pessimisme clarivident, una mirada escorada cap al que és sentimental, exportada de la seva pròpia manera de ser, una predisposició a no jutjar ni condemnar, i una ironia esmolada per una tendresa que amb prou feines podia camuflar el fum de la seva pipa”.
Olfacte periodístic
En qualsevol cas, l’antiga advertència perquè Huertas no parlés al funeral obeïa potser també a la voluntat eterna de preservar un dels secrets que expliquen el millor ofici del món: la necessitat “d’embrutar-se les sabates”. Així és com Martí Gómez va descriure sempre l’acció de trepitjar barris i carrers, única manera d’adquirir la sensibilitat, de satisfer la curiositat i d’exercitar l’olfacte periodístic necessaris, al costat d’una infatigable capacitat de treball, per poder exercir bé l’ofici. Les sabates també eren clau en la mítica secció “La sala de los pasos perdidos”, d’El Correo Catalán, que exemplifica la mena de periodisme, el de crònica judicial, pel qual Martí es va donar a conèixer. Això va ser abans d’exercir de corresponsal de premsa a Londres o d’esdevenir gran veu radiofònica en programes de la SER com l’Hora 25, que tancava signant “El bestiario” amb Josep Ramoneda; La Ventana de Gemma Nierga o l’A vivir de Javier del Pino.
Al llibre del 1988 Amor y sangre en la oficina, brillant antologia de la crònica judicial, hi ha una petjada que prova l’origen de Martí Gómez en el periodisme de sabates brutes. És al penúltim capítol, que porta el títol candelià de “Los chicos de la banda mueren sin ser felices”, i diu així: “Las barracas del Campo de la Bota fueron derruidas un día pero lo que se ofreció a las familias que allí vivían fue un habitáculo todavía más marginado: el hacinamiento en el barrio de La Mina. De las barracas unifamiliares los jóvenes pasaron al piso en un rascacielos levantado en un barrio que carecía de escuelas, de campos para practicar deportes, de cualquier tipo de salida para el ocio de una niñez y una adolescencia sin ningún control familiar. Otras familias buscarían acomodo en Hospitalet. La delincuencia juvenil conoció en la Barcelona de aquellos años fronterizos entre el hambre y el desarrollo la gran expansión de los barrios periféricos. Las ciudades dormitorio, les llamaron los urbanistas y los sociólogos”.
Un dels primers ‘huertamaros’
De la mà dels seus amics Huertas, Jaume Fabre i Paco Candel, el Martí va conèixer la realitat dels barris i del barraquisme i, fins i tot, el 1969 va signar amb els dos primers el llibre El Montjuïc del segle XX. De fet, quan el 1971 Joan de Sagarra va encunyar el gentilici huertamaro va ser, inicialment, per etiquetar el trio professional que formaven Huertas, Fabre i Martí Gómez, i que ben aviat va definir tots aquells periodistes de tarannà crític i amb sensibilitat pels temes socials, cosa que requeria, és clar, “embrutar-se les sabates”. O el que és el mateix: no trepitjar les redaccions -i encara menys els despatxos- més que els carrers, amb la seva gent, que és on s’aconsegueixen les millors històries del periodisme.
“Recorrer el mundo del barraquismo de los años setenta, tan distinto al de hoy; entonces era duro, pero había esperanza. Hoy esa esperanza no existe en las viejas naves en las que se hacinan los deheredados”, va escriure Martí Gómez al capítol dedicat al reportatge, “el género rey del periodismo”, de les seves memòries. Una antologia d’aquell reporterisme la va recopilar el 2012 Jaume Fabre i la van editar la Favb i l’Ajuntament de Barcelona a la Guia informal de la Barcelona dels anys 70, amb textos de Huertas Claveria i Martí Gómez publicats entre 1970 i 1974 a El Correo Catalán, Tele/eXprés, Destino i Presència. Segurament, però, el text més desconegut de Martí Gómez, autoeditat el 1996 amb Josep Marcé i Fort, és el llibre Centre Social de Sants: una experiència asociativa. En la millor escola huertamara, el Martí va escriure la història del moviment veïnal de Sants pels vincles que tenia amb la parròquia de Sant Medir i perquè, com va explicar en una entrevista al número 41 de Carrer, durant els anys seixanta ell va participar “en el combatiu periodisme de barris”.
Compromís sense idealització
En aquella entrevista del 1996, titulada “La gran premsa s’equivoca deixant de banda els barris”, el Martí ens va dir coses com aquesta: “Agraeixo al periodisme que m’hagi permès estar al matí a les barraques de Montjuïc i a la tarda en una recepció als salons del Ritz. Observant diversos mons tens més capacitat de comprensió. Cosa que no vol dir que no estiguis compromès amb un d’aquests mons. En el meu cas, el dels marginats. Però no cal idealitzar-los. Una de les decepcions més grans mentre vaig estar de corresponsal a Anglaterra va ser descobrir com de brutal pot arribar a ser la classe obrera”. O com aquesta altra: “La crisi i la precarietat laboral fa que ningú es vulgui complicar la vida amb temes conflictius, i la mediocritat de molts quadres periodístics no ajuda gens a què això canviï”.
No era el seu cas; no era gens mediocre i, si calia, es complicava la vida amb temes conflictius. Quina gran crònica no n’hagués fet del seu propi funeral… I no perquè coincidís amb el mateix dia en què va començar la que podria ser la tercera guerra mundial, sinó perquè hagués explicat l’última anècdota impagable de les seves. Entre familiars, amics i la vella guàrdia periodística de l’ofici -el més jove era Jordi Évole-, i en un tanatori on només es van deixar veure discretament dos polítics -tot un senyor de Barcelona com Xavier Trias i tota una alcaldessa com Ada Colau, asseguda a la tercera fila, just davant d’Andrés Naya-, el Martí hagués comentat que només una autoritat presidencial va enviar un telegrama oficial de condol a la seva família. I no era ni el president de Catalunya ni el d’Espanya. Tampoc el de l’Espanyol.
Com tants altres off the record, el Martí potser hagués preservat el nom de l’autoritat política, però el seu telegrama l’hauria estripat segur. Per llançar-li com una bola de paper al seu amic Huertas. “Ets feliç?”, li hauria preguntat ell, que és com el Huertas saludava sempre als amics. La resposta del Martí està al darrer missatge del compte de Twitter que li havia obert un net seu, i que porta data del matí de la seva mort: “La vida és bonica”. El colofó, a mode de recordatori de funeral, és d’un escriptor catòlic molt estimat -i entrevistat- per Martí Gómez: “No has de tenir por. L’amor no s’acaba, només pel fet que no ens veiem”. Paraula de Graham Greene.
