Poca gent sap que Puigcerdà, a 1.200 metres d’altitud al bell mig del Pirineu, va arribar a tenir oficialment mar, sobre plànol, per obra i gràcia del Pla General Metropolità (PGM). La rellevància i la influència del planejament urbanístic de Barcelona elaborat als anys setanta per l’arquitecte Joan Antoni Solans (Barcelona, 1941–Calella de Palafrugell, 2019) van arribar a l’extrem que, el 1984, el redactor massa espavilat que feia el pla de la capital de la Cerdanya va copiar “de manera tan descarada les normes del PGM” que hi va incloure les normes per a la zona marítima terrestre.
Relatada com de passada entre altres anècdotes i, sobretot, entre un munt de reflexió i documentació sobre la construcció de la ciutat contemporània, la platja que indirectament Solans va fer arribar al Pirineu dona la mesura de fins a quin detall s’expliquen coses en les memòries d’un urbanista mort accidentalment la tardor del 2019, tot just després d’enllestir el manuscrit ara curosament editat pel Muhba amb el títol Barcelona 1969-1979: els anys decisius del planejament de la metròpoli.
“El punt a què ha arribat l’urbanisme de Barcelona demana que algú expliqui les interioritats del procés que més ha influït en la millora de la ciutat a partir dels anys setanta: l’aprovació del Pla General Metropolità i la seva primera implementació”, afirma Solans. I ningú altre que un professional protagonista de primera fila i còmplice del moviment veïnal -com es recorda al llibre en un dels pocs elogis que hi ha, amb dedicatòria explícita a la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona- no podia fer-ho millor i amb més coneixement de causa.
Sense embuts
Solans diu a la presentació que les seves memòries se centren en la dècada 1969-1979, però estan sòlidament arrelades en l’anàlisi d’anys anteriors, especialment en l’etapa de l’alcalde Josep Maria de Porcioles. A la vegada, Solans també fa memòria puntual, i sense embuts, de moments posteriors de la transició, bé siguin del pujolisme -que, malauradament, no podrà tenir les memòries crítiques i clau de qui, després d’exercir de delegat d’Urbanisme de Barcelona entre el 1976 i el 1980, fou també director general d’Urbanisme de la Generalitat fins al 1997-, del tripartit o, fins i tot, del moment polític més actual.
Pare del PGM del 1976 encara vigent, i amb la ciutat i el país sencer al cap, Solans va ser sempre incòmode al poder no tant per no tenir mai carnet de cap partit malgrat autodefinir-se com a “liberal socialdemòcrata”, sinó per ser incorruptible en un món tradicionalment sembrat d’aquesta mala herba. “Mai vaig requalificar terrenys contra el que fixaven els plans generals aprovats. […] L’única obsessió que tenia era que aquells plans, un cop aprovats, no fossin utòpics i se seguissin amb rigor”, explica. I respon clar i català aquells que no entenien que “de la dedicació a l’urbanisme en fes un sacerdoci per a la millora de les nostres ciutats, contribuint així a la millora de la nostra convivència i de la nostra qualitat de vida”.
Parc per parc
El que Solans defineix com a “militància urbanística” -i que “no n’exigia cap altra ja que, atès el seu caràcter públic, era en si mateixa política (mot que precisament ve de polis, ciutat estat)”- era per ell “una política agraïda”. De fet, li permetia “constatar com creixien els arbres dels parcs que havia plantat, si la gent feia servir les avingudes traçades i si, amb l’arribada del bon temps, s’hi obrien terrasses on la gent anava a seure i a prendre la fresca”.
En la profusament documentada part final de les memòries, Solans repassa parc per parc, carrer per carrer i equipament per equipament tota l’acció de govern de l’urbanisme de la transició. I, més enllà de llistar i cartografiar el centenar llarg d’hectàrees de sòl que ell va adquirir com a patrimoni públic i que van ser un preuat llegat per a la construcció de la ciutat democràtica, no s’oblida de citar els noms d’associacions veïnals i d’activistes de barri sense els quals cada reivindicació i cada lluita no haguessin arribat a bon port. Tampoc sense ell, és clar, que mentre va ser a l’Ajuntament atenia fins a sis associacions de veïns consecutives en una mateixa jornada: “Les reunions no tenien horari. Demanaven escoles públiques, llars d’infants, serveis socials, ateneus populars, casals, camps per a la pràctica de l’esport, piscines i camps de futbol en els llocs més insospitats”.
Ajudat per la victòria de socialistes i comunistes en les eleccions de juny del 1977 a Catalunya -que van obligar Suàrez “a cedir molt” i això “indirectament” va beneficiar “la gestió del govern municipal” de transició pilotat per l’alcalde predemocràtic Josep Maria Socias Humbert-, Solans confessa que va copiar el pla urbanístic de la Bolonya comunista i el va fer passar com a Programa d’Actuació Municipal d’Urgència. Va ser una gran jugada, comparable a com el 1974, a les acaballes del franquisme i amb la Revolució dels Clavells portuguesa com a context de fons, Solans va aconseguir aprovar inicialment el PGM que Porcioles li havia encarregat i havia guardat al calaix entre crítiques veïnals però també dels poders fàctics: “La reducció d’edificabilitats i les afectacions de solars van ser la causa de la forta crisi política que el nou Pla desencadenà i l’origen del seu rebuig. Moltes economies industrials, familiars i del sector de la construcció es van veure afectades amb l’objectiu d’aconseguir millores per a la majoria”, resumeix Solans.
Lliçons de present
Sincer a totes bandes, diu que “qui va convèncer [el president del Govern] Arias Navarro perquè el Pla seguís, donada la notorietat i l’escàndol que havia aixecat, fou, amb el seu proverbial nas polític, l’alcalde anterior Porcioles, que li subratllà que hi havia altres problemes polítics més importants per apuntalar i que el temps ja posaria les coses al seu lloc”. Són la memòria popular i els historiadors qui treballen amb el temps, i a ells correspon posar les coses a lloc. Porcioles, per moltes biografies d’encàrrec que se li facin, té el seu lloc servit en safata al monumental Record d’un malson de Joan Brossa. Solans, en canvi, el té en el bon record d’un moviment veïnal amb qui ell es va saber entendre i a qui ha llegat lliçons de present: “Els potents moviments urbans que havien sorgit a la ciutat ho eren com a resultat del rebuig a les polítiques urbanes del període de l’alcalde Porcioles, especialment les expropiacions amb la finalitat d’obrir noves vies per al trànsit i de donar valor a solars, les qualificacions singulars de finques, i la conversió en edificables de zones verdes i esportives. Que altres alcaldes en prenguin bona nota en aquests moments”.
L’urbanisme és política
Solans va escriure coses tan interessants com aquesta: “La ciutat no se sol entendre a través dels plans urbanístics que la marcaren i dels fets que els feren necessaris, de les oposicions i resistències polítiques que hagueren de vèncer perquè aquells canvis poguessin acceptar-se i portar-se a la pràctica, sinó que la història que s’explica es modula exclusivament a través dels personatges històrics que organitzaren aquells fets singulars de la ciutat que han quedat fossilitzats com moments estel·lars d’esplendor”. Contra la ciutat dels grans esdeveniments, siguin exposicions internacionals o jocs olímpics, Solans argumenta que tant el pla Cerdà com el Pla General Metropolità, les fites claus de Barcelona en planejament urbanístic van ser possibles “gràcies a unes greus crisis socials prèvies que crearen les circumstàncies polítiques que permeteren el planejament, que fou la resposta a aquells conflictes”. A saber: la revolta social del 1868 per al cas del Pla Cerdà i l’oposició obrera i veïnal antifranquista als anys setanta per al cas del PGM.
S’ha perdut la confiança en el planejament urbà, es lamenta Solans. “El més greu és que l’abandonament de la voluntat d’intervenció en les condicions per fer una ciutat més justa, més eficient, més rica, més concordant amb el medi, s’ha encomanat a tots els alcaldes, que han reduït l’urbanisme a la justificació de posar uns quants edificis singulars projectats per arquitectes de fora”. I aquí no s’està d’esmentar Joan Clos, Pasqual Maragall, Oriol Bohigas o Josep Antoni Acebillo. Entre els pocs elogis, a banda de la Favb, n’hi ha de dirigits a “l’imbatible alcalde del Prat” Lluís Tejedor per negar-se a l’ampliació de l’aeroport del Prat.
